Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
Quina importància cultural ha tingut històricament la taronja per als valencians?
La publicació d’un excels llibre sobre les relacions entre la producció de cítrics a Itàlia i la translació a tots els àmbits de la seua cultura és el pretext per a reflexionar, sense prejuís, al voltant de la importància i el tractament cultural de la taronja en el país dels valencians. Un mite a voltes oblidat i quasi sempre obviat, però omnipresent en l’imaginari col·lectiu valencià dels darrers dos segles.
Per als qui tenim la biografia decorada pel paisatge de l’Horta en íntim contacte i lluita amb la ciutat, contagiats de l’olor de les sendes i les séquies, i a tot estirar teníem algun contacte familiar amb la terra de l’arròs, molt més pròxima, el tema de la taronja ens afectava com a vulgars consumidors. La cultura cítrica es reduïa a la distinció entre llimes, taronges, mandarines i la categoria singular de les taronges de la sang, que xafàvem de manera rotunda, mossegàvem i convertíem en suc. Molts anys després, lectures a banda, la urbana condició ens impedí una mínima capacitat per a la distinció varietal. No coneixíem tampoc certes etapes, que tots hem escoltat i mitificat, de comerciants que obriren mercats sense més coneixements que el valencià i la taronja com a captadora de divises, del mite de la desatenció i el desconeixement de l’Estat o de la gelada històrica de 1956, aquella que provocaria les queixes del director de Las Provincias, don Martí Domínguez, o encara la publicació d’un opuscle que l’Ateneu Mercantil, durant la presidència de don Joaquim Maldonado, titularia Algo falla en la economía valenciana (Jornada, 1965).
» Com a símbol de l’oblit, el modern edifici
de Frutagut roman abandonat a Oliva
No ho sabíem però la taronja tenia una certa vocació de passat, com els llibres de Lluís Lúcia i Luis García Guijarro, o aquell de Lluís Font de Mora, dels primers moderns en ser editat en valencià, Taronja i caos econòmic (Edicions 62, 1971), o el setmanari Valencia Fruits i tantes altres iniciatives sobre el protagonisme econòmic, social i polític que el cultiu de la taronja va representar per a la nostra terra, i al qual tan poca atenció hem prestat. Les publicacions de Vicent Abad, per exemple, o el seu entusiasme i dedicació al Museu de la Taronja de Borriana, no han anat parells a l’afecte que haguera meritat la influència dels cítrics en la comprensió moderna de la nostra terra, i del que ha suposat en la construcció del paisatge, la geografia, i fins i tot en l’arquitectura dels magatzems que hem deixat perdre de manera miserable.
València, el país de la taronja
La taronja fa temps que va deixar de ser el producte que ens explicava com a protagonista la nostra història contemporània. Vàrem créixer quan la taronja ja tenia més part de problema que de solució, i estava condemnada al seu futur discurs de barra de bar del ja-no-es-pot-viure-de-la-taronja. Tinc la imatge de finals dels anys 80 del magatzem de taronja Frutagut a Oliva, construït en 1960 per Luís Jiménez de la Iglesia, magnífic, preciós, catalogat com una peça inigualable de l’arquitectura industrial moderna, ja abandonat, quan començava a fer-se servir com a lloc de reunió de cabiles en les festes. Hui, enmig de la indiferència més absoluta, continua en la misèria. La manca d’intervenció és un símptoma de la nostra pròpia indiferència sobre els cítrics. L’amor per la taronja es va transformar en discurs de pura burocràcia varietal. Vàrem baratar la il·lusió per la pura subsistència.
No crec que siga injust si dic que els cítrics no han tingut qui els escriguera. És veritat que la majoria d’activitats productives amb vocació d’inserció en el mercat no reclamen literatura. Però la vinculació del fruit amb el paisatge, amb el perfum i amb la visió de la nostra terra i el nostre imaginari col·lectiu permetien incursions literàries notòries en la producció cítrica. Jo no sé si la taronja va tindre mala premsa, però passeu-me el mot i disculpeu-me si apunte que d’alguna manera en el món del valencianisme la imatge del comerç de la taronja no ha resultat mai massa apreciada. No ho va ser, almenys, per a Fuster, potser per ser un home de la terra de l’arròs, o per la seua escassa afecció als temes econòmics, com intuïa Josep Pla, o pel fet d’haver tingut una fugissera i poc exitosa experiència laboral en el sector del comerç. La taronja, en tot cas, no era un sector. Explicava bona part de l’economia valenciana i trobe a faltar un legítim orgull sobre el producte.
