*Publicat en «Lletraferit» núm. 4
VALÈNCIA. Jacinto Antón (Barcelona 1957) és un periodista que pertany a un altre temps. I a un altre estil. Lluny de la precarietat de la immediatesa, posa en joc una sèrie d’històries fascinants en les que caben nazis, mòmies, exploradors polars i serps australianes. Escriu des de la cultura, convençut que només l’excel·lència pot salvar als mitjans tradicionals. Porta més de 20 anys en la secció de Cultura d’El País. És Premi Nacional de Periodisme Cultural i té publicats els llibres Pilotos, caimanes y otras aventuras extraordinarias (2009) i Héroes, aventureros y cobardes.
—Una de les anècdotes més extraordinàries del seu Héroes, aventureros y cobardes és el segrest del general nazi Karl Kreipe a mans de l’home a qui dedicàvem en Lletraferit la portada del número 2, l’escriptor anglés Patrick Leigh Fermor.
—Fou un privilegi conéixer a Paddy. Era un home extraordinàriament cult i al mateix temps molt divertit, encantador. Estava obsessionat amb el món clàssic i d’entrada et feia parlar en llatí o en grec. Jo no parle bé cap de les dos llengües, però ell volia saber com sonaven en la veu d’algú d’ací. Quant a la història del general Kreipe, Leigh Fermor havia estat viatjant de jove per Europa, coneixent el continent que es perdia, el de les humanitats, les catedrals, la cultura… Tot allò que està en perill d’enfonsar-se amb la II Guerra Mundial. Així que d’alguna manera parlar amb Kreipe, recordar els versos d’Horaci, era com establir un pont per damunt de la guerra entre els hòmens de cultura i de bona voluntat; encara que un portara l’uniforme alemany i l’altre l’uniforme britànic.
—És una història que pot ser llegida com a metàfora de salvació per la cultura. Els versos d’Horaci com a punt de trobada i últim refugi contra la desfeta total.—Eixa era la seua idea, sí. Després Kreipe i Paddy es retrobaren acabada la II Guerra Mundial en un programa de la televisió grega; van tornar a parlar de tot allò i acabaren donant-se la mà… Però no ens oblidem que tota esta història també té una part fosca: estem parlant de la guerra de guerrilles que es feia a Creta, que va ser molt dura. Per exemple, al conductor del cotxe de Kreipe el van assassinar perquè no el podien portar amb ells. Després al general li furtaren la seua creu de ferro, que tenia en molta estima. Diuen que van ser els partisans, però jo sospite que li la va furtar el propi Leigh Fermor i no m’estranyaria que un dia apareguera entre les seues coses, perquè sí, era molt cult, molt elegant, admirador i èmul de Lord Byron, amb un posat molt aristocràtic, defensor de Grècia i la llibertat, però tenia després una faceta gamberra que l’humanitzava i l’engrandia encara més.
—Una part important del llibre l’ocupen històries que s’acosten al cor mateix de l’horror nazi, a la fascinació pel mal absolut.
—És exactament açò, fascinació pel mal absolut que va ser el nazisme; el terror i la part més fosca de la humanitat. Això m’interessa molt: com va passar, per què, qui va protagonitzar els fets… He tingut la sort de poder entrevistar a través del diari a alguns personatges molt atractius, com el comte Philipp von Boeselager (l’home que va proporcionar les bombes per al fallit atemptat contra la vida de Hitler del 20 de juliol de 1944) en sa casa de Kreuzberg. Von Boeselager era un militar d’alta graduació que estava en l’Estat Major i va conèixer personalment a Hitler i em podia explicar coses del seu contacte directe, de les reunions que tenien dinant. O de la seua relació amb von Stauffenberg, l’autor material de l’atemptat. A més, fou la seua última entrevista, perquè va morir una setmana després. També vaig poder parlar amb Konstanze von Schulthess, la filla de Stauffenberg, que, clar, va tindre un pare heroi, però que per a una part de la població alemanya era un traïdor al comandant de l’exèrcit i als juraments de lleialtat que havia fet. Un altre personatge impactant fou la neboda-néta de Himmler, que va haver d’afrontar directament l’estigma de pertànyer a una família tan brutalment marcada. Tot això dóna com a resultat personatges i històries molt impactants, profundes, humanes, que ens enfronten a la foscor del nostre passat comú com a europeus.
