La història mai contada de l'òpera valenciana - Teresa Madueño

VALÈNCIA. No apareix en els grans recopilatoris, ni en els llibres d'història. Segons certs escrits quasi pareix que no hi haguera òpera a València en temps de Ferran VII. L'estudiós i expert valencià Ernest González Fabra ha decidit compondre L’òpera oblidada per a donar veu a tot el que ocorria sobre els escenaris i als carrers entre 1801 i 1833. El títol, segons explica el seu autor, respon a totes les obres que s'obliden en els repertoris virtuals, però que amb una gran busca poden trobar-se en biblioteques i arxius documentals, com el periòdic El diario de Valencia.

Obres escrites per autors que, segons Ernest, van poder fer història de l'òpera a València, però tanmateix no consten en quasi cap lloc: “Els valencians hem escrit poc sobre la nostra història operística. Moltes vegades es parla dels grans artistes en monografies i estes no citen València perquè no ix entre els arxius”, explica entristit, “si no escrivim la nostra història ens l'escriuen, i hi ha un gran oblit de tot allò ocorregut a València”. Tal com va succeir en el seu primer llibre (publicat per Alfons el Magnànim) sobre Òpera en la Guerra i la Postguerra: Crònica de l’òpera representada a València (1936-1959) li costava molt trobar documentació i bibliografia sobre eixes dades.

La seua passió per l'òpera i el teatre el porta a uns punts de passió que la seua labor els últims anys ha sigut bussejar entre periòdics per a trobar informació i retornar a València la seua pròpia història: “Comences a apuntar les notícies dels periòdics, cartes i quan t'adones estàs escrivint un llibre, és quasi involuntari”, i d'eixa pulsió naix l'escrit, que conta tota la intrahistòria sobre el context polític i cultural de les òperes a València, el traspàs dels teatres i les millors veus que van cantar a la ciutat.

Melomania i pulsió

“L'òpera és un vici”, aclarix l'autor entre glops de café, “per a mi el moment de comprendre-la en la seua esplendor arriba a través de la passió. Quan vas entrant en este món sents coses que mai et vas imaginar, les sensacions són incontenibles”. Açò pel que fa a la música, però… i com a retornar a València la seua història musical oblidada?: “Comences sent un simple espectador, però a poc a poc comences a comprendre el context de l'òpera, coneixes com s'han creat, com era la vida dels compositors…” I d'això naix la necessitat de documentar-ho tot, i de comprendre per què eixa passió general no apareix en els llibres d'història, i més enllà de tot això comprendre el motiu de tot: el context.

Per a l'autor descontextualizar és perdre el tot. Cal viatjar al passat per a comprendre l'obra de veritat, viatjant fins en este cas al moment en què es canvia de segle. En 1801 València patix la crisi de la seda, la pèrdua de capital implica d'alguna manera un retard en allò cultural respecte a altres ciutats com Barcelona o Madrid. Eixe retard fa que l'òpera, que va en certa manera de la mà de la burgesia i l'aristocràcia en eixe moment, arribe més tard: “El context no era el millor per a cobrir espectacles de la magnitud de l'òpera. A València era molt difícil programar, moltes vegades a l'empresari no li venia bé i altres vegades ni tan sols era factible”. En el viatge es contempla també el moment de censura que es vivia, comprenent que moltes de les obres no podien representar-se en el seu idioma original.

Contra les grans capitals

A Barcelona la censura de l'idioma es passava en certa manera per alt, conta Ernest. El que feien a Madrid era embargar els artistes, fent que en la resta d'Espanya a vegades resultara un suplici programar, una espècie de punyeta històrica en aquells moments: “Madrid tenia el privilegi de poder triar als cantants primer, era la capital de l'Estat. Moltes vegades podien decidir emportar-se un cantant, i fins i tot van arribar a emportar-se un apuntador molt bo”, relata amb el llibre a la mà.

