esp(l)ais » contra natura

La nostra Ipanema

Elogi indissimulat de Benidorm, un ecosistema eclèctic, fet de plaers i banalitat, felicitat i ressaca

8/02/2024 - 

És la nostra Ipanema, pensàvem mentres el sol de diumenge ens acaronava com una benedicció, i un ritme mandrós, de vida tendra, o potser convalescent, s’imposava en el passeig a l’hora del vermut. Una Ipanema o una Copacabana sense samba, envoltada d’Irish pubs i cafeteries on el desdejuni estrela, segons els reclams dels cartells, continuava sent el café amb llet i xurros. Gratacels imitant les muntanyes, el paisatge indiscutible de la modernitat. Blocs enormes, segmentats per fileres infinites de balcons, formant un mur assolellat enfront de la platja de Ponent.

A eixes hores, onades de turistes desfilaven per la façana marítima, alternant els jerseis de llana i el top less, mesclant el passeig dominical del turista natiu i l’aclimatació mediterrània del foraster centreeuropeu. Gent major tractant de fer una foto de postal de l’illot que emergia al bell mig de la mar. Cossos estesos sobre l’arena, acumulant capes insanes de bronzejament, apergaminant la pell envellida. El bany a la vora de la mar sense superar els genolls, varats en una conversa sobre la benignitat del dia. El cambrer repartint pintes de cervesa en una taula plena d’anglesos flàccids i enrogits.

Rafael Chirbes deia que Benidorm és una ciutat que exigix determinat rigor de la intel·ligència per a ser apreciada en tota la seua dimensió, en tota la seua modèstia i exactitud del que realment és: un lloc còmode per al visitant, sense pretensions, un gran mercadet de tovalloles i samarretes per a fruir del sol i de la mar, carrers plens de bars amb pinxos, una forma de felicitat popular, el taller on es reparen les dolències de la gent major, de la classe proletària castigada per dècades d’ofici en la fàbrica, en el bar o netejant cases i oficines.

Benidorm és el descans dominical, la pensió completa i l’alegria low cost de qui ha sobreviscut a una vida d’inèrcies i de renúncies. La democratització de l’estiueig. L’imperi del kitsch. El triomf de l’arquitectura desenrotllista. La debilitat del sistema productiu nacional. El mite del pelotazo. I ara la incorporació a una concreta forma de diversió, marinera i populista, de gent jove, o no tan jove, que acudix a Benidorm a passar un cap de setmana de festa. I també d’una comunitat gai que ha redescobert la ciutat com un nou parc d’atraccions nocturnes, i que ara, a l’hora del vermut i després del check out de l’hotel, s’unixen al passeig dominical entre guiris i jubilats, completant un ecosistema eclèctic, fet de plaers i banalitat, felicitat i ressaca, a parts iguals.

Podria haver sigut un altre paradís. Però no seria nostre.

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.

@J_MartinezRubio

Noticias relacionadas