Gil Albors: futbol i moral d’un alcoià

VALÈNCIA. A Joan Alfons Gil Albors (Alcoi, 1927 - València, 2020) el donaren per mort en Albaida. A finals dels 40, la fam i la misèria podrien haver sigut causes suficients. No era el cas, perquè la seua va ser la història –més o menys desconeguda– d’una de les lesions més greus vistes mai en un camp de futbol. Porter del CD Albaidense, l’alcoià va botar amb els braços en alt i la convicció d’agafar una pilota penjada sobre l’àrea. El davanter rival no va calcular la distància, i encara menys les forces: la bota –amb aquells tacs i d’aquella manera– van impactar en el baix ventre del jove porter que, tot i que ningú podia saber-ho aleshores, acabaria sent un dels dramaturgs valencians més importants del segle XX.

Gil Albors, l’escriptor, director i productor de teatre, el popularíssim periodista de ràdio a València, va patir una perforació de còlon en aquell terrible xoc. Així, d’un colp, de sobte. Expliquen que en la casa on va ser atés inicialment obriren les portes del pati, com manava la tradició quan algú moria davall sostre civil. Diuen que fins i tot la notícia va arribar a la capital a les hores i algú es va plantar de dol a Albaida a vetlar la tragèdia. Per a fortuna dels seus cinc fills nonats, de la ràdio i els mitjans, va resultar que en aquell poble havia restat un hospital de sang de la guerra. Allà l’havien fet les Brigades Internacionals poloneses i allà va succeir el miracle.

Així, encara que a Gil Albors el van donar per mort, el seu darrer alé no va arribar fins al 14 de febrer de 2020. A penes uns dies després, havent rebut els sentits obituaris de l’Acadèmia de les Arts Escèniques d’Espanya, de la Societat General d’Autors i Editors, de les quals era membre, o de les seccions culturals dels principals diaris de l’Estat, ens assentem amb dos dels seus fills, Alfonso i Alberto, per a parlar del futbol en la vida d’un home de teatre i de ràdio. Perquè l’esport rei va embastar una bona part de la seua vida. Com a porter, com a periodista i com a pare de periodistes. I també com a aficionat. 

El principal retorn d’aquella frustració juvenil arriba, precisament, a través de la mateixa carrera professional d’Alfonso primer i d’Alberto després. No debades, el primogènit és periodista de l’Agència EFE des de 1983 i cobrix des de llavors la informació esportiva valenciana, alhora que ha treballat en cinc Campionats del Món de futbol, sis edicions de la Copa d’Amèrica i dos Jocs Olímpics. Alberto, per la seua banda, admet que va ser en el seu germà en qui va trobar la vocació per tal de lligar comunicació i futbol, i després de ser el principal responsable d’esports de l’extinta Canal 9 i estar vinculat al València Club de Futbol, en l’actualitat és director de relacions i comunicació del Llevant des del 2010. L’afició, als dos, els la contagià el pare.

El futbol i la vida

“Si no haguera sigut per aquell hospital de sang, després d’aquella puntada mon pare hauria mort. No estaríem ací i, a més, no s’haurien escrit algunes obres de teatre ben importants”. Alfonso i Alberto regiren entre les seues converses i apunten que després d’aquella tràgica experiència el seu pare va continuar sent “un gran aficionat al futbol”. Amb Alfonso va viure una intensa dècada a Mestalla, anant a cada partit mentres –ningú recorda molt bé com s’ho feia– estava al capdavant de l’emissora La Voz de Levante i escrivia i dirigia les seues obres més transcendents als ulls de la crítica i els companys d’escenari: El tòtem en l’arena (1960), La barca de Caronte (1962), Barracó 62 (1963), El camaleó (1965), Un cerebro con tic-tac (1966) o El cubil (1969). Alhora que escrivia estos i altres textos, s’emocionava amb Waldo, Guillot, Manolo Mestre i Héctor Núñez, tots vestits de curt i de fang sobre la gespa de l’avinguda d’Aragó.

Durant la dècada següent, quan les seues obres van començar progressivament a transcendir a Madrid i no va deixar ni de dirigir, ni d’escriure, ni de produir –a l’Ateneu Mercantil o al Teatre Princesa–, va ser Alberto el que va acabar anant a Mestalla “durant huit o deu anys sense faltar a un partit”. La voluntat de tombar els tòpics ens portaria a pensar que potser abans hi havia més relació entre periodisme, futbol i dramatúrgia. “No és cert, perquè, com ara, tampoc abans eren els mateixos públics, ni els jugadors o els entrenadors tenien cap especial vinculació amb l’escriptura o el teatre”, apunta Alfonso.

El futbol davall dels pals

Gil Albors havia destacat en els tornejos infantils immediatament posteriors a la Guerra Civil. Jugador dels escolapis, va recordar als seus fills no poques vegades que l’havia impressionat que el fitxaren com a porter després d’encaixar un 7-0. Hi havia una pista dins de tot allò. Un gest dels valors que transcendien un món simple, de bons i roïns, de partits i faccions, que acabaria filtrant-se en la seua tasca com a periodista i com a dramaturg. Però res d’açò era encara evident quan al final del batxillerat el va fitxar el Club Esportiu Alcoià, llavors en la màxima categoria del futbol espanyol. Una fita fugaç, però que el va omplir d’il·lusió. A la realitat complexa sobre la qual tractaria de llançar llum més tard es va sumar aquella experiència, ja que l’Alcoià estava en aquells moments en el millor moment de la seua llarga història: “De no haver estat en Primera segurament mon pare hauria jugat més. Però era el gran Alcoià dels Sáenz, Serer, Bolinches...”.

