La biblioteca dels proscrits

VALÈNCIA. Amb la perspectiva del temps i el coneixement dels resultats és fàcil jutjar l’adhesió a uns programes que portaren opressió i ruïna al continent a una escala desconeguda. Però, com exposa l’estudi ja clàssic d’Alastair Hamilton, The appeal of fascism (Blond, 1977), si u recupera el context tan convuls del període d’entreguerres, marcat per l’escapçament dels imperis perdedors, les reconfiguracions de nacions i fronteres, les violentes crisis econòmiques, una conflictivitat social desfermada, el pistolerisme de tots colors, el qüestionament radical dels principis i sistemes que havien menat al cataclisme o l’amenaça latent d’una nova guerra, s’entén més bé que algunes de les ments més inconformistes d’aquells anys buscaren receptes alternatives a unes democràcies liberals desprestigiades per la seua impotència a l’hora d’oferir unes condicions estables de pau i de prosperitat o a un comunisme soviètic que anava mostrant el seu rostre més brutal.

Un fill de molts pares 

Encara més perquè allò que hui identifiquem com a feixisme era en els anys 20 i 30 del segle passat una doctrina en formació, que anava alimentant-se de molts corrents ideològics sense un parentiu clar. Es tractava més aïna d’una idea-força nova, un pensament d’acció de màrgens imprecisos, però capaç d’aglutinar nacionalistes conservadors,  patriotes revolucionaris, seguidors de l’irracionalisme, tradicionalistes, estetes, comunitaristes no bolxevics, socialistes penedits i, en general, desclassats i enemics de l’statu quo i de la democràcia burgesa de tota mena i condició. És evident que no tots els qui participaren d’aquelles orientacions acabaren recolzant els règims feixistes i, en molts casos, s’hi oposaren amb fermesa, menyspreant-los com una mistificació grollera de les seues idees o rebutjant-ne components cabdals com el supremacisme racial i l’antisemitisme.  

El cas més clar és el de bona part dels autors que conformen allò que s’ha anomenat la Revolució Conservadora Alemanya; un moviment intel·lectual essencialista, antiigualitari i  crític amb el liberalisme, el marxisme i la modernitat, que s’ha considerat camp de conreu del nazisme per haver posat en circulació molts dels conceptes dels quals s’apropià el partit d’Adolf Hitler. Però si bé en alguns casos acabaren confluint-hi, la majoria esdevingueren dissidents interiors del III Reich –com els germans Jünger, Oswald Sprengler o Ernst Von Salomon–, passaren per les seues presons – Ernst Niekisch i Martin Niemöller– o hi foren assassinats –com Edgard Julius Jung i Friedrich Reck–. 

Ara bé, si la producció de les seues plomes, algunes enlluernadores, seguix sent controvertida en el seu país d’origen, no ho és ni de bon tros tant com la d’aquells escriptors que sí feren professió pública d’ideals feixistes, militaren en partits d’esta corda  o es comprometeren fins al final amb governs i òrgans col·laboracionistes i d’ocupació.  Sobretot quan no es poden bandejar com a figures de segona fila amb aportacions de poca transcendència a les lletres respectives, sinó que en són representants cimers.

Capvespre a Europa

Sense ànim d’exhaustivitat, val la pena recordar alguns dels casos més paradigmàtics. El francés aniria al capdavant: el mite de país il·lustrat i resistent que, llevat d’una minoria dirigent, no s’hauria deixat arrossegar pel totalitarisme i la intolerància, conreat amb afany per la propaganda republicana després de l’alliberament,  grinyola si es repassa la nòmina tan nodrida d’escriptors de relleu que tingueren simpaties ultradretanes, avinences amb el govern de Vichy i visqueren l’ocupació alemanya amb desimboltura: Charles Maurras, Marc Augier, Paul Morand, Marcel Jouhandeau, Robert Brasillach i tants altres.  O si es pensa en el fet que tres dels estilistes més distingits de la seua llengua nacional –Lucien Rebatet, Pierre Drieu de la Rochelle i Louis-Ferdinand Céline– foren col·laboracionistes entusiastes. Per no parlar dels autors que posaren en un nou orde europeu les esperances d’escapar d’una situació insostenible de repressió nacional, cas d’alguns independentistes bretons i corsos com Roparz Hemon o Petru Rocca.

Itàlia ens fornix igualment de bons exemples; en ocasions obvis i servils, però també de més vidriosos. Perquè si bé des d’un primer moment mostrà una inclinació dictatorial i un imperialisme agressiu, el feixisme italià fou el més ben articulat des d’un punt de vista intel·lectual, comptà amb la complicitat d’eminències com Gabriele D’Annunzio, Luigi Pirandello o Filippo Tommaso Marinetti i disposà d’un aparell molt sòlid d’institucions culturals i publicacions que permeteren l’expressió no només d’acòlits acèrrims, sinó també d’heterodoxes díscols. La mesura més bona d’eixa ductilitat ens la proporciona la revista Primato, dirigida pel pensador de capçalera del règim mussolinià Giovanni Gentile i on signaren articles, prompte es diu, ni més ni menys que Vasco Prattolini, Cesare Pavese, Carlo Emilio Gadda, Giuseppe Ungaretti, Salvatore Quasimodo o Eugenio Montale. 

