GRUPO PLAZA

literatura

Kavadias: el poeta radiotelegrafista 

Tot comença en la mar. Els fonaments de la nostra civilització s’assenten sobre els viatges marítims més o menys atzarosos d’un grapat de grecs que van abandonar els seus arxipèlags per a visitar la resta de la Mediterrània i poder tornar a casa (o no) a contar el relat de les seues aventures. Lluny de la narrativa èpica i moltes voltes lluminosa dels mites, els grecs es van fer amos de la mar durant segles a força de necessitat, acceptant el destí aquàtic al qual els obligava una terra massa escassa i massa poc fèrtil

29/05/2022 - 

VALÈNCIA. L’escriptor Nikos Kavadias (Nikolsk Ussurijisk, Rússia, 1910 – Atenes, 1975) no va ser alié al destí viatger dels hel·lens i ell mateix va nàixer lluny de Grècia, a la Manxúria, lloc en el qual els seus pares, comerciants i de família d’armadors, s’havien establit com a proveïdors de l’exèrcit del tsar. La família va tornar a Grècia molt prompte, en 1914, però el pare de Nikos va continuar viatjant a Rússia, amb l’infeliç resultat de ser empresonat durant la Revolució d’Octubre. Quatre anys més tard, en 1921, Nikos va tornar al Pireu, i aquells anys de joventut van ser els seus temps més estables. D’adolescent va publicar poemes amb pseudònim, i creia haver evitat la vida nòmada dels pares en accedir a la Facultat de Medicina. Però llavors va morir son pare i Nikos es va vore obligat a començar a treballar en una oficina naval. Sense deixar d’escriure i publicar, els viatges començaren a contaminar la seua escriptura i a modificar la seua mirada sobre el món. Ja en els anys 30, quan els seus poemaris reben bones crítiques, esclata la Segona Guerra Mundial i Kavadias, que llavors era mariner radiotelegrafista, ha de combatre en el front d’Albània, unint-se més avant a la resistència de l’Atenes ocupada pels nazis.

En acabar la guerra no deixarà de viatjar per les mars fins a 1975, any en què la mort el sorprendrà preparant un nou poemari. Va deixar una obra poètica poc extensa, però molt popular en el seu país natal, alguns relats i una única novel·la, Guàrdia, dividida en tres parts que graviten entorn de la mar. La primera presenta un seguit de diàlegs entre els mariners del Pytheas mentres fan el torn de vigilància de matinada. Es tracta d’una col·lecció d’anècdotes i històries que es van filant i esguitant amb la relació d’uns marins que estan solcant el sud-est asiàtic. El testimoni directe és descarnat i ens posa davant d’una col·lecció de codis, aventures poc edificants i misèries protagonitzades per mariners mercenaris que ja s’havien trobat en altres vaixells. Kavadias va dir que no podria publicar la seua autobiografia en vida, perquè el matarien, i és fàcil d’entendre si creiem que els episodis d’eixa primera part, amb prostitutes, contraban o adulteris, estan basats en la seua experiència personal. Anem de l’admiració a la sorpresa, passant per l’oix i alguna riallada espontània de curta durada.

En les altres dos parts de la novel·la apareix un narrador en primera persona, que els dota d’un caràcter molt més íntim. Si la primera part tenia la quietud d’uns hòmens quasi estàtics, desapegats de la seua mampresa com a mariners, que dediquen el temps a contar anècdotes i maleir la seua destinació, ara assistim a viatges per l’oceà Índic, Grècia i la Xina, i a un nombrós catàleg de personatges que van desfilant davant de nosaltres. A vegades són tan inversemblants que l’única cosa que podem pensar és que són absolutament reals, i que Kavadias es va limitar a estendre acta de totes les coses que va vore i les persones que va conéixer durant els seus anys de navegació. Tot comença en la mar i, com la va qualificar la crítica alemanya, Guàrdia és un viatge al final de la mar. En este sentit, la seua condició de poeta impregna tot el relat, especialment si ens atenem a la precisió dels diàlegs i la caracterització psicològica dels personatges a través dels seus pensaments i accions.