El porter titular era Quiles, que va ascendir des de la porteria l’Osasuna, l’Hèrcules i el Màlaga fins a Primera. Quasi res portaven els diaris sobre ell! No obstant això, en el futbol dels 40, en què els canvis no estaven encara permesos, l’equip viatjava amb deu jugadors de camp i dos porters. Per això Gil Albors va poder acompanyar l’equip per tot l’Estat, a més de jugar incomptables partits no oficials. “Era àgil i hàbil. Però per a aquell temps ja li faltava alçada; ara li’n faltaria encara més”, diu Alfonso. El seu pas per l’Alcoià el va marcar. En aquell moment, per a una població camí de la desindustrialització els èxits de l’equip en l’elit del futbol van forjar el caràcter dels aficionats. La famosa moral alcoiana, construïda de trossets d’històries de gesta, tots certs, tots una peça del puzle d’una actitud amb la qual van defensar l’escut, va provocar que Gil Albors seguira durant tota la seua vida els resultats de l’equip: “El sentia com a seu i, encara que amb prou faenes tenia ocasió de vore’l mai en directe, sempre estava pendent de l’Alcoià”. 

D’altra banda, sempre va interpretar el futbol des de la posició de porter. “Dies abans de morir, en l’hospital, vam vore l’Athletic Club contra el Barça de Copa en el qual Williams va classificar els guipuscoans amb un gol en el minut 90, i tot ho continuava veient des de la posició de porter, lloant les voltes que Unai Simón treia remats per baix, la seua habilitat amb els peus, la seua convicció a l’hora d’eixir a desfer els centres per alt...”. Alberto afig que sempre va apreciar més els porters hàbils que els toscos: “Preferia un Sempere a un Zubizarreta”, potser perquè ell també va ser un porter àgil i ràpid, més que un de gran i amb força.

El futbol i el periodisme

“Vaig acompanyar a mon pare com a periodista a alguns partits a Mestalla. De fet, durant algun temps també va fer informació esportiva a La Voz de Levante. Entre altres motius, perquè tenia molt clar que l’esport era un dinamitzador i omplia la ràdio de vida, atenció i activitat”, recorda Alfonso. “Formant part dels mitjans en València, va ser un dels promotors de la Copa Turulete. Ens hem passat anys rebent comentaris d’aquell torneig que organitzaven els mitjans i que trencava amb la tradició de les lligues escolars. Permetia que els equips foren d’amics del barri, de familiars, de tota classe. La final es disputava al camp de Vallejo i la pilota es llançava des d’un globus aerostàtic. Arbitrava Tamarit Falaguera i tenia un component social pel qual recordaren molt de temps a mon pare i el paraven pel carrer”, afig Alberto. Tot allò va succeir abans que arribara la institucionalització dels esports i les federacions.

Ningú en la família recorda ben bé com va combinar durant dècades les patxangues dels dimecres amb els assajos de teatre, l’escriptura o la direcció de La Voz de Levante. “El que sempre ens va sorprendre és que si es creuava amb Pepe Vaello”, un dels aficionats del València CF més coneguts, “o amb qualsevol de la seua quinta, tots el recordaven encara com a porter. I, de fet, pareixia que això li feia més il·lusió que quan el reconeixien com a dramaturg”. Potser perquè des dels anys 70 estava ben clar que era un dels autors teatrals més importants de les lletres valencianes i espanyoles.

El futbol i la família

 Si alguna cosa lliga a Alfonso, Alberto i el seu pare és el record d’una conversa constant al voltant del futbol. Com una pastera, sempre present, una eixida habitual en les converses diàries i un interés comú que també implica un altre germà, Javier, i els jocs de botons amb els quals es divertien de menuts en l’habitació infantil. “Diria que a mon pare li va agradar que dos dels seus fills treballaren en un terreny conegut per a ell. Era alié a mons com el científic, l’econòmic o el jurídic, i no li haguera importat que ens dedicàrem a qualsevol d’eixes coses, però este territori comú, el futbol, li generava proximitat. A més, particularment crec que això em va ajudar en la meua carrera perquè quan vaig començar coincidia amb companys que l’apreciaven molt i, per tant, em van tractar molt bé”, afig orgullós Alfonso.

De l’esmorzar al sopar, a casa –una casa per la qual passaven Ana Mariscal, José Sacristán, Núria Espert o Antonio Ferrandis qualsevol diumenge– Gil Albors va ser per als seus fills més un pare que un dramaturg o un futbolista. “Va ser molt després quan, a través de les lectures, d’interessar-te pel que ha fet esta persona més enllà de ser ton pare, redescobrixes una sèrie de valors i conviccions. Missatges clars que enlaira mitjançant el teatre i que tenen a vore amb la seua forma d’entendre el món, amb una mirada existencialista fruit d’haver sigut un xiquet de la guerra i un jove durant la postguerra”, apunta Alberto.

Si Gil Albors va trobar en el teatre una altra forma d’espectacle on saciar les ànsies de vida, interaccions humanes i històries és perquè també “teatralitzava molts aspectes del dia a dia”, indica Alfonso: “El recorde dient ‘Miracle! Miracle!’, o acceptant qualsevol discurs imprevist com una cosa memorable”. Alberto afig: “D’alguna manera, quan van arribar els seus anys com a responsable de Teatres de la Generalitat i estàvem implicats en produccions com ‘Medea’ o ‘Virgen de locos’ amb quaranta persones dalt de l’escenari, a vegades no estàvem tan lluny de l’altre espectacle”. I Alfonso remata: “I quan el partit el feia vibrar, quan el guió de l’espectacle regalava de sobte un gir impossible, li quallava molt. Li quallava eixa sensació de gaudir, al cap i a la fi, de tot un espectacle”.