Però amb el permís d’un tradicionalista radical, esotèric i al marge de qualsevol convencionalisme com Julius Evola, el personatge del període que costa més d’encaixar és Curzio Malaparte. Un camaleó que marxà sobre Roma amb camisa negra, fundà  el diari feixista La Conquista dello Stato, es feu expulsar del partit l’any 1931 pels seus dicteris contra Hitler i Mussolini, patí diversos confinaments i arrestos per unes opinions polítiques sempre extemporànies, exercí de diplomàtic i de corresponsal de guerra, es convertí en agent d’enllaç durant l’ocupació aliada i acabà els seus dies com afiliat al partit comunista en la branca més propera al maoisme. En el camí llegà dos de les novel·les autobiogràfiques més reeixides sobre la Segona Guerra Mundial –Kaputt (Casella, 1944) i La pelle (Aria d’Italia, 1949)– i oferí un resum humà insuperable de la volatilitat de les lleialtats i certituds en un moment tan confús de la història.

El cas romanés és també espinós, perquè una fracció molt notòria de la seua Generació de Foc, la formada pels renovadors més contestataris de la brillantíssima escena intel·lectual de la Bucarest d’entreguerres, anà esvarant cap a posicions extremistes i ultranacionalistes, i d’un antisemitisme molt marcat, que prosperaren en el país balcànic durant la dècada dels anys 30. Davall l’influx poderós del professor Nae Ionescu, els noms d’Emil Cioran, Nichifor Crainic, Mircea Vulcănescu, Constantin Noica o Haig Acterian són només alguns dels més destacats que mostraren predilecció per moviments com el legionari de Corneliu Zelea Codreanu. D’aquella efervescència xovinista deixà un retrat molt acurat Mihail Sebastian en el seu Jurnal, 1935-1944 (Humanitas, 1995), on lamentava per damunt de tot el confinament del seu amic Mircea Eliade dins de la Guàrdia de Ferro. No debades este far de les humanitats, un dels historiadors de les religions més importants del segle XX, és l’exemple més polèmic de gran personalitat a qui una foguerada feixistitzant en la joventut perseguí fins a la mort, tot i el seu esforç posterior per desvincular-se’n.

Fins i tot podem esmentar casos en què les orientacions tan problemàtiques d’escriptors inevitables en el cànon literari s’esbandiren considerant-los senils i alienats. Knut Hamsun, Nobel noruec i sismògraf dels mals de la modernitat i de les escissions que provoca en l’individu, qui endut en la vellesa per l’anglofòbia i el pangermanisme es revelà com un incondicional de Hitler i de l’annexió alemanya, o Ezra Pound, el poeta nord-americà més influent de la primera mitat del segle XX i propagandista incansable de Mussolini, foren declarats dements després del conflicte i s’estalviaren les conseqüències més greus de la “depuració”.

La caducitat de les prevencions

Podríem continuar indefinidament citant casos de grans hòmens de lletres que quedaren captivats de manera més o menys passatgera i teòrica pel miratge del feixisme, alguns de tan inesperats com William Butler Yeats o T.S. Eliot. No cal: s’ha vessat prou tinta i la documentació es troba a l’abast de qualsevol a qui interesse el fenomen.
Però, en canvi, sí que pareix oportú constatar que en els darrers anys el dilema sobre la idoneïtat o no de rescatar l’obra de certes figures, i revisar-les d’acord amb els seus mèrits literaris o les circumstàncies tan complexes que els tocaren viure, s’ha anat reobrint a mesura que algunes de les disputes d’idees que protagonitzaren han recuperat una vigència insospitada i la profilaxi consistent a considerar-les qüestions contaminades i intocables ha perdut efecte. 

Sempre hi haurà qui opine que és molt perillós fer passar determinats discursos per acceptables en la conversa pública i permetre participar-hi els seus autors com si no foren els responsables d’haver embellit, difós i legitimat principis que desembocaren en un carnatge monstruós, convertint-se en allò que Philip Roth anomenà “criminals intel·lectuals”. Però segurament mereix més consideració l’argument d’aquells que assenyalen que el trauma i els remordiments de la guerra van tancar en fals molts debats i proscriure reflexions sobre temes com la nació, la identitat, l’etnicitat, el sentit de pertinença o el destí col·lectiu que ara convé reprendre i actualitzar més que mai, precisament pel risc que se n’ensenyorisquen i les reformulen només faccions polítiques que en fan les lectures més bròfegues i descontextualitzades. Els prejuís, les abstraccions universalistes o els valors culturals febles i líquids que ascendiren en una postguerra amb els fantasmes de cinquanta milions de morts voltant per l’aire s’han anat esgotant i les categories fortes tornen a entrar en escena. 

En un moment tan decisiu de canvi de cicle, conéixer amb precisió les elaboracions d’alguns d’aquells prosistes i assagistes, sovint riques en diagnòstics lúcids i expressió de malestars que el món contemporani no sols no ha resolt, sinó que en molts casos ha agreujat, és inevitable si es vol apamar bé el terreny de joc. Fet i fet, la llibertat es defensa prou més bé llançant escandalls en aigües tèrboles i cartografiant regions grises que no amb llistes negres i ostracismes més ineficaços i contraproduents com més va la cosa. Per contra, res ens protegirà més bé de doctrinarismes i demagògies que impedir que la por ens paralitze i pujar a arregussar una andana on s’ha volgut amagar tot allò que destorbava, però que mai havia desaparegut.