—En qualsevol moment, qualsevol de nosaltres podria vore’s arrossegat pels grans esdeveniments històrics. Per exemple, jo vaig participar de casualitat en el 23-F. Era policia militar i vaig haver d’entrar a prendre el parlament i estar-me allà tota la nit. Em va tocar el bàndol dels roïns.
—Tenies consciència històrica d’allò que estàveu fent?—Jo estudiava periodisme i bé, no deixava de ser una persona amb una miqueta de preparació, de lectures… Però de vegades les coses són tan fortes que no tens la visió completa del que està passant. Parlem també d’un món en què no hi havia mòbils i tota la informació ens aplegava per un transistor menudet que teníem confiscat, i la informació estava molt mediatitzada. Ningú sabia que estava ocorrent en realitat. Pensàvem que formàvem part d’un colp d’Estat general i esperàvem que en qualsevol moment aplegaren els tancs, els avions i els reforços… En qualsevol cas ho referia perquè eixe fou un gran esdeveniment històric que em va tocar viure, com em podia haver tocat el desembarcament de Normandia o la batalla de Salamina. Després hi ha molts actes mínims, coses xicotetes que ocorren en la vida, i davant de les quals et toca triar si estàs amb els bons o amb els roïns.
—Parlant d’històries menudes, és cridanera la teua relació amb les mascotes… O amb aquell gat del qual parlaves en un llibre anterior i al qual t’enfrontes com si es tractara d’una criatura mitològica.
—És que quan t’entra una bèstia d’estes a ta casa, un gat furiós, et penses que estàs davant de la mateixa quimera o del devorador d’hòmens… tots tenim esta facultat d’entrar en el món dels contes i de la fantasia, i l’exercim a diari. Quant a les mascotes, parle del meu hàmster com un animal que viu a casa i al que li passen coses… És una experiència compartida per quasi tota la humanitat i de la qual podem traure aspectes molt valuosos com la connexió amb el regne animal o amb el món de la vida i la mort com a realitats properes. A mi el que em sorprén és que això ho tenen molt codificat els mitjans de comunicació anglesos. Tot el que té a vore amb la naturalea: la desaparició d’un ocell, l’avistament d’una bèstia estranya en els erms d’Escòcia… fa molt de soroll a la premsa anglosaxona. Nosaltres ací estem més retardats en eixe aspecte.
—Canviant de terç: hi ha en la premsa actual una nòmina de periodistes i articulistes de referència –Manuel Jabois, Enric González, Santiago Segurola, Carlos Boyero, tu mateix…– que mouen més fidelitats que les capçaleres dels seus mitjans. Quin creus que ha de ser el vostre paper?
—Enric González és una de les persones que més influència ha tingut en el canvi de paradigma del periodisme espanyol i en la redefinició dels diaris, en la seua renovació estilística. Ara mateix hi ha un grup de gent que està fent un periodisme de moltíssima altura des de diferents punts de vista i diferents camps d’interés, així que és un honor la companyia.
—El fet que hi haja una elit reconeguda i seguida vol dir que hi ha espai per a fer treball de qualitat i que siga fins i tot rendible a nivell empresarial…
—Eixe és el missatge que s’ha de donar en este moment en una professió tan mortificada com el periodisme: s’ha d’apostar per l’excel·lència. S’ha de lluitar per fer les coses molt, molt ben fetes. Des de sempre he intentat que el que escric no només tinga interés objectiu, sinó també emoció i una forma acurada; realment em sembla tan lògic açò que crec que la tendència actual de tractar de competir amb els mitjans més calents des del periodisme escrit és una errada. Una de les coses que té la premsa escrita és que pots treballar molt la forma i per a això has de ser devot de l’escriptura. Fer bones històries, molt treballades, amb molta emoció… Açò és el que ens salvarà en esta època de digitalització.
—Tornant a la guerra, ha canviat el seu relat (es presenta com una qüestió a cavall entre la tecnologia, l’estadística i l’economia) però no les sensacions essencials dels combatents.
