GRUPO PLAZA

LITERATURA

Les cuques i les lletres

11/12/2022 - 

VALÈNCIA. Els antics egipcis consideraren els escarabats copròfags, que se soterren en les dunes per a ressorgir-ne transformats i