VALÈNCIA. D'un temps cap ací se li acumulen els reconeixements. Ell ho viu amb agraïment i naturalitat, però també des de la distància que imposa viure allunyat de la gran ciutat. I no és d'ara, sinó de sempre. Tot el que envolta a Josep Piera (Beniopa, Gandia, 1947) traspua eixa calma, eixa pau d'esperit i eixa clarividència que només s'obtenen quan ens allunyem prou com per a observar les coses amb l'equanimitat justa. A 380 metres sobre el nivell de la mar, amb el massís del Mondúver apuntant el seu imponent vessant però també a només deu minuts amb cotxe de la capital de la Safor. Ací es troba la casa on el poeta, escriptor i traductor valencià porta més de quaranta anys vivint i treballant. En la vall de la Drova, una pedania de Barx en la qual impera el silenci més absolut. Tan sols un centenar de xicotetes edificacions, quasi totes de dos pisos, ja siga en forma de xalet o de casa de camp, clapegen els dos costats d'una carretera on és més fàcil topar-te amb ciclistes en ple ascens que amb vehicles de motor.

Són poc més de 500 els habitants censats en la Drova, molts d'ells estrangers, d'origen britànic, francés o alemany. En l'andana de la casa que compartix amb la seua dona, Marifé Arroyo —la mestra a la qual es referia el grup Zoo en la cançó del mateix nom—, a la qual s'accedix per una estreta escala de caragol, és on Josep té el seu despatx: un santuari, quasi un univers en si mateix, replet de llibres, discos, papers, documents, cartells, fotografies. És el seu lloc en el món, i mai ha volgut que fora cap altre. «Ací pujàvem en estiu quan era menut, des de Beniopa, és el lloc de la meua infància, però és en 1970, quan la meua dona tria plaça com a professora a Barx, que decidim quedar-nos: jo sentia predilecció per estar ací sol, al costat de la ximenera, al principi vam estar en la caseta dels meus pares un any i després uns amics ens van fer esta casa, la mitat del que és ara», contra sobre la seua decisió d'instal·lar-se en este escarpat paratge de la Safor. «Pareixia una cosa hippiosa al principi, en aplegar, però tenim Gandia a deu quilòmetres i a més ara, amb l'ordinador i totes les pantalles, no hi ha distància: tenim un nivell de vida que no podríem tindre en la ciutat i llibertat de temps, però és cert que has de construir-te una mentalitat especial», confessa.

Allau de reconeixements

Piera és un dels noms més il·lustres de la literatura en valencià, tot i que el seu nom potser no és tan mediàtic com el d'altres companys de generació. Però eixe nom ha ressonat especialment en els últims anys per la reguera de reconeixements que ha acumulat: Premi Lletraferit en 2019, Premi Plaça del Llibre 2022, Premi de la Fira del Llibre de València 2023 per la seua obra en valencià i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2023.

«COm un mÀquina programada pEr humans HA DE pensar MILLOR que un humÀ que saP pensar?» 

Tots se sumen als ja obtinguts en el passat (Andròmina, Joanot Martorell, Creu de Sant Jordi), conformant el que ell mateix qualifica com una autèntica «allau» del qual se sent, com és lògic, content i orgullós, però no per engreixar l'ego, sinó pel fet de compartir el seu treball amb els qui, al cap i a la fi, han de valorar-lo: els lectors. «De jove els premis són un estímul, perquè que et generen un guany econòmic o de prestigi, però amb el pas dels anys ja són de trajectòria, quan et fas vell, per dir-ho clar, i durant l'últim any i passeres tot això m'ha posat molt content perquè la gent està contenta, i a mi m'agrada compartir: preferisc compartir que competir», afirma.