—Les emocions dels soldats no canvien. No hi ha res de nou en la guerra o en l’amor. La guerra, vull recalcar-ho, és un horror. Però alhora és atractiva; està imbricada de tal manera en la història que no és possible estudiar-la (la història) sense els conflictes bèl·lics. I això des del Paleolític fins a hui. No hi ha època de la humanitat que no s’explique a través de les guerres. Personatges tan grans com Cèsar, Napoleó o Alexandre Magne només es poden explicar des del prisma bèl·lic. Per això li dedique tant d’espai a eixa realitat, però sense perdre de vista que al fons està la mort, la mort bruta. Tracte de no oblidar que és un espectacle repugnant, més pròxim a una carnisseria que a una pel·lícula d’aventures. Tot i que, clar, també és un pilar fonamental de la narrativa universal, pràcticament des de La Ilíada i per això hem d’estudiar, hem d’entendre i hem de llegir la guerra.
—Com a experiència universal…
—Com a experiència masculina, sobretot. La guerra té a vore més amb els hòmens que amb les dones, que en són més refractàries a les seues manifestacions. Les guerres encara que les patisca el conjunt de la societat, les fan fonamentalment els hòmens. I com deia Max Hastings eixos hòmens en enfrontar-se al horror del conflicte bèl·lic es pregunten interiorment: “Què haguera fet jo? Haguera sigut dels valents que ixen a pit descobert i guanyen medalles o dels vertaders valents, que són els que es neguen a combatre i moren afusellats baix l’acusació de covards?”. Si a això li afiges els codis de la camaraderia, els principis, l’honor, l’estètica, tota eixa cosa tan masculina, et trobes amb un corpus d’emocions que s’han de combatre des de la raó per a no caure en el parany d’idealitzar una realitat que és tràgica.
—Codis, camaraderia, estètica de l’heroisme… També es poden trobar en un altre capítol del llibre: els exploradors polars. A la seua manera gent com Shackleton també va lliurar una guerra.
—Shackleton ens fascina perquè és un dels grans. Era un personatge que escrivia molt bé i que encara que tenia una prosa més bé militar, era capaç d’oferir moments de gran lirisme. La seua emotivitat destaca sobretot en contraposició al context científic i racional que tracta de desplegar en les seues notes polars. A l’altre costat del pèndul està Scott i la inevitable pregunta de qui és més heroi i millor explorador, si el líder que va decidir retirar-se i salvar tots els seus hòmens o qui va obstinar-se fins el final i va morir junt amb els seus camarades d’empresa. Qui mereix més la posteritat? El que tenia una gran ploma com Scott i es movia fàcilment en el registre de l’èpica, la glòria i la posteritat, o l’home pràctic que pensava en l’exploració com un ofici?
—L’any de l’expedició de l’Endurance (1914) esclatava la I Guerra Mundial. D’alguna manera era el final d’una època poètica i el naiximent de l’edat mecànica. Es clausurava certa forma d’ingenuïtat…
—Sí, és cert. Finalitza a nivell simbòlic el segle XIX i mamprén el XX o el que anava a ser la tònica del XX. Part de la tripulació de Shackleton va morir després a les trinxeres d’Europa. Molts eren militars i tal com van tornar del Pol Sud foren destinats als fronts bèl·lics… Et salves del gel per a morir al fang. Els exploradors polars tenen una èpica molt especial; lluiten contra un element tan inestable i perillós com el fred. Hi ha també un punt de neteja en morir en un marc pràcticament inhumà com és l’Àrtic o l’Antàrtida. En canvi els exploradors de l’Àfrica tropical tenen un punt de carnalitat humida que, en contrast, resulta molt interessant. Seria bo fer un estudi dels exploradors segons la psicologia de Gaston Bachelard, que ja havia fet una cosa semblant amb els escriptors: defensava que hi havia autors d’aigua, de foc, de terra, etc. Pensar açò mateix respecte dels exploradors seria molt bonic, establir paradigmes polars, del desert, de la mar, de l’espai.
