L’emergència de Portuaris: estem a temps de pensar sobre la rehabilitació o l’enderrocament?

VALÈNCIA. “L’edifici es va construir als anys 50, era per als treballadors del Port amb una mena de lloguer amb opció de compra. Als pocs anys es començà a parlar de la prolongació de Blasco Ibáñez i es va deixar fora d’ordenació als anys 60 directament. Al Pla General del 82 es manté i als anys 90 s’acaben d’escripturar els pisos dels portuaris que volgueren comprar”, conta Diego Linares, propietari al bloc de Portuaris. “El que ara és l’Evha es va quedar amb una trentena de pisos i Cabanyal 2000 començà a comprar cases per a enderrocar l’edifici”.

De les 168 que hi ha, 67 són públiques entre l’Evha, el Pla Cabanyal i l’Ajuntament. “Després del 2015, jo em vaig comprar un pis pensant que ja no hi havia prolongació. Sabia que seria dur però es rehabilitaria, ni m’imaginava que el tirarien. Sí pensava que igual ens expropiarien o comprarien la casa per fer-ho tot habitatge social, però de seguida em van dir que no”.

L’arquitecte Antonio Tatay va projectar el Grupo Ruiz Jarabo entre 1949 i 1952, ubicat al desaparegut barri del Clot. Un enorme edifici que encara destaca més perquè ara està rodejat de solars i pistes, ubicat estratègicament entre la Casa dels Bous, la Llotja del Peix i el passeig marítim. “Vam tindre moltes reunions amb totes les administracions, al principi la regidoria d’habitatge volia rehabilitar, els redactors del PEC no ho tenien clar i els propietaris volien normalitzar les situacions de convivència i ocupació. Però teníem en ment rehabilitar amb diners públics, perquè entenem que ací hi va haver una degradació programada”, recorda Linares.

“Des de la Generalitat també hi havia voluntat de rehabilitar, però al moment que la regidoria d’Urbanisme dictamina amb un informe que s’ha d’enderrocar, tot es paralitza”. Ara el principal problema es la carbonatació del formigó, segons assenyalen els informes tècnics de l’Ajuntament.

“Els propietaris demanàvem la rehabilitació perquè ens semblava més senzill que l’administració aniguera escala per escala posant portes, arreglant l’ascensor, regularitzant la situació dels ocupes... Però en estos quatre anys, a l’àmbit social no han fet pràcticament res. Cap propietari aposta per invertir ací amb esta situació”.

Quatre anys després, la situació no ha millorat: “no hi ha voluntat i estem ja farts, ací amb estes condicions es fa difícil viure. No només ocupacions, ara fins i tot hi ha molts pisos abandonats i l’edifici sembla un gruyère. No tenim cap confiança en que es faja un pla d’emergència social decent i sense això, la rehabilitació és impossible”. Valencia Plaza ja reflexava la situació fa any i mig.

Informes tècnics i socials per a arribar a la solució final

Als baixos del bloc, María José Enríquez coordina l’associació Brúfol, dedicada a la inserció sociolaboral. “Treballem amb les dones del barri, generalment gitanes i gitanes rumanes. Ademés de formació, fem acompanyament, mediació, classes d’espanyol, informàtica...”, assenyala la coordinadora. “Hi ha moltes famílies que viuen en una situació de precarietat absoluta, per això vam demanar traslladar-nos a este local des de l’edifici de La Colectiva. Elles pateixen una desigualtat integral, per una banda el racisme els dificulta trobar faena, per altra banda hereten la pobresa i finalment les administracions públiques fa dècades que no posen recursos”.

Sobre la possibilitat de l’enderrocament o la rehabilitació, María José Enríquez apunta que “per a les xiquetes que tenen itineraris als centres escolars del barri, el millor és que romanen al barri. Si no és possible, se n’aniran, però ara el més urgent és que tinguen una casa digna. El que fajen amb els blocs és una qüestió tècnica, Brúfol no pot decidir”.

“Els propietaris estan molt agobiats perquè no saben què passarà i s’està creant un ambient tens i desesperançador. Són moltes famílies però és important no estigmatitzar: estes persones són víctimes del sistema”, apunta la coordinadora de Brúfol.

L’arquitecte David Estal va posar damunt la taula l’any 2013 la primera proposta de rehabilitació de l’edifici. “La idea inicial era convertir el bloc en una residència d’estudiants, Estal va presentar el projecte a la universitat i jo em vaig sumar com a estudiant d’arquitectura”, conta Juan Pablo Perales, soci ara de l’estudi d'arquitectura Mateamargo d’Elx.

“Conforme vam treballar la proposta amb el veïnat, la nostra percepció va canviar. La seua disposició va ser brutal i tenien una fama dins dels Poblats Marítims, probablement més per prejudicis que per fets. Sempre ha sigut un punt problemàtic, però en aquell moment tenien propostes per a reviscolar el bloc, organitzaven grups de treball per anar recuperant zones...”, recorda Perales.

“Ens vam enamorar de la idea, vam descartar la residència i treballarem conjunt amb els veïns. Ja no era un projecte d’edificació, sinó que volíem apropar l’edifici al barri. Vam organitzar exposicions, denuncies i una jornada de convivència per a Cabanyal Íntim, amb La cuina furtiva. El veïnat va contar les seues històries, vam pujar al terrat per vore les millors vistes del barri, van fer una olla gitana i un tablao... Molta gent es va apropar per primera volta al bloc”.

“Al tractar-se d'un treball acadèmic, no vam fer cates per vore les condicions del bloc i ara no sé si és millor rehabilitar o enderrocar, però sempre hem defès que al Cabanyal hi ha un problema que no es pot enfocar només des d’un punt de vista constructiu. Els informes pericials són els que valoren tècnicament, identifiquen patologies, la resistència del formigó.. Però hi ha un valor patrimonial, social i ambiental que cal estudiar”, assenyala l’arquitecte.

“A partir de juny el Codi Tècnic de l’Edificació endureix les mesures sobre impacte d’emissions i consums per qualsevol operació, però qui atén l’aspecte social? Si decidiren enderrocar-lo, no cal només un informe tècnic: Portuaris necessita un informe social sobre el reallotjament de tot el veïnat. També cal eixa intervenció social si es decideix rehabilitar l’edifici, perquè hi ha moltes cases buides i habitatge públic”, assevera Perales. “No estem acostumats a equips multidisciplinars, però ací calen tècnics i treballadors socials mà a mà”.