cultura » el puntacorrent

La faena i l’amor

Per què cal donar les gràcies a qui exercix les professions d’educar i sanar?

11/01/2024 - 

La mestra que em va ensenyar a llegir i a escriure té Alzheimer i ja no em reconeix. Quan me la creue pels carrers de Xàtiva, acompanyada per la seua família o per una cuidadora, la salude amb un somriure afectuós i unes paraules d’estima. Per ella i per mi.

Hi ha dos coses que els humans fem per amor i que hem institucionalitzat per a protegir-les i retribuir-les: educar i sanar. Mestres i sanitaris ensenyen i curen, i els paguem per això. Però en estes faenes hi ha alguna cosa més enllà dels diners: l’amor als altres i el desig de contribuir a una societat més digna i feliç. Sense eixos dos principis no es fan bé estes faenes. Perquè t’importa que l’altre siga una persona millor, i perquè et preocupa que es trobe bé, actues com a mestre o com a sanitari. Després et paguen, sí. Però, insistisc: els diners no mesuren l’intercanvi emocional tan brutal que comporten estes professions. La seua matèria primera són les vides de la gent. No hi ha res més valuós i fràgil alhora.

Tinc uns amics que es dediquen a comprar gespa artificial a la Xina. Contracten vaixells per a portar-la a Europa, lloguen espais per a guardar-la i planegen la distribució. Guanyar diners és la principal motivació d’este negoci. Si algun comprador els insulta per la qualitat de la gespa que importen, els meus amics es poden cabrejar o poden riure, però no es posaran a plorar mai: al remat, sols es tracta d’un producte, d’un intercanvi econòmic. En canvi, si algun malalt insulta al seu metge de capçalera o si algun alumne ­–o pare d’alumne– insulta a un professor d’institut, s’està posant en dubte l’amor d’eixa persona cap a les persones que té a càrrec seu. I açò fa mal ben dins.

Joventut i desagraïment van junts. Però l’altre dia, en acabar les classes del quadrimestre, un grupet d’alumnes de Primer em va fer una anàlisi de la meua tasca durant el curs, valorant cada detall i apreciant l’esforç. Em va impactar: cal una maduresa gran per a tindre eixe gest, prendre’n consciència i exposar-ho a la mestra. Si tire arrere en el temps, no em veig a mi mateixa fent-ho. Ara sé que havia d’haver sigut més agraïda, o almenys, haver-ho expressat més. Per això, quan em creue amb la meua mestra de l’escola, la salude amb tendresa i li dic que ella em va ensenyar a llegir i a escriure. Que jo continue fent eixes dos coses cada dia de ma vida. I li done les gràcies. Ella ja no se’n recorda, però jo sí.

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.

@PuriMascarell

Noticias relacionadas