—Un explorador del desert i una peça molt important del teu llibre és el comte László Almásy
—Fou un personatge real que va esdevindre personatge de masses des que aparegué en la novel·la primer i en la pel·lícula després d’El paciente inglés. Ara tothom el veu amb la cara de Ralph Fiennes. A mi em fascina perquè va començar com un aristòcrata hongarés que aplega a oficial d’hússars en la I Guerra Mundial; després es convertix en aviador de la mateixa guerra, més tard en xòfer d’exploracions casolanes al Sudan i a Kènia i finalment apareix en les files de l’Africa Korps per a dur a terme una de les seues grans missions secretes: infiltrar espies en l’Egipte britànic a través del desert de Líbia, que, per cert, també és la historia de La clave está en Rebeca de Ken Follet. Clar, el personatge té tot allò que em pot atraure: desert, Àfrica negra, aviació bèl·lica, oficials hússars… Només li va faltar ser explorador polar! Almásy és el paradigma del gran heroi del desert juntament amb Lawrence d’Aràbia i un altre a qui vaig tindre la sort de conéixer: Wilfred Thesiguer qui, probablement, siga l’últim representant del viatger britànic d’alta escola. Va travessar el desert del Rub’al Khali en Aràbia, un lloc terrible, en camell amb un grup de beduïns; vestia com ells, menjava el que ells menjaven, es fonia amb els elements i tot açò sense perdre la seua idiosincràsia d’Oxford.
—En açò els britànics són els mestres del gènere…
—Sí, i segurament prou insuportables també. Hi ha una cosa que em crida l’atenció: per què els britànics van pel món d’una manera tan fàcil? Tinc amics anglesos que se’n van a Austràlia o a Hong-Kong amb tota naturalitat, com si mai hagueren de fer la maleta. En el fons supose que és perquè continuen pensant en termes d’imperi i, per tant, en qualsevol lloc estan a casa. És una llàstima que Espanya açò no ho haja conservat amb Amèrica Llatina. Encara que és de veres que, en viatjar per Amèrica del Sud, hi ha certa sensació de pertinença. En eixe sentit el castellà ajuda molt; també hi ha alguna cosa de record i experiència cultural compartida.
—Un altre personatge compartit entre les pàgines de Lletraferit i les teues semblances és l’escriptor danés Carsten Jensen.
—Jensen em va proposar entrevistar-lo en l’illa de Marstal, el seu Macondo. Vam agafar una avioneta en la que només cabíem ell, jo i el pilot i vam sobrevolar mitja Dinamarca per a aplegar allà. A mi, en aquella època, em feia fredat volar! Però va ser extraordinari. Vaig passar molta por, però també vaig gaudir com un camell l’experiència d’aterrar de sobte en mig d’aquella illa, vore els vaixells, el museu dels navegants, els records dels mariners danesos i dels seus viatges per tot el món. De sobte estaves en l’univers romàntic de Lord Jim de Conrad. Recorde que Patrick O’Brian deia que li feia llàstima la gent que li tenia por a la mar, perquè és una de les grans experiències humanes. La navegació, com la guerra, explica la humanitat.
—I segurament no hem deixat de parlar de navegació i de guerra des de L’Odissea…
—Precisament ara he fet una entrevista a Valerio Manfredi, que ha escrit una novel·la que recrea la vida d’Ulisses molt apegada a les fonts clàssiques, però reivindicant-lo com a heroi modern front a Aquil·les, que seria l’heroi arcaic. Ulisses està carregat de dubtes moderns, contradiccions, necessitats, curiositat d’anar més enllà i viure aventures i fer front a monstres i enderrocar muralles i alhora només vol tornar a casa, viure tranquil amb la família, allà en la seua xicoteta illa. I la naturalea dels obstacles, perquè en l’obra d’Homer estan els déus que tracten de destruir-te per a que no tornes, però també estan les deesses que t’amaguen Ítaca perquè estan enamorades de tu. És una gran metàfora de tots nosaltres al remat.
—La teua afició per l’esgrima podria ser una manifestació d’eixa tensió. Una oportunitat civilitzada i controlada de tirar d’espasa.