No hi ha cinisme en les seues paraules. Tampoc falsa modèstia. Ni fàtua vanitat. Només la naturalitat de qui va estudiar Magisteri i fins i tot es va traure la plaça de professor, però sempre va tindre clar, almenys des dels 13 o 14 anys, que la seua vocació era ser poeta. Un poeta que després es va endinsar en la novel·la, el relat curt, la traducció o l'assaig. Un humanista dels que ja a penes tenen relleu. «Procure no creure'm això dels premis més del compte, encara que benvinguts siguen, seria cínic negar que agraden quan s'atorguen per l'obra feta, però no m'agraden les medalles perquè, en realitat, jo no soc millor que tu ni que ningú: s'escriu per a compartir, amb la gent que et comprén i que comprens, i en eixe sentit jo em sent ric més espiritualment que no materialment», diu per a explicar que li agradaria poder muntar una fundació, així com que ja va donar tot el seu fons literari i documental a la ciutat de Gandia a la fi de 2022, per a una biblioteca que portarà el seu nom. En la nostra conversa, remata el seu argumentari amb una cita d'Aristòtil que apareix just al principi del seu últim llibre, recentment publicat, la deliciosa compilació de memòries Canvi de rumb. Els fantàstics setanta, 1975-1979 (Alfons el Magnànim, 2023), que és continuació del que va publicar sobre els cinc anys anteriors, en 2020 (Els fantàstics setanta 1969-1974): «Als vells els agrada recordar perquè els provoca plaer evocar-ho; al cap i a la fi, és més bonic saber mirar arrere i vore la part positiva que la negativa quan et fas major; és el que queda, el record del viscut», explicar. 

Una llengua sotmesa a vaivens

No corrien temps òptims per al valencià quan Josep Piera va començar a escriure. Havien moltíssimes coses per fer. Espanya eixia del pou del franquisme i les llengües mal anomenades perifèriques necessitaven recobrar el seu fulgor, enfilar el camí de la normalització. En este sentit, el de Beniopa no ha sigut solament un dels poetes i assagistes valencians indispensables de les últimes dècades: va ser també pioner a l'hora de tornar a utilitzar el valencià com a ferramenta creativa i essencialment artística. «Volia ser poeta i escriptor des de xiquet, encara que m'hauria agradat ser músic, però això era més difícil: al cap i a la fi la poesia és paraula feta música, i jo vaig començar en castellà i en francés, en part perquè la chanson francesa estava de moda, era molt melòdica, i ningú ens havia ensenyat que en valencià també podíem fer un treball artístic», argumenta. 

«Sempre m'ha mogut la llibertat de pensar o d'actuar, sense fer mal a ningú»

La seua va ser sempre una aposta per un registre que no fora «ni arcaïtzant ni tampoc vulgar, amb castellanismes que no feien falta». Una aposta per una llengua que «havia de sonar viva», i no solament com una parla «de treball». Per això mai s'ha identificat amb l'estàndard dels mitjans de comunicació, «lèxicament correcte, però oralment artificiós, pedagògicament correcte, però feridor a les meues oïdes», tal com el qualifica. És de l'opinió que «una llengua és una manera de vore la vida», però entén l'estandardització feta perquè assumix que no ell no és representatiu de «la majoria social que veu la televisió».

Imperava en aquells anys 70 la necessitat de dignificar culturalment una llengua minoritzada i relegada a l'ús oral: «Jo vaig prendre la decisió d'escriure en valencià perquè una llengua literària ha de ser un poc més que només parlar-la, i reconec que en part em vaig salvar del mal rotllo de la transició, de totes aquelles polèmiques de l'anomenada Batalla de València, estant ací en la Drova: vaig intervindre, però no vaig caure en alguns paranys, encara que és veritat que de l'eufòria inicial a la crisi posterior es va produir un daltabaix i un canvi de perspectiva». Es referix a tota la gent que es va adaptar als nous temps, d'una manera o d'una altra: «Molts es van aclimatar al nou ambient, canviant de jaqueta o dedicant-se a la política, però jo només volia ser freelance, col·laborar amb tots, però només en el que a mi m'agradara, no en el que se'm manara», apunta. Molt de temps ha passat ja des d'aquella època d'utopies juvenils, que ell mateix va assumir i encara reconeix com a pròpies. 