A Barcelona, una altra de les grans potències que sí que consta en els llibres, i l'òpera de la qual no s'oblida, hi havia una gran tradició operística, i es boten l'obligació que existia a partir del 1801 segons la qual en tota Espanya havia de fer-se l'obra en castellà: “Tenien uns privilegis durant el segle XVIII que no tenia ni la pròpia capital d'Espanya, això els va permetre posar-se al capdavant”. Però fugint de comparatives, i comprenent per fi el context, l'autor va un pas més enllà en la seua “crònica de l'òpera oblidada”: decidix recopilar tota la informació que existix sobre les òperes programades a València al llarg del regnat de Ferran VII.

Les grans preguntes de l'òpera valenciana

Ja se sap el quan, ara ve l'on: quan comença l'òpera valenciana es programava a la Casa de les Comèdies, lloc que arriba a afonar-se perquè l'arquebisbe Mayoral s'obstina que el teatre i les arts escèniques eren pecaminoses. Més tard arriba el rei il·lustrat Carles III i s'empra un local que es troba al costat del Pont de la Trinitat anomenat La Botiga de la Balda, que es rehabilita per a convertir-lo en un teatre: “Es considerava un lloc provisional, però resultava òptim per a un teatre. Les seues recaptacions anaven directes a l'Hospital de la ciutat. Més tard arriba el Teatre Principal, que seria el primer gran teatre de la ciutat i queda inaugurat en 1832. En eixe moment és quan l'òpera comença a incrementar-se molt”.

Després de comprendre part de la història de l'on… Qui feia òpera? En este breu viatge a través de la història d'alguns dels teatres de València cal comprendre que va desapareixent l'obligació de cantar en castellà. Encara que en la Botiga de la Balda ja es comencen a fer òperes de Bellini i Meyerbeer el que realment marca esta etapa és la creació del Teatre Principal, moment en què València “agafa l'òpera amb molta ànsia” i moment també una mica més aperturista: “A Madrid podia cantar-se en italià en 1826. València hauria d'esperar quasi fins a 1833, però el permís arriba en un moment en què el públic ja està molt fidelizat a este tipus d'espectacle”. Entre que tanca la Botiga de la Balda i es muda l'espectacle al Principal sorgix una cosa bonica dins de la ciutat, es mou l'art entre els dos llocs: “Al final es muda la companyia amb els mateixos cantants i mateix programa, però en el Principal guanyaven el doble exacte de diners no per la seua capacitat, sinó per l'èxit”. A València ressonen noms boníssims com Benita Moreno, Lorenza Correa, Clorinda Corradi, Clelia Pastori…

Ara el mètode, el com. Tot això es descobrix a través del Diario de Valencia, que en recopila els programes i l'agenda valenciana. Esta extensíssima investigació el porta a comprendre com València es posa al nivell de Madrid i Barcelona, i aconseguix que l'any 1832 es puga gaudir a la ciutat de les millors òperes: “El públic ja estava fidelitzat, i quan tot va poder assentar-se va anar d'allò més bé: venien tots els grans, hi havia llibertat lingüística i de continguts…". Quantes!? En el llibre es documenten 400 representacions en el període entre 1801 i 1833. En la segona mitat del segle XIX podien arribar a programar-se fins a 135 funcions d'òpera en un any: “Pensa què és fer una òpera cada dos dies i mig, era una animalada. En certa manera va ser la clau per a assaciar la set d'òpera dels valencians”.

I faltaria saber l'ara. Encara que el Principal continua albergant algunes òperes molt de tant en tant, la palma se l'emporta Les Arts. Explica Ernest que després d'haver viatjat per tot el globus escoltant grans òperes es queda, sens dubte, amb l'acústica dels Arts: "El Palau de les Arts no té res a envejar a altres teatres d'Europa. Diria que és el millor auditori d'òpera en el qual he estat de tot el món, t'ho dic sense xovinisme. València viu un moment esplèndid per a l'òpera". I esta segur que no serà oblidada en els futurs llibres d'història.