La Margot, la vida amb lluentons

Dur el lluentó no sempre és fàcil. A vegades enlluerna. Altres, simplement, roman fora del focus i es convertix en un diminut element punxegut que et raspa la pell si el pilles a contrapèl. La pell d’Antonio Campos està farcida de cicatrius que han deixat rascons. Perquè ser butaner de matí i La Margot de nit és anar a contracorrent, és embolicar-se en brilli-brilli que brama i al mateix temps acarona l’ànima i l’esperit, és viure la vida intensament.

I ací estem, parlant d’Antonio Campos i de la seua pell com si l’haguérem tocat amb els nostres propis dits. Eixe és l’efecte que produïx la lectura de La Margot, un paseo por el transformismo valenciano (2021), un llibre escrit per Rafael Solaz i Juan Barba per a l’editorial Samaruc, que recorre no sols la vida de l’artista, sinó tota una època que corre el risc d’esborrar-se de la memòria col·lectiva al pas que van faltant els seus protagonistes. El documentat treball, quasi quirúrgic, de Solaz i Barba ens acosta a La Margot, la despulla, la col·loca dalt de l’escenari i ens encén totes les llums per tal que la puguem observar amb el màxim detall, sense ombres ni amagatalls.

Des d’allà dalt un xic jove de Bétera que va fer la mili amb la por constant al cos de rebre una palissa en qualsevol moment ens observa. Els espectadors veiem també un xiquet a qui un senyor de 50 anys toquejava les parts íntimes en l’última fila d’un cinema a canvi d’una pesseta. Trobem igualment un actor polivalent, un fill devot, una cantant, una cupletista, una còmica, una vedet, una artista del maquillatge. Totes són la Margot i totes són Antonio.

Els espectadors observem atònits, a voltes amb la boca entreoberta. Podem copsar l’esperit del personatge, endinsar-nos en les seues entranyes, recórrer els mateixos carrers del barri Xino o de Russafa, a València, però sabem que, per molt que ens ho conten, no és el mateix que si ho haguérem viscut. Només Antonio, Margot, sap el que és posar-se escuma als pits, estar tres hores davant l’espill maquillant-se, vestir-se amb boes i cantar Sara Montiel a l’escenari davant d’un desinhibit públic famolenc de diversitat, llibertat i festa durant els anys en què València i Espanya començaven a desllopissar-se d’una llarga i trista grisor.

© Juan Alberni

El calabós que no cessa

“Ja ve la democràcia a passes de gegant i podem vore un camioner de Bétera fent de Sara Montiel”, escrivia el periodista Rafa Marí en aquells moments. Llavors, vore un home vestit de dona actuant era quasi revolucionari. Era trencador, diferent. Una diferència, no obstant, que no cal romantitzar: estava carregada de lluites silenciades i nits al calabós. Conten en el llibre que La Margot va passar per les mans de la temuda Secció 26, dedicada a perseguir els “vagos y maleantes”. Era un grup de la policia municipal de València encarregat de vigilar i reprimir el que consideraven delinqüents de la nit. No escatimaven en vexacions i interrogatoris allunyats de la legalitat tardofranquista. Fins a 72 hores va passar Antonio aïllat i sense menjar, per exemple, després de ser detingut durant una batuda en una festa denunciada per “orgía”.

En una altra ocasió també va acabar davant del jutge per la mateixa llei repressiva. L’havien agarrat en uns banys amb un altre xic, que va eixir corrents en sentir que un acomodador del cinema alertava de la situació. Antonio va al·legar que s’havien conegut mirant aparadors a València i que simplement estaven intercanviant-se les camisetes. Va colar. No va acabar a la presó, però contava ja amb una taca en l’expedient que li impedia, entre altres coses, tramitar un passaport per a anar a viure a Londres. Volia traslladar-s’hi per a poder viure la seua vida i la seua sexualitat amb la llibertat que no tenia a Bétera. El somni de ser peluquer a Anglaterra, tanmateix, es va esvair aquella nit que va acabar dins d’una lletera de la Secció 26.

“No volem que ens perseguisquen, ni que ens discriminen, ni que ens maten, ni que ens curen, ni que ens analitzen, ni que ens expliquen, ni que ens toleren, ni que ens comprenguen: el que volem és que ens desitgen”. Són paraules de Rampova, una altra artista transformista de l’època de La Margot. Pareix que el temps no les fa envellir. Segons les dades oficials del Ministeri de l’Interior, les agressions cap a persones del col·lectiu LGTBI no han fet més que augmentar. Entre 2015 i 2019, últim any en què s’han arreplegat estadístiques, es va registrar un creixement del 67,5% en els delictes d’odi per motiu de l’orientació o la identitat sexual.

Antonio, Margot, com moltes altres, han viscut una vida marcada per la por. Pànic a l’escola, a casa, el carrer, el servici militar. En qualsevol moment es podia destapar el pastís, i això era sinònim de burles o palisses. “Ja em veia diferent als altres xiquets i demanava a Déu morir-me, perquè patia molt”, conta Antonio en el llibre que protagonitza. Un sentiment que no escapa a les actuals generacions. Sense anar més lluny, fa tres estius un jove gai de la Corunya, Samuel Luiz, va ser assassinat per part d’un grup d’agressors al crit de “Te mato, maricón”. La violència, verbal o física, continua sent, encara hui en dia, la reacció davant allò allunyat d’una normalització establida.

Antonio Campos, la Margot © Dani Duart

Espais de llibertat

La transformació d’Antonio era també la transformació d’una València que a hores d’ara lluita per mantindre una essència diferenciadora de qualsevol altra ciutat europea visitable en un cap de setmana amb una oferta de Ryanair i un Airbnb barat. Des del present (i des de la mirada personal de la millennial que ací vos parla), la València que ens presenten Solaz i Barba fa certa enveja, tal volta per la nostàlgia d’un passat no viscut. Al llarg de les planes de La Margot la festa pareix no acabar mai. Els garitos tenien nom i cognoms. Personalitat pròpia. Els i les cantants, les artistes, les representants, els vestidors i maquilladors es convertien en xicotets o grans cercles referencials els noms dels quals ressonaven per als qui freqüentaven la nit.

En l’obra de Solaz i Barba, València és la protagonista. Quasi en cel·luloide. Els llocs tenen textures, olors, colors, ambient. Se senten els aplaudiments després d’escoltar amb la ment “Ven y ven”, de Sarita Montiel. Se sent el fum del tabac, les rialles. Unes rialles que no sempre eren benvolents. El transformisme desencadena una reacció entre la comicitat i la burla a vegades difícil de distingir. Quan un home es posa en la pell (i la roba) d’una dona (o viceversa) l’espectador s’enfronta als seus prejuís, als estereotips. Com remarca Solaz, ens transportem “als límits del que la política i la moral establixen sobre el cos i la conducta”.

Recorde quan Rafael Conde, més conegut com El Titi, va vindre al meu poble. Es va fer un ban i es van penjar cartells per tot arreu. Era la sensació. L’auditori de la Casa de la Cultura es va omplir de gom a gom. Els xiquets anaven revolucionats. Hi havia certa exaltació en l’ambient, fins i tot perceptible per a una xiqueta de 8 o 9 anys com era jo. No faltaren referències a la seua sexualitat. Recorde perfectament els grans preguntant-se entre ells si anaven “a vore el mariquita”. Eixa era l’atracció, “vore el mariquita”. Però allí estaven tots el dia de l’espectacle, rient i aplaudint després de cada cançó. Qui sap si, entre els qui aclamaven amb rialles i colzades còmplices i bròfegues, hi havia algú conscient que allò que cantava El Titi estava dedicat, entre altres, a Federico Garcia Lorca, al seu patiment i la seua repressió, que era la de molts.

Aquella xiqueta tampoc ho sabia llavors, òbviament. Però hui balle i cante i em despentine sempre que puc amb cançons com “Libérate”, del Titi. També ho faig amb “Adiós amigo” o “Far l’amore”, de la Carrà. O amb Mònica Naranjo o les Spice Girls, o amb Ricky Martin i el seu “Pégate”. Hi ha un lloc on és possible fer-ho amb uns auriculars apegats al cap. No és La Cetra, on va actuar Margot per primera vegada, però, llegint sobre eixe lloc, pense en el Picadilly, al cor de Russafa. Allà és on acudim les amigues les nits que volem passar-ho bé. Un espai segur, sense prejuís, sense assetjadors, sense acompanyants incòmodes fins al bany o tocaments no demanats. Un lloc on, per cert, actua l’artista multidisciplinar Liz Dust, una de les drag queens més reconegudes de l’escena valenciana. I pense en què Picadilly no existiria si no haguera existit abans La Cetra. O La Margot, o la Carrà (la veritable diva italiana i l’artista transformista), o El Titi, entre tants altres. I pense en Samuel. I balle amb més força i més ràbia alliberadora.

Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt. Ha publicat el llibre Ventres sota custòdia (2022).

@mbonillo1