La taxonomia del dolor

No és igual morir-se d’un atac o d’un càncer que en un accident d’avió o un incendi. Una de cada dos persones fallixen en Espanya a causa de malalties del sistema circulatori o de tumors malignes. El tercer motiu són les afeccions respiratòries i el quart, els problemes de salut vinculats a la vellea. És habitual i corrent morir-se d’estes coses, quasi normal, per desconcertant que ens continue pareixent la mort, contemplada des de la vida o imaginada en carn pròpia.

En valencià indòmit estar en la veritat significa haver faltat. L’expressió no pot ser més adient. Només la mort revela el gran misteri de la vida: què hi ha després? La veritat, com a mínim. Potser hi ha el no-res, que és l’aposta de la ciència, però no per això deixa de ser la veritat, encara que ja no estigam per a certificar-la. En morir, estem en la veritat. Potser només durant un instant. Qui sap. Estem en la veritat, per més que ningú tinga pressa per descobrir-la, lògicament.

Però les calamitats ens colpixen d’una manera severa. Ara més que fa uns anys, puix som societats més segures i les tragèdies són més excepcionals i, per tant, cada volta són un camí més inesperat i atípic cap a la veritat. En realitat, siga com siga la mort, ningú no està preparat per a l’instant fatídic i fugisser, però sense cap dubte hi ha situacions que marquen més que altres la vida dels qui ens quedem ací: la mort prematura d’un ser volgut, que provoca orfandat o viudetat, o la d’uns membres d’una mateixa família en un accident, posem per cas. Encara moren xiquets en el part o naixen danyats, però és molt més colpidor un menut que cau des d’un balcó, que apareix entre uns femers, que aplega morat a una platja. La mort és igual d’infausta, però segons les circumstàncies canvia el grau de dramatisme. Als nostres ulls, almenys, educats per a que el dolor tinga una taxonomia distinta segons d’on vinga i com vinga.

Una catàstrofe com la de Campanar ens posa enfront de les grans qüestions de sempre. Portem anys amb una quantitat desmesurada de víctimes en noticiaris –Ucraïna, Gaza, els nàufrags migrants del Mediterrani…– i fora de focus –Iemen, Líbia, Síria, Sudan del Sud…–, però sabem que tots els morts no són iguals. Ens afecten els més pròxims emocionalment, geogràficament, culturalment, i els que se n’han anat en unes circumstàncies més anòmales. Campanar se’ns ha fet més i més inaguantable, a mida que coneixíem detalls, mentres la gent es moria de càncers i infarts al nostre voltant o en conflictes llunyans. També fa mal la paradoxa de tot açò: ens afonem amb les tragèdies que ens toquen de prop, però no som capaços de donar a la vida humana el valor que mereix, ni en el nostre dia a dia, tan malbaratat amb badoqueries, ni a l’hora d’acceptar com a escenari de les nostres cuites un món tan carregat d’odi.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

@FelipBens