VALÈNCIA. Després de liderar el reconegut grup Manel durant més de deu anys, Guillem Gisbert fa un pas endavant amb el seu primer projecte en solitari, titulat Balla la masurca! Aquest nou àlbum marca un punt d'inflexió en la seua carrera, on ha revisitat el seu procés creatiu, apostant per l'experimentació i per noves maneres de fer cançons, així com per col·laboracions amb diferents artistes. Tot i l'evolució del seu estil, que s'allunya del so característic de Manel, l'essència creativa de Gisbert continua present en cada nota. Guillem Gisbert presentarà el seu nou disc el proper 24 d'octubre a La Rambleta.
-T'han preguntat molt sobre la decisió de fer un disc en solitari, però a mi m'interessa saber quin ha estat el repte de fer aquest disc. És un disc llarg, amb cançons molt diverses. El plantejaves com una col·lecció de cançons o més com una introducció a una nova etapa musical?
-Més que una nova etapa musical, crec que hi ha moltes cançons del disc que en el fons podrien ser també d'un disc de Manel, tot i que serien diferents perquè els altres ja haurien posat la seua part. Però el que em plantejava sobretot era un canvi en la manera de treballar. Des que tenia 20 i pocs anys, fer cançons per mi significava fer-les amb el Roger, l'Arnau i el Martí. I tenia la curiositat de veure què passava si treballava sol, sense comptar amb aquesta col·laboració constant. Era un repte personal, veure si podia fer el mateix però d'una altra manera, i també artístic. Després de molts anys treballant junts, ens venia de gust, com a grup, donar-nos una mica d'aire i veure com era estar en altres entorns i amb altres persones.
-T'ho preguntava perquè obviament no és un disc conceptual ni que parla d'un moment vital concret. Sembla més una col·lecció de cançons. Aleshores, el repte pareix simplement fer un disc i veure què eix.
-No era tant un repte en el sentit de "faré aquest disc" sinó que simplement les cançons van anar sorgint. Moltes d'elles, de fet, van començar en un moment en què jo encara no sabia si serien per a Manel o no, o si les acabaria plantejant per al grup. En realitat, són més aviat les cançons que em van anar sortint durant aquell temps.
El disc no és conceptual també perquè canvia molt el gènere musical, canvia el productor... Canvien moltes coses. I això també té a veure amb aquesta voluntat d’incorporar gent nova al projecte. També una altra cosa que segurament influeix és que, al no tenir una idea molt clara de com volia que fos el disc a nivell conceptual, vaig pensar: fes-lo variat, i així també per a mi serà més divertit.
Però, com sempre, són les cançons que, en aquell moment, em sortien. Igual que he fet durant tots aquests anys, en què quan escrivia les cançons, en algun moment les portava als meus companys, i a partir d’aquí les treballàvem junts. En aquest cas, vaig intentar acabar-les sol, cosa que té una dificultat afegida perquè jo estava acostumat a la col·laboració, que és el que et dona una energia especial. Fer-ho sol, en aquest sentit, va ser més difícil. Però quan s'ha afegit un productor, la cosa comença a fluir més, sobretot si et trobes bé treballant amb ell, clar.
-El disc dona la sensació de tenir etapes, amb cançons molt variades, fins i tot dins d'una mateixa peça. Volies fer un disc "desequilibrat", en el bon sentit de la paraula?
-Des de sempre, m'han agradat les sorpreses dins d'una cançó, que hi passen coses inesperades. Vull trencar amb l'esperat i evitar els clixés, evitar el que és previsible. Però també és cert que hi ha una part d'ordre que és molt important. La música, com moltes formes d'art, sovint es construeix sobre estructures molt endreçades, i això és agradable per a qui ho escolta.
-La teua veu ha sigut un dels pilars de la singularitat de Manel. Ja en grup l'has processat a vegades, i en aquest disc també. Què busques o què has trobat processant-la?
-Processar la veu m'ha permés jugar més amb els personatges de les cançons. Una cançó pop, al final, la canta un personatge, no només el cantant. Hi ha gent que quan canta sempre és "ella o ell", sempre és el mateix personatge. A mi, en canvi, m'agrada que cada narrador estigui en una situació concreta, que siga una mica diferent, i que no hi haja un "últim artista" clarament reconeixible. M'agrada pensar cada cançó com un monòleg teatral en què hi ha un personatge que canta des d’un lloc diferent.