Imperis lingüístics

És evident que el valencià ha ampliat el seu radi d'acció des de mitjan dels 70. El seu ús ha augmentat. Prou? «Ha guanyat nous espais i ha perdut uns altres; la parla d'ara no és el dels meus pares o avis». Així que es mostra només mitjanament optimista, però més per raons àmplies que estrictament valencianes: «S'escriu i es llig més i millor que mai des d'un punt de vista estrictament literari, però de cara al futur tot són dubtes, perquè les màquines estan pervertint com escrivim, en el sentit que ja no importen les faltes d'ortografia ni la transcripció accelerada del pensament a la paraula escrita, que és el que fem diàriament». En la seua opinió, l'evolució de la llengua, de qualsevol llengua, és impredictible: «Podria desaparéixer en qualsevol moment, perquè les contaminacions lingüístiques entre les llengües de poder són enormes. Qui havia de dir-los als francesos en el segle XIX que la seua llengua, que era la de la cultura internacional, voria el seu ús reduït a la francofonia? Qui havia de dir-los als anglesos del segle XVII que la seua llengua seria universal quan llavors només es parlava a Anglaterra? Qui els havia de dir als russos com  estaria hui la seua llengua quan fa menys d'un segle la volien convertir en la koiné del seu propi imperi? Tot això ho hem vist!», exclama.

El problema, en tot cas, va molt més allà. «Quin paper ocupa hui la literatura des del punt de vista social i cultural? La vulgaritat s'ha instal·lat d'una forma esbalaïdora, i això de la Intel·ligència Artificial, que jo la dic Intel·ligència Maquinal, pot ser d'una perversitat brutal, perquè com una màquina programada per humans pensarà millor que un humà que sap pensar? Encara que no tots saben, això també», raona. 

Diània i la classe política

L'obra de l'escriptor de la Safor és filla inequívoca del paisatge de les Comarques Centrals Valencianes, eixa Diània a la qual Zoo (sí, ells de nou) van dedicar una altra cançó , demarcacions partides per una divisió provincial (al nord, Gandia, Xàtiva o Ontinyent; al sud, Alcoi, Dénia o Cocentaina) que no pot trencar una identitat comuna. «Són les comarques que més han treballat vitalment la llengua al llarg de la història, amb uns recursos d'elegància i naturalitat, de paisatges diferents, com la mar i la muntanya, que li donen força a la seua expressió lingüística», afirma. Una terra que ha forjat, també per a Piera, una identitat molt marcada. «És el comerç, la indústria, l'horta, la mirada oberta a l'infinit que és la mar i la seua visió europeista, i la de les valls a l'interior: una visió no única, però sí plural, marcada per totes les grans exportacions de joguet, taronja, arròs, passes… i la convivència amb els estrangers pel turisme», raona. No atribuïx a l'absència d'infraestructures i comunicacions eixe caràcter, sinó a una cosa molt més ancestral: «Esta terra va ser repoblada amb gent de fora, però amb una koiné lingüística, un occitano-català a la valenciana, que li ha donat una personalitat especial, i no som gens provincians, de fet trenquem províncies: jo crec que ve des de les alqueries romanes i musulmanes, i de la posterior repoblació mallorquina i catalana després de l'expulsió dels moriscos», remata.

Per a acabar, una última consideració sobre el llenguatge de l'actual classe política, especialment aquella que clama per solucions maximalistes: «En l'extrema dreta hi ha cinisme pur, i en l'esquerra hi ha beateria: s'està usant el llenguatge de forma tan perversa que quan a un li diuen 'fatxa' o 'nazi', i l'altre li respon 'comunista' o 'estalinista', no s'adonen del brutals que van ser eixos règims, el feixisme nazi i el comunisme estalinista». Considera que l'extrema dreta «no sap el que vol dir llibertat», i es lamenta que una part de l'esquerra haja passat «del prohibit prohibir al tot prohibit, com si això fora una solució». Al cap i a la fi, «la llibertat de pensar o d'actuar, sense fer mal a ningú» és el que sempre l'ha mogut. Per això, creu que eixe ús del llenguatge és trist i allunya el ciutadà dels qui haurien de representar-lo. «És una perversió democràtica», resumix.

* Este article es publicpa originalment en el número 105 (juliol de 2023) de la revista Plaza