És la materialitat comuna a la ciutat, però no sol aparéixer a les revistes d’arquitectura. Per què no és patrimoni l’arquitectura de la classe treballadora?
VALÈNCIA. Vol amb avioneta sobre la València dels anys 50. Mislata, Patraix, la carretera de Tavernes Blanques, Benimaclet, el camí al Grau fins als Poblats Marítims i Natzaret són motes urbanitzades a una ciutat que encara no ha consolidat ni la ronda de Trànsits. La resta de la Gran València són àtoms enmig l’Horta. En trenta anys, la ciutat acull 250.000 nouvinguts; 500.000 nous a tota l’àrea metropolitana.
Centenars de milers de cases que van construir el conegut com èxode rural, materialitzades amb gotejat, cara vista, tendals verds i terrazzo. La perifèria de la ciutat, els barris obrers, la fundació privatitzada del mercat de l’habitatge espanyol marcat per la frase del ministre franquista José Luís Arrese Magra: “volem un país de propietaris, no de proletaris”. L’acceleració de la construcció que va transformar el model econòmic espanyol.
Quan es busca “gotelé” a internet, el cercador web llança 809.000 resultats. Però setanta dels cent primers resultats són consells per a llevar-lo i les altres trenta, hipòtesis del seu misteriós origen. “Jo sóc l’introductor del gotejat a este país, i este país em deu molt per haver-lo introduït”, arguïa Benito Lopera a la sèrie d’Antena 3 «Manolo y Benito».
“El gotejat el menyspreem, però és una solució barata perquè no es noten les irregularitats a les parets, perquè una paret rugosa no es tracta. El que passa és que no apreciem molt este acabat”, raona l’arquitecte Carmel Gradolí. Del francés “gouttelette” —“gotetes” en valencià—, denominat “popcorn” en anglés —“rosetes”— i “gotejat” en castellà, la tècnica es va desenvolupar industrialment als Estats Units als anys 50 per a rematar els sostres prefabricats amb plaques d’algeps, amagant juntes i escletxes.
“El gotejat reflecteix la ideologia processual que ha alimentat, des del seu naixement, les misèries i esplendors de la urbanització espanyola moderna – rendiment econòmic ràpid i barat”, escrivien Paula García-Masedo i Andrea González a «Proyecto para recuperación de paredes lisas de galería de arte», una publicació editada per Caniche després que les dos arquitectes i artistes intervingueren les parets de la madrilenya Twin Gallery amb la popular tècnica de pintura.
“És la superfície de la modernitat espanyola: la imatge resultant de l’acceleració constructiva. L’elaboració d’una història per al gotejat és una operació polèmica. Mostra la connexió entre la tècnica i una sèrie d’interessos i estratègies que donen lògica als nostres entorns construïts, revelant les raons de la modernitat i la postmodernitat del nostre país i enfrontant-nos a la falta d’històries fetes efectives per al nostre passat recent”, escrivien al projecte.
Aplicar el gotejat —pintura al temple projectada amb una pistola— és molt més ràpid —i barat— que allisar una paret amb algeps i després pintar-la. Però si en teoria el més repetit, més agrada... Per què l’estètica del gotejat sembla no funcionar? “Potser les superfícies llises les associem amb cases elegants, netes... Les parets llises també funcionen millor amb la llum perquè el gotejat dóna ombres”, hipotetiza Gradolí. “Però pense que hui en dia, hi ha mostres d’arquitectures que no menyspreen estos materials”.
“És possible que als últims anys, la consciència de l’impacte de l’arquitectura sobre el planeta ens ha permés prescindir de capes de revestiment innecessàries, per l’estètica, la funció i l’economia. Este plantejament ha rescatat materials i procediments d’execució potser oblidats perquè en moments anteriors, l’arquitectura no era el més important del projecte”, aventura Nacho Juan, arquitecte a Horma Estudio.
Esta preocupació per les implicacions que la producció o el transport de materials té sobre el medi ambient, ha portat a Horma a “treballar amb materials aparentment tradicionals, que ens garanteixen aquestes premisses alhora que els contextualitzem en atmosferes contemporànies”, apunt Juan.
És el cas del terratzo, “un fill més hormonat de la tradicional rajola hidràulica”, segons Carmel Gradolí. “És un material de certa qualitat i permet un joc en combinació amb diferents ciments i àrids que pot donar resultats realment espectaculars”. Este paviment es fabrica conglomerant diferents còdols i conglomerats, el que li està donant un recorregut més enllà de les cases barates dels 50.
