cultura » contra natura

La felicitat, cíclicament

L’arribada del bon oratge sempre té un punt de catarsi, de renovellament. El cos s’adapta a la calor i a les olors. També a les pèrdues.

27/04/2023 - 

Cíclicament un mal de panxa es presenta com el preludi d’un parell de dies al llit. Després d’un matí de sol i d’estrenar mànega curta, de despullar el cos tímidament per a deixar-lo acaronar de forma subtil per la primera calor de l’any, per la vesprada sobrevenen els calfreds i un nuc en la boca de l’estómac que m’obliguen a encollir-me davall dels llençols i del nòrdic que estàvem a punt de guardar fins que passara l’estiu.

Tot esclata de nou. Les fulles d’herba-sana puntegen de verd els talls raquítics. Un capoll de rosa ha crescut amagat i deixa entrevore la blancor del seu fons. Dos buguenvíl·lies, que pareixien mortes en hivern i que m’havia promés tirar al fem quan començara el bon oratge, em sorprenen ara amb un esclafit de blanc i fúcsia totalment inesperat.

Com una conseqüència climàtica, el meu cos comença a adaptar-se amb una pujada de febra que m’unfla els llavis i debilita cada múscul fins a l’extenuació. Dos dies suant al llit. Al tercer prove a refer-me.

És aleshores, passats els dies, quan prenc consciència de la vigorositat del nou temps. L’estiu és el temps de la plenitud i de la felicitat. La primavera només n’és la promesa, l’avançament de setmanes memorables, per les quals haurà valgut la pena sobreviure durant la resta de l’any.

Sobreviure. D’això es tracta.

De nou un matí de sol i mànega curta, un diumenge en calma encara massa prompte. És el moment quan sent un olor que em transporta al passat. Més que transportar-me, em connecta amb altres primaveres i altres renaixements. Passe pel costat d’un jardí amb un taronger en flor. Eixe aroma. Res més pur, pense.

De xicotet, l’escola de monges tenia un camp de taronges enmig dels aularis, al qual estava prohibit passar. En un dels primers records, em veig detingut enmig del camp clandestinament, impregnant-me de l’olor a taronges i deixant-me envair pels rajos de sol de la primavera.

És la imatge de la felicitat: hi ha qui busca la felicitat en l’èxtasi, jo la trobe sempre en la tranquil·litat.

Sent l’olor de la flor del taronger. Reconnecte amb la infància. El temps de les promeses. De la plenitud. I de sobte, m’assalta un sentiment de melancolia: l’esclafit de la vida conté la seua dosi de crueltat. Tot començament suposa també un reemplaçament. Un abandó.

Com la febra primaveral, també cíclicament faig recompte de totes les pèrdues. Tan meues com la felicitat dels pròxims mesos.

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.

@J_MartinezRubio

Noticias relacionadas