El col·lectiu celebra enguany el dècim aniversari de Truenorayo, un certamen insòlit de música i il·lustració que il·lumina l’escena amb la seua filosofia
En l’univers de les nostres protagonistes, el tro precedix al llamp. Primer fou la música. “Volíem fer una llista de Spotify”, confessa Ada Diez (València, 1984). El record abraça la seua companya Lu Sanz (València, 1981) i remet a l’origen casual i modest que solen tindre els projectes que ocupen tota una vida. En el cas de Diez i Sanz, aquella playlist es va convertir en un vinil i el vinil es va transformar en un festival que enguany complirà deu edicions: Truenorayo, el tro va primer.
Hi ha moltes coses a explicar d’este camí. Per exemple, que en l’origen està també la filosofia que encara hui guia el projecte. Ho conta la mateixa Diez: “Nosaltres escoltàvem música en què la majoria de veus eren femenines. Després de la ‘playlist’ vam crear un Bandcamp i després pensàrem traslladar-ho tot a format físic. En aquell moment hi havia un apogeu del ‘crowdfunding’ que ens pareixia molt interessant, perquè el consumidor passa a ser també productor, a participar en el procés. Fórem agosarades però també intel·ligents, vam preguntar a gent que estava autoeditant-se els discos”.
Així, el feminisme i l’autogestió es convertiren en els pilars fonamentals del col·lectiu que acabava de nàixer: Hits With Tits, el mateix títol que tenia aquell recopilatori, publicat en vinil, que reunia cançons del moment realitzades per dones solistes o bandes on les dones ocuparen rols principals i més de la mitat del conjunt.
“Partim amb uns valors de base com el feminisme, l’activisme LGTBIQ+, l’activisme com a professionals de la cultura i agitadores culturals… També entenem que no tot ha d’estar basat en un model de competència, sinó de col·laboració: hem de compartir espai i altaveu”, reflexiona Diez.
De la teoria a la pràctica. En el seu següent pas –tot i que els projectes nasqueren quasi paral·lelament– Hits With Tits va decidir organitzar un festival en què la premissa era donar veu a qui no la té en la cultura mainstream i en què el cartell no esdevinguera una competició d’egos: “En la imatge del cartell totes les artistes i grups estan retolats amb la mateixa grandària i tractem que les activitats no se solapen”, explica la seua cofundadora.
Aquell certamen era (és) el Truenorayo i en ell es perfilava un altre fet insòlit: el pes de la programació estava en les veus de dones. “Des de la primera edició ens deien que seria molt difícil omplir el cartell, que les dones músiques eren com un subgènere, una anècdota. Açò continua passant”, advertix Diez.
» Hi ha hagut bandes de xiques
formades expressament per al nostre recopilatori”
En el seu certamen, en canvi, les dones son protagonistes de l’escenari, i no només el musical. Diez recorda que Hits With Tits, i per tant també el Truenorayo, són projectes sonogràfics que combinen la música i la il·lustració. Sanz s’encarrega de la primera; Diez, il·lustradora, dirigix la segona. En la web de Hits With Tits es poden consultar totes les artistes i grups que han creat lligams, des d’un territori o un altre, amb este col·lectiu.
“Hem donat primeres oportunitats a grups en el festival. També hi ha hagut bandes de xiques que s’han format expressament per a formar part del nostre recopilatori”, expressa Diez, apuntant una de les grans victòries de la història del col·lectiu: crear referents. “Quan tens un altaveu tens la responsabilitat de generar un retorn social”, afirma la codirectora del Truenorayo, remarcant la seua raó de ser.
Després d’una primera etapa a Sagunt, el festival es traslladà a València, on trobà una seu estable en Las Naves. Allí ha construït una base de públic que s’acosta cada any als concerts, les activitats al voltant de la il·lustració i els diferents tallers o conferències. El creixement, apunta Diez, ha sigut orgànic i controlable: “Si augmenta el capital, augmentem els caixets i les atencions a qui participa en el festival”. I el camí no ha estat exempt de dificultats: “Hem aprés a moure’ns en la selva. Si desapareix un patrocinador o una subvenció, hem de fer malabars. I mai, per exemple, hem rebut ajuda de departaments d’Igualtat dels organismes públics”.
Sorprén esta afirmació en un context de lluita entre Goliats festivalers que tornen a exhibir impúdicament la falta de dones en els seus cartells, després d’uns anys on el moviment feminista havia aconseguit avanços. “Amb cada crisi –apunta Diez sobre els efectes col·laterals de la pandèmia– cada col·lectiu discriminat serà el primer a quedar-se fora”.
No és així en Truenorayo, un certamen que ha crescut fora del radar dels macrofestivals, al marge de xifres astronòmiques, però també de grans cataclismes. “Vam ser dels pocs festivals que es van celebrar durant la pandèmia i que vam mantindre l’estructura i el caixet de les artistes”, presumix la seua codirectora. Una altra victòria per al col·lectiu que va nàixer del feminisme i l’autogestió cultural: tro i llamp de la nostra escena.
Àlex Zahinos (València, 1988) és periodista i comunicador. Conta històries musicals en el programa Les Notícies del Matí, de la ràdio d’À Punt. És coautor del llibre Créixer sense Maradona.
Fotos galeria © Maria Carbonell, Susana Godoy, Sarah Laveda
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?