“És un material resistent, de bon manteniment i admet la personalització que nosaltres exigim a cadascun dels seus projectes”, assegura Nacho Juan. L’estudi de Russafa ja l’ha testat al restaurant Teide, la Casa n1 o la Casa DM, projectes on també han utilitzat un altre dels materials de la perifèria: la rajola cara vista. “És un material molt genèric i depén totalment l’elecció de la peça i la disposició de l’aparell per fer un bon projecte... o un recurs de façana barat i estàndard”, raona Juan.
“Històricament a València no s’ha utilitzat com a façana, des de la Valentia romana i musulmana formava part de tàpies, amb aparells de morter i rajola... Però mai cara vista. Ara es trau i es pica, però abans es recobria sempre; a vegades amb una meladura on s’intueix la rajola, a voltes amb un lluïment o amb el gotejat”.
Una de les primeres façanes de rajola cara vista és la mítica Finca Roja, promoguda per la llei de cases barates del 1925. “Ací s’utilitza per influència de les avantguardes, l’expressionisme holandés i l’Escola d’Amsterdam. Michel de Klerk o Berlage recullen la tradició d’utilitzar la rajola com a cara vista, però perquè als Països Baixos hi ha una continuïtat entre els edificis contemporanis i els del XV, on ja s’utilitzava. Ací hi ha una ruptura, inspirada per estos treballs expressionistes”, conta Gradolí.
“La finca es va restaurar fa ara deu anys i estava en molt bon estat, perquè la rajola aguanta molt bé. La ceràmica apareix al Neolític i si està ben cuita, dura eternament. Eixa introducció del material, que a València la fa la Finca Roja, la posa de moda”, assegura Gradolí sobre l’obra d’Enric Viedma i Vidal. “Esta promoció introdueix estàndards molt superiors als que tenien els habitatges: ventilats, amb lavabos dins les habitacions, façana interior... A partir d’ací, Gutiérrez Soto i tota l’arquitectura canònica dels 60 i 70 utilitzen la cara vista”.
“A nosaltres ens va inspirar fa dotze anys quan vam fer un edifici prop de la Presó Model”, conta sobre els treballs a Gradolí&Sanz. “Al cap i a la fi, a no ser que es trenque o es desfaça per qualitat roïna, la rajola s’embruta però manté la dignitat”. I moltes voltes, les façanes encarnades del cara vista vénen acompanyades d’un element verd: el tendal.
“No sé si m’atreviria a catalogar-ho com una investigació”, adverteix l’arquitecte de Jaén Pablo Arboleda. “Feia uns anys que vivia fora d’Espanya i quan vaig tornar, veia les ciutats amb ulls viciats. Detalls que vivint ací es poden passar per alt, perquè tots els països tenen materialitats característiques”. L’estiu del 2017 va fundar a Facebook el grup «Amigos del Tendal Verde»: “és gent compartint fotografies del seu voltant. És interessant bolcar una mirada cultural al més immediat que ens rodeja. Donem una excepcionalitat a un element que no és gens excepcional», apunta Arboleda.
“Al principi, segons conten els tendalers, hi havia tres colors disponibles: verd, taronja i blau. Se m’escapa perquè predomina el verd: no sé si és per replicar els arbres, per la llum... Però al final si una comunitat opta per un color, la d’enfront també i després si un veí el vol canviar, no es pot triar un altre”.
“Probablement siguen gustos adquirits en un moment donat, però és un element definitori. Si veus un edifici amb tendal verd, és molt probable que s’haja construït entre principis dels 60 i mitjans dels 80. Ni tan sols en els edificis de protecció oficial posteriors s’utilitza”, afegeix l’arquitecte. “Probablement siga l’element més reiterat a les ciutats espanyoles i determina la seua evolució els últims cinquanta anys. Si això no és patrimoni, què és?”.
Arboleda ara investiga sobre arquitectura i patrimoni a la Universitat de Glasgow i qüestiona que “el patrimoni siga un concepte excloent. Si pensem en la Catedral de València o la Ciutat de les Arts i les Ciències, és un concepte de patrimoni tallat per un mateix patró. La necessitat d’una societat d’erigir-se d’una forma imponent, important, distingida i monumental. Però el tendal verd té la capacitat de representar com entitat patrimonial a estrats socioeducatius que en principi mai entrarien dins d’una definició canònica de l’arquitectura”.
“El patrimoni deu obrir-se i llevar-se la corassa excloent d’aquells que només l’entenen perquè tenen formació. Si fem una lectura dels barris on vivim la majoria de la població, el tendal verd té connotacions polítiques. No cal anar a la catedral per a sentir-se culturalment cultivats, el nostre entorn immediat també pot llegir-se des d’un punt de vista patrimonial. Una reivindicació de la cultura de barri”.