entrevista

Josep Vicent Miralles: "On hi havia barques de pesca estem posant iots"

L'autor està a punt d’esgotar la primera edició de la seua novel·la Estiu (Llibres de la Drassana, 2023)

3/12/2023 - 

VALÈNCIA. Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) està a punt d’esgotar la primera edició de la seua novel·la Estiu (Llibres de la Drassana, 2023), on utilitza la ficció per a reflexionar sobre com el turisme està arrasant la costa valenciana i els mecanismes de poder que hi ha darrere, protagonitzada per Júlia, una jove de 18 anys que representa una generació que ho té tot perdut i que tracta de fugir al que ella creu que serà un paradís.

- Estiu té moltes trames i personatges, des de mafiosos russos fins a treballadors precaris de xiringuito, passant per polítics locals. Quin és el germen de la novel·la, amb quin d’ells naix el Estiu?
- El germen de la novel·la és el malestar. Jo pensava que parlar del turisme era una qüestió quasi generacional, que no podíem defugir més el tema. Tot comença amb el personatge de Júlia, la premissa és què es troba una persona de 18 anys si perseguix el mite que ens ha venut el turisme. Això permet mirar la nostra realitat a través dels ulls d’una nouvinguda i, com a escriptor, em dona ferramentes per a despullar capa a capa eixe mite turístic. A partir d’ací es despleguen totes les coses que jo he estat registrant, com a veí de la Marina però també com a periodista, i també com a coneixedor de tot eixe món turístic per al qual he fet treballs durant molt de temps.

- Pareix que tingues predilecció per retratar la cara B de la realitat.
- És una realitat que em fascina, tots els personatges que formen part de les subtrames de la realitat que ens envolta. Nosaltres, en la Marina, vivim una realitat molt instagramitzable, però més enllà d’eixes fotos, hi ha una realitat molt més rica i interesant. És un homenatge a la classe de tropa que treballa a les barres de bar, tallen la gespa dels xalets, fan els llits dels hotel… i que sostenen esta ficció del luxe. Les històries que m’han contat mentres em documentava són terribles. També m’he fixat en altres perfils, com els nous rics, els constructors sense escrúpols, els polítics… Al remat, és una història de personatges que estan al límit, que viuen en un risc permanent, que han triat viure eixe destí.

- Eixos sí, però els més humils no han pogut triar…
- Sí, com ara un dels personatges que més m’agraden, Rafeta. Ell no té opció, però no ho sap. El seu drama és que és un pobre en un poble de rics, ell viu en una trampa permanent, pensa que forma part de la realitat que l’envolta, però està dramàticament al marge.

“ÉS DIFÍCIL ESTAR EN CONTRA DEL TURISME I ALÇAR LA VEU”

- D’alguna manera, amb el turisme estàs inaugurant un tema nou per a la novel·la negra?
La novel·la negra va nàixer per a traure a la llum la part més bruta de la societat. Ací podem dir que quan esclata, quan arriba la democràcia, tracta el món dels baixos fons, de la droga, les prostitutes, els policies corruptes… dels quals no s’havia parlat fins a eixe moment. En els 90 hi ha un canvi i es comença a novel·lar tota la corrupció política, i més avant la urbanística.Torrent i Chirbes són els grans autors d’eixos temes a nivell valencià. Traslladar la novel·la negra a la corrupció relacionada amb el turisme és com abordar una nova transformació del monstre. A més, el turisme no és un fet finalitzat, que es puga analitzar amb perspectiva, sinó que està succeint ara mateix, en constant desenvolupament. Ha destruït el nostre teixit laboral i industrial, i amenaça la relació que tenim amb el entorn. Per a mi era important traslladar a una novel·la les converses que ja s’estan produint a les cases, al carrer, a les barres dels bars… Hi ha una mena de fartera transversal amb el model turístic, però és difícil estar-ne en contra i alçar la veu.

- La recepció de la novel·la ha sigut molt bona, però el retrat de la comarca és prou negatiu, una espècie d’ajustament de comptes… Com l’han rebut els lectors de la Marina?
- El comentari que més he rebut és que Estiu té molta veritat, i que és molt dura. He fet un ajustament de comptes amb la nostra part més fosca, però si jo no sentira la Marina com una cosa que val la pena viure i pensar no em molestaria a escriure Estiu. La Marina és ma casa, i és per això que escric des de la visceralitat. Estiu comença amb un personatge netejant la piscina de sa casa, però ja no viu allí perquè en els mesos d’estiu la lloguen a uns turistes. Això li passava a un amic meu, d’eixa classe de coses naix la novel·la, i del fet que jo soc de la generació que ha vist la gran transformació d’una comarca edènica a la destrossa que s’hi ha fet en les últimes dècades.