De fet, la personalitat melancòlica de l’autor ens mostra un diari de navegació existencialista, que ens obri la porta a un món de ser desgraciats en el qual és senzill acoblar-se per la forçada familiaritat entre tots. Algunes de les històries són realment belles, altres terribles, i també n’hi ha que poden deixar-nos indiferents en la seua narració, però no en la manera de ser descrites: els membres de la tripulació del Pytheas saben que estan al marge del món, i veuen que cada vegada que tornen a casa tot o quasi tot ha canviat, i només en el sòl inestable i desgraciat del vaixell poden trobar una estabilitat envoltats de sers com ells. Tots representen el paper de Scherezade en una espècie de recreació de Les mil i una nits políticament incorrecta. ¿Què és, doncs, Guàrdia? ¿Un llibre de viatges, d’aventures, una crònica marinera, un compendi de relats de viatgers? Tots eixos estils i gèneres estan recollits en les seues vora 300 pàgines, harmonitzats i embastats gràcies a l’ofici literari de Kavadias.

Com ja hem apuntat, no va ser un autor massa prolífic, sinó que a penes va publicar en vida tres relats, dos poemaris (i un altre pòstum) i una novel·la. No tenia pressa per contar, sinó la necessitat de mostrar el món al qual pertanyia amb delicadesa però sense llevar-li la cruesa. La seua obra no va aconseguir una gran notorietat fins a després mort i, encara que la seua casa era punt habitual de reunió d’escriptors i artistes, va ser subestimat pels autors contemporanis grecs. De fet, el mateix Kavadias narra que va portar com a passatger al també poeta i guanyador del Nobel Iorgos Seferis, i este el va ignorar durant tot el viatge. Però hui en dia els seus poemes s’ensenyen en les escoles gregues i han sigut musicats amb gran èxit.

Entre els seus versos, hi ha uns que diuen: “Jo, que vaig desitjar tant que un dia m’enterraren / en alguna mar profunda de les Índies llunyanes, / tindré una mort trista i prou normal, / i un funeral d’eixos com tota la gent”. ¿Quin millor homenatge, quin major destí, que embarcar-nos en el Pytheas al costat de Kavadias per a fer eixe últim viatge que ha de portar-nos fins al final de la mar?

Noticias relacionadas

PLANETARI

La biblioteca invisible

Por  - 

De tots els llibres que mai llegiré, els que més em dolen no són els descatalogats, les edicions que és complicat trobar o aquells per als quals senzillament no tindré temps suficient. Ni tan sols em consola saber que no soc jo a soles qui no els podrà llegir, sinó que tampoc podrà fer-ho ningú, ja que m’estic referint als llibres que mai han existit, però que sí que es troben en les pàgines d’altres llibres

MEMÒRIA DE L’ENTRECUIX

El precursor

Por  - 

Cadascú té un primer record social del el sexe i el meu és Manuel R. contant que havia ejaculat dins dels pantalons mentre la besava en un portal de l’Eixample. Cosa inèdita, per a mi i per a tots els qui, ara no sé ben bé on, ni com, l’escoltàvem raonablement meravellats del que deia

LITERATURA

Sigrid Undset: l’autora recuperada

Por  - 

És la veu per excel·lència de la dona medieval escandinava. La seua obra mestra, la trilogia Cristina, filla de Lavrans (1920-1922), que fa ara cent anys, la va portar a guanyar el Premi Nobel de Literatura en 1928. Esta gran novel·la, de més de mil pàgines, retrata l’edat mitjana dels països nòrdics com cap altre títol. Autora noruega de referència, la projecció de Sigrid Undset (Kalundborg, 1882 – Lillehammer, 1949) ha fluctuat al llarg de les dècades per la seua conversió al catolicisme i el seu cultiu del tradicionalisme. Però ara la celebració d’eixe centenari en plena pandèmia reivindica sobretot els seus darrers anys, viscuts als Estats Units com a refugiada de la Noruega ocupada i compromesa amb la democràcia.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme