Les marjals, a casa nostra, cremen a l’hivern. O potser caldria dir que les cremem a l’hivern, ja que a l’hivern es caça i el foc és un gran aliat per a disparar contra la fauna de marjal sense impediments. No és l’únic motiu pel qual s’ensutgen les zones humides, però eixe, sens dubte, explica moltes hectàrees negres al llarg del territori. I la Marjal dels Moros, entre Puçol i Sagunt, no n’és cap excepció
VALÈNCIA. La vaig descobrir per casualitat, no recorde ni com, fa ja molts anys. Sabia que existia, però era una d’aquelles zones naturals quasi mitològiques que molts urbanites del Cap i Casal no havíem visitat mai, tot i estar a pocs quilòmetres d’avingudes i circumval·lacions d’alta intensitat viària. Potser hi vaig anar pel Centre d’Educació Ambiental que hi ha encastat en una alqueria, potser perquè llegira en algun lloc que valia la pena o perquè me la feren estudiar en classe, o qui sap si em trobava en una època d’aquelles de prismàtics sempre al coll i guia ornitològica a la butxaca. El cas, però, és que em va sorprendre com poques marjals ho han fet, i que des de llavors no he deixat d’anar cada any.
El paisatge dels Moros –i el camí que hi porta– és, fins a cert punt, caòtic, com el paisatge després d’una batalla. Allà, primer en cotxe –o bicicleta– i després caminant, s’endevinen les trinxeres entre l’arròs, els tarongers, l’horta, les casetes dels llauradors, els esquelets de polígons industrials (compte, que ara reviscolen!)... i l’aigua, l’aigua per tot arreu, sempre l’aigua; l’aigua en séquies, basses i bassals, llacunes i amagada entre senillars, ensivellant les arrels. Com una pintura postimpressionista que condensa la història i les pulsions del litoral valencià, la imatge evoca cronologies improbables i futurs divergents. Els Moros, d’alguna forma, encapsula i exhibix –amb un punt ufà– una victòria modesta i singular: la de la marjal enfront dels cicles econòmics. Primer amb la crisi de final dels 70 i principi dels 80, la reconversió industrial i el desmantellament dels Altos Hornos del Mediterráneo, que van possibilitar, amb la compra dels terrenys per part de la Generalitat, que no s’ocuparen amb una indústria extremadament agressiva amb l’entorn. La segona, la de la declaració com a espai protegit –més enllà de senzillament no construït–, i també el triomf temporal fins a fa pocs mesos en la que havia estat sempre una contesa impossible de guanyar: la de la no ocupació del polígon industrial que hi havia a la vora. Una vegada bastides les artèries d’asfalt, és cosa sabuda que el ciment i els pneumàtics hi acabaran per arribar. Esperem que ho facen amb trellat.
Si són tan valuoses estes victòries no és (només) per una qüestió simbòlica, que també. Ho són perquè han teixit una cuirassa verda i blava entorn d’un ecosistema com en queden pocs en un territori que abans estava cosit pels aiguamolls, i on ara estos són només garlandes puntuals, desconnectades, carn d’Instagram i postal prescindible de diumenge postpaella; illes d’aigua enmig de cavallons, carreteres i ossades de ferro i ciment. Ho són també perquè als Moros s’aplega una quantitat meravellosament inversemblant d’aus, des d’aquelles que estan de pas, com els flamencs o la gavina corsa, fins a aquelles que n’han fet la seua casa anual o hivernal, com les fotges, l’agró, els fumarells i xatracs, l’arpellot de marjal o la xitxarra mostatxuda.
La pregunta és si després del darrer i devastador incendi de gener del 2018 esta casa ha quedat feta cendres per sempre més i els seus habitants expulsats sense possibilitat de tornar. La resposta és no. Les marjals, com una vegada ens va dir l’ecologista Enric Amer a uns estudiants que l’escoltàvem embadalits, són extraordinàriament agraïdes. Un incendi en una zona humida res té a vore amb què creme el bosc. Ho sabia ben bé, perquè si gaudim de la propera Marjal d’Almenara és per la insubornable tossuderia d’ell i més gent com ell, que recuperaren una altra trinxera de la natura per a posar-la en primera línia de la batalla per la biodiversitat valenciana.
A la Marjal dels Moros, que es cremà en una època complicada però no la pitjor de les possibles –març hauria sigut certament catastròfic per a les aus–, li espera un renaixement lent però gojós, més encara amb la transfusió de vida que impliquen les pluges d’hivern i els aportaments extraordinaris d’aigua que han signat la Conselleria de Medi Ambient i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Li espera una victòria, esperem que no la darrera, però potser la més important: la de renàixer enfront del foc i no només resistir al ferro i el ciment.
ANDREU ESCRIVÀ (València, 1983) és doctor en Biodiversitat i membre de la Fundació Observatori del Canvi Climàtic. És divulgador ambiental i autor del llibre Encarano és tard.
La vida en el metro per a aplegar a les facultats de l’avinguda de Blasco Ibáñez: transbords, desdejunis, estudi, lectures, amistats…
La intel·ligència artificial pot crear art i fer-ne falsificacions, escriure novel·les i oferir literatura a la carta… També potser permetrà aprovar exàmens… Inquietant? Apocalíptic?