» El lèxic cítric de Sicília, d’origen àrab, recorda al valencià
Els versos cítrics, lligats a la Renaixença, han estat sempre afectats per la presumpció de l’agrarisme, el conservadorisme, la carrincloneria o el qualificatiu de ser el fruit d’una mentalitat acomodada. Reviseu determinades lectures i comprovareu que el miratge de l’aspiració industrial i la nostàlgia de la colònia fabril també varen contaminar la nostra mirada. Teodor Llorente no és Montale, però els seus versos haurien de ser més coneguts. “Vora el barranc dels Algadins hi ha uns tarongers de tan dolç flaire que per a omplir d’aroma l’aire no té lo món millors jardins”. Hi ha també la poc coneguda “Cançó de les empaperadores de taronges”, del mateix Llorente: “És la taronja, embolicada i presa en lo paper subtil, blanc com la neu, com lo pit virginal d’una princesa que baix l’holanda transparent se veu”. Les riberes del fèrtil Xúquer que Llorente considerava “un hort de les Hespèrides sens fi” no varen tindre, però, cap continuador.
Itàlia, el país de la llimera
Hi ha llibres que obrin els ulls i, recreant altres paisatges, afloren l’absència dels nostres afectes, com El país donde florece el limonero. La historia de Italia y sus cítricos (Acantilado, 2017), d’Helena Attle. És un títol del qual no cal donar massa explicacions i simplement recomanar la seua immediata adquisició. La curiositat intel·lectual de l’autora, paisatgista de professió, l’ha duta a fer un llibre envejable. Un recorregut sobre la influència cultural, social i política dels cítrics en la societat italiana, una recreació de la contribució dels cítrics a l’imaginari dels italians i del que han representat en la seua història cultural.
Les seues pàgines són recorregudes per una aclaparadora presència d’elements cítrics: el poema de Montale “I limoni”; la recopilació de “bizzarie”, de rareses fruitals, de la col·lecció dels Mèdici a Florència; les “limonaie”, els espais on hivernen les llimeres; la presència de les taronges amargues i els seus usos gastronòmics; les llimes amalfitanes; l’“arancia rossa” de Catània, convertida a hores d’ara en un símbol de l’alimentació saludable; els “chinotti” de Ligúria; el “neroli”, l’oli essencial utilitzat per als perfums moderns; o el “Garibaldi”, un Campari amb suc de taronja. És memorable, per exemple, el capítol dedicat a la participació de la Màfia en la producció de cítrics sicilians a la Conca d’Oro i com a mitjan segle XX els laboratoris de droga s’amagaven entre els mandarins de la família Greco a la finca de La Favarella. També hi ha espai per a una delicada exposició sobre el lèxic i el camp semàntic dels cítrics, com el del sistema de reg a Sicília, on l’autora ens assabenta de la presència de paraules tan nostres com favara o sénia, i també de la producció de cítrics, tan lucrativa en la indústria del perfum, en la producció d’àcid cítric com a condiment i conservant o com a remei adoptat per la Marina Reial Britànica en la lluita contra l’escorbut.
En definitiva, Helena Attle demostra que es pot divulgar la història de manera delicada i amena, que es pot viatjar resseguint l’olor d’una fruita i que, moltes vegades, com es relaten les coses i com s’expliquen, o la singularitat del producte, és més important que la seua quantitat. La producció italiana de cítrics deu ser ínfima respecte de la nostra, i per això mateix el llibre acredita que hi ha també un màrqueting cultural, integrable en el procés productiu. Els horts amb una mica d’Hespèrides poden tindre millor venda. Jo ara estic boig per plantar una llimera i recórrec les parades del Mercat Central de València a la recerca de taronges sanguines.
Miquel Nadal Tàrrega (València, 1962) és autor de diversos llibres de narrativa, assaig i història, com Somiar gols. Futbol (i contes) de pares a fills (2014), Inventari mínim (2016) o Càndid (2021), Premi Lletraferit de Novel·la.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?