Quan li perds la por, et dona moltes possibilitats. Recorde que en el tercer disc de Manel, el mesclador volia afegir reverbs llargues, però jo no les volia, preferia que la veu fos més natural. Però va haver-hi un moment de canvi, sobretot a partir de Jo Competeixo, en què escoltant música que ens agradava molt, com Vampire Weekend, vaig veure les possibilitats que ofereix el processament de la veu.
Allò va obrir una porta molt gran, perquè et permet ampliar la paleta sonora. Si no ho fas, hi ha un punt en què pots arribar a ser presoner de la teva veu.
-Et sents còmode amb aquesta idea que la teua música siga referencial? Que les teues lletres o cançons es llegisquen com a referències d'altres artistes o moments?
-No tinc cap problema amb això. El pop sovint funciona amb referències, i jo no en fuig. A vegades, quan tens una melodia o una estrofa al cap, el teu cervell et proposa frases que potser has sentit abans en altres cançons, i això no em molesta. Hi ha cançons meues que tenen referències clares, i d'altres que no tant, però en general em sembla bé que la gent hi busque aquests elements.
-Parlàvem de les textures musicals al disc. Hi ha una unitat en les lletres o sents que has abordat qüestions molt diverses?
-Hi ha temes que es van repetint al llarg del disc, però això crec que passa de manera natural. Quan mire els discos anteriors, veig que les temàtiques han anat evolucionant, com és normal. Ara tinc gairebé 43 anys, i les meues preocupacions són diferents de les que tenia als 26 o 27, quan vaig escriure les primeres cançons amb Manel. M'interessa estirar tant com siga possible la paleta d'emocions i temes susceptibles de ser convertits en cançons. Les emocions més juvenils, com l'amor, continuen tenint un lloc, però també vull explorar altres temes.
-Les cançons pop són senzilles, solen parlar en segona persona, però en el teu cas sembla que la construcció dels personatges és més profunda. Tens aquesta idea de fer que els personatges de les teues cançons tinguen un principi, un nus i un desenllaç?
-Sí, crec que a vegades és útil pensar en una cançó com si fos un monòleg teatral. La part més important, quan et quedes encallat, és poder respondre a la pregunta de quina emoció estàs buscant. Després, pots embolcallar aquesta emoció amb una capa, dues, tres o fins a quatre capes.
Per exemple, la cançó de Les dues torres parla, al final, sobre la necessitat de canvi, de transformació. És com veure el món des d'un lloc fix, veient com tot canvia al teu voltant, mentre tu et sents una mica aturat. Aquesta emoció humana és fàcil d'empatitzar-hi, però la pregunta és com la pots explicar. En aquest cas, ho faig a través de dues torres, com són la Torre Mapfre i l'Hotel Arts, que per mi tenen un simbolisme important perquè són part de la Barcelona de principis dels 90. A partir d'aquesta base, vaig afegint capes i capes, però sempre tornant a l'emoció inicial.
Si només afegeixes capes sense tenir clara l'emoció nuclear, podries acabar explicant una història que és com un conte de Pixar, com si foren dos edificis que parlen entre ells, i això no és el que busque. El creador de la sèrie d'animació Bojack Horseman va explicar en una entrevista que les emocions que tracta són tan potents que si foren interpretades per actors reals serien insuportables de veure perquè serien massa dures. Però el fet de ser dibuixos animats permet que els tons canvien una mica, que es tracten temes difícils des d'un altre angle. Això dona una distància que et permet abordar emocions complicades de manera més suportable. Aquesta idea em serveix molt a l'hora de pensar en com construir les meues cançons.
-Amb un disc que apunta a tantes direccions; ja publicat, has fet un treball de discerniment de cara al futur? Tens clar cap a on vols anar a partir d'ara?
-La veritat és que no. Ara mateix estic molt immers en la gira i no estic escrivint gaire. El que sí que sé és que treballar amb tants productors ha tingut molt de sentit, però a la vegada ha estat esgotador. En el futur, crec que buscaré una fórmula més senzilla, amb menys gent involucrada. Però no tinc clar encara quina serà l'estètica del meu pròxim projecte.