“ON HI HAVIA BARQUES DE PESCA ESTEM POSANT IOTS”

- El paisatge i com ha canviat és fonamental en la novel·la.
- Absolutament: els penya-segats, la mar, les platges… són importants perquè és allò que ens definix. Definix allò que ens estimem i que estem perdent. A mi em resulta molt estressant no poder gaudir de certs paisatges, sobretot a Xàbia, que és d’on soc, perquè soc conscient que són finits, que dins de cinc, deu, quinze anys… no existiran més. És esgotador viure en una elegia permanent. I això també marca un paisatge social que està desapareixent. El pare d’un dels personatges d’Estiu, Marcel, representa una generació que hem anat deixant de costat, els hem passat per damunt. No només estem perdent un tresor natural, sinó un altre de social. També es parla dels mariners, que molta gent pensa que estan allà posats per la Generalitat per a fer bonic en les fotos. Són la última generació d’un treball mil·lenari que desapareixerà amb ells, perquè on hi havien barques de pesca estem posant iots.

- Parlem dels personatges d’Estiu. És un llibre sense herois, no et feia por que el lector no trobara amb qui identificar-se?
- Amb alguns crec que sí ens podem identificar: sobretot amb Júlia, la protagonista. Júlia arriba a un lloc esperant un paradís i el que troba és hostil. Tot i així aconseguix ressorgir i trobar coses valuoses. Ella i Rafeta, que és el típic enredrador, simpàtic, un poc canalla, però bona persona a qui tot li ix malament, són els dos  que més podem reconéixer.

- Apareix un periodista que comença amb il·lusió el seu treball i acaba enfangat amb els interessos dels poders fàctics… No hi ha manera de lliurar-se de caure en les garres dels diners fàcils i l’especulació immobiliària?
- Hi ha una crisi manifesta dels mitjans de comunicació, especialment dels locals i comarcals. No són rendibles, són contenidors d’anuncis que gasten la informació com a ganxo del clickbait i, en eixa dinàmica, qui paga mana.

- Júlia, la protagonista, potser és l’epítom d’una generació que si mira al futur, no veu res de bo.
- És d’una generació a la qual li havien promés que si complia una sèrie de passos: l’institut, la universitat… prosperaria. Però es va produir un trencament en eixa promesa, vam vore que seríem la primera generació que no augmentaria el benestar respecte l’anterior. Això porta a la ràbia i després a l’acceptació. No veus un futur, i quan ho tens tot perdut és molt alliberador poder fer una fugida cap avant, i això crec que s’explica molt bé amb una frase que li diu uns altre personatge: “Júlia, tot està tan malament, que al final tot està bé”.

“ESTIU TÉ UN LLENGUATGE MOLT VISUAL”

- El llenguatge que has escollit per a contar coses terribles no pareix casual.
Completament. Per exemple, en 2666, la novel·la pòstuma de Bolaño, hi ha una part on es descriu l’assassinat de dones a Ciudad Juárez d’una manera terrible, és una de les coses més colpidores i terribles que he llegit mai. Està contat d’una manera que li aporta dignitat, fa servir una mena de lirisme crepuscular que és inclús necessari. Un estil molt acurat i particular no diré que siga imprescindible en una bona novel·la, però sí que vist el contingut com es mereix.

- On és més probable que veiem Estiu en el futur: en la gran pantalla o en una plataforma de streaming en forma de sèrie?
- Molts lectors han subratllat que Estiu té un llenguatge molt visual, molt fàcilment traslladable a imatges. No estic del tot segur, però crec que segurament s’ajustaria millor a un format de sèrie. Per diversos motius: la multiciplitat de personatges i de trames, per exemple, es podrien desenvolupar completament en una sèrie. D’altra banda, ara estic treballant en la continuació de la novel·la, així que els guionistes tindrien material per a continuar.

- Vas camí de la segona edició, pensaves que en tan poc de temps tornaries a impremta?
- Em considere molt afortunat per tot el treball que s’ha fet amb la novel·la per part de l’editorial Llibres de la Drassana. Jo vaig entregar un text amb el que estava satisfet, però després de l’acuradíssim treball d’edició crec que va millorar molt. No tenia cap expectativa comercial, em feia igual vendre un exemplar que mil, per això que dic: estava molt content amb el resultat, em veia capaç de defendre la novel·la i crec que en uns anys tornaré a llegir-la i continuaré estant-ne orgullós. He tingut la fortuna que molts lectors i lectores han tingut la generositat de triar el llibre, llegir-lo, recomanar-lo i donar-li vida a les xarxes… no puc estar més content. I ja no tan sols per este llibre, sinó perquè això vol dir que el tema interessa, els valencians tenim ganes de parlar d’estes coses, i això ja és un canvi respecte a la nostra sensibilitat de fa una desena d’anys.