—L’esgrima no es pot deslligar del meu interés per l’aventura. Una cosa porta a l’altra. A més, és una cosa que pots fer tota la teua vida. Vaig conéixer un mestre de 90 anys que entre tres no el podíem tocar, posava guàrdia tancada i no hi havia forma; i damunt no és movia! Però més enllà del que té com a esport i com a exercici mental, l’esgrima et permet viure xicotetes èpiques setmanals que d’altra manera quedarien limitades a la lectura.
—I ara mateix, quan no estàs tirant d’espasa, què lliges?
—Amb motiu de la novel·la de Manfredi he anat a la font i he rellegit L’Odissea. És increïble com és de bona! Mai recordem que tenim als clàssics i són la seguretat màxima. També he estat tornant a Anna Karenina i a Shakespeare, a Conrad… I de més moderns a Von Shirach, un advocat alemany que va publicar una sèrie de contes basats en casos reals i que ara ha tret una xicoteta novel·la en Salamandra arrelada al fenomen del nazisme, El caso Collini, que m’ha enxisat. També s’ha publicat nova bibliografia, molt interessant, amb motiu del 100 aniversari de la I Guerra Mundial. I m’he rist molt amb un australià que li diuen Kenneth Cook i que va publicar El canguro alcohólico. Tot un personatge l’autor. Es clava en uns embolics formidables fent reportatges de serps verinoses. I note una sintonia molt gran amb ell, perquè en el fons té molta por a les coses que fa. És increïble la quantitat de llibres interessants que hi ha en el món. A mi em sorprén la gent que no té sis o set llibres tot el dia amunt i avall per a llegir i fullejar coses noves.
—Això de les serps recorda un dels moments més terribles del llibre; la història de l’home a qui pica una serp i es para a descriure minuciosament la seua mort.
—Era un herpetòleg molt conegut als EUA que en la seua última expedició, a Birmània, va patir la incompetència del seu becari. Este li va ficar en un sac una serp i li va dir que no era verinosa. Quan va clavar la mà, va notar la picadura i, en comprovar de quin animal es tractava, no va tindre cap dubte que moriria. I encara va tindre la sang gelada de descriure els passos de la seua intoxicació fins a la mort amb una voluntat científica digna del mateix Lavoisier, de qui s’acredita que quan, durant la revolució francesa, el condemnaren a morir a la guillotina, va deixar dit que tractaria d’obrir i tancar les parpelles tantes vegades com li fóra possible després que la fulla el decapitara. No hi ha proves fidedignes, però diuen que en foren cinc.
[Solsit / Despiece]
Leigh Fermor va protagonitzar en 1944 a Creta, amb el jove oficial britànic Walter Stanley Moss i un grapat de guerrillers locals, un colp de mà que pertany a la història de la guerra i la literatura: el segrest del general nazi i comandant en cap de l’illa, Karl Kreipe.
El comando va fugir en el mateix cotxe de Kreipe. Paddy es va posar la gorra del general, es va arrecerar al seient de darrere i va tornar la salutació amb la mà tremolosa a les vint-i-dos patrulles alemanyes que hagueren de superar abans de trobar una relativa seguretat. Tombat i encanonat sobre el pis del vehicle anava Kreipe. En un encreuament de camins quedava el cadàver anònim del xòfer. Després d’alguns kilòmetres, feren baixar al general i mamprengueren marxa pel mont fins que els va sorprendre la nit i hagueren de bivaquejar entre oliveres; Paddy referix que va compartir la manta amb Kreipe. Pudorosament afig que la manta era gran.
Al sendemà, el jerarca alemany, als peus del mont Ida i donant-se per perdut entre bàrbars, va saludar al sol recitant en un llatí desmaiat la primera oda d’Horaci, Ad Thaliarchum. Paddy, sense donar-li més importància, va continuar el poema per a estupefacció del captiu.
Leigh Fermor explicaria més tard que durant eixe instant la guerra va deixar d’existir per a ell i per a Kreipe. A partir d’ací forjaren un estrany pont de respecte, o com a mínim tan estrany com obligaven les circumstàncies, entre un aventurer anglés enamorat de Grècia i de la llibertat i un general de l’exèrcit de Hitler; gràcies a uns versos d’Horaci recitats en el moment i el lloc oportuns.
Esta història es pot llegir sencera en el llibre de Jacinto Anton Héroes, aventureros y cobardes.