HABITEM

La recepta Piano Piano: contar històries per a mimar l’arquitectura

Entre la crisi immobiliària del 2010 i la pandèmia del 2020, Maria Grifo i Maria Donnini van construint la seua pròpia manera de treballar cuidant el disseny... i el temps

8/03/2022 - 

VALÈNCIA. Quan l’italià Bartolomeo Cristofori va inventar el piano l’any 1690, no s’imaginaria com va canviar la història de la música. Ell el va batejar com “piano-forte”, que en italià vol dir “suau-fort”. Perquè tocant diferents tecles, podies produir sons fluixets o estrepitosos. El nom seria massa llarg, perquè amb el pas dels segles ens vam quedar només amb “piano”. I així arribem al “piano, piano, si arriva lontano”, un refrany italià —també adoptat popularment pels moviments zapatistes— que ve a dir que a poc a poc, s’arriba molt lluny.

Amb esta partitura, Maria Donnini i Maria Grifo van fundar fa uns anys Piano Piano Studio. “Som un procés, un recorregut en el qual mitjançant l’arquitectura trobem, com deien Alison i Peter Smithson, les necessitats bàsiques elevades a un nivell poètic. La vida senzilla ben feta”, expliquen per presentar-se.

Es van conèixer a l’Escola d’Arquitectura de València i prompte es van sentir a gust treballant juntes. Amb unes trajectòries creuades entre València, Portugal i Itàlia, piano piano van començar a participar en concursos, una vegada acabaren la carrera. I prompte arribarien els primers clients. 

“Durant els anys de la carrera érem amigues i companyes, en un grup de gent més gran. Durant eixos anys ja veus les semblances a l’hora de fer faena, comparteixes referències de projectes i arquitectes que t’agraden... I quan vam passar de ser estudiants a professionals, la vida ens ha portat fins ací. Però en aquell moment no sabíem com anava a ser, ni com anava a durar”, conta Maria Grifo a ValenciaPlaza. 

“El nom reflexa el que som. Per a nosaltres, el procés de projectar és el més important, i anem piano piano”, apunta Maria Donnini. “Des que un client entra a l’oficina i tenim la primera reunió, li expliquem la nostra forma de treballar. Si sorgeix el match, comença el relat, la narrativa d’una nova història”, conta Grifo.

Elles diuen que fan “cases amb noms i cognoms”. Així sintetitzen la seua filosofia de treball: cuidar el procés per aconseguir la casa somniada pels seus habitants. I durant eixe procés, projecten a partir de la narrativa, la història que va seguint el fil de cada pas, des dels primers plànols fins al final de l’obra.

“A cada pas, anem buscant l’afinitat per adaptar-nos a les necessitats econòmiques, personals, burocràtiques... I ho anem contant. Cada projecte té el seu relat, i és el que intentem transmetre, també escrivint. Perquè el projecte no són només les fotos finals”. 

Va succeir així a la Casa de Retalls i Fragments, una reforma al barri de Montolivet on van tractar de recuperar l’aspecte original d’un àtic de 70 metres quadrats. “Encara que el client vinga amb una idea prefixada, durant el procés tractem d’aconsellar-li, perquè les necessitats vitals van canviant amb el pas del temps i el disseny pot resoldre les diferents soluciones per habitar eixe espai tota una vida”. Una retallada —literal— de parets i una neteja de diferents reformes superposades en el temps va augmentar la llum i l’espai d’un pis que arribava a tindre un sostre de cinc metres d’altura.  

Una operació contrària a la de l’Octògon de Pelayo. “Ací vam fer una nova distribució de zero, per tractar d’aprofitar al màxim la llum i la ventilació natural. La ventilació creuada és una obsessió per tractar d’evitar l’aire condicionat. Si obrim finestres a costats oposats, podem tindre un corrent d’aire ben saludable”, aconsellen des de Piano Piano. I un octògon va sorgir al centre del nou pis per tractar de reorganitzar les noves corrents d’aire.

“La primera reunió amb els clients l’anomenem Conquesta. Els expliquem la nostra forma de treballar, la implicació que han de tindre els clients, les diferents fases, els preus... No tots els dies et fas una casa, és una inversió molt gran, per això no ens agrada treballar de forma impersonal”. I com explicar-se millor amb el client per implicar-lo en totes les decisions? “Amb els collage s’expressen molt bé les textures, i les axonometries ens ajuden a entendre tot l’espai”. 

Encara que l’oficina ja té quasi cinc anys, Donnini i Grifo pensen que encara no han acabat d’aprendre. “Una de les diferències més grans és la relació entre el temps a l’oficina i el temps fora de l’oficina. Hi ha arquitectes que no tenen horari, encara que ho faran per arribar al millor projecte possible, per a nosaltres és important conciliar”. Com una manera de cuidar-se el temps propi de les arquitectes, per cuidar la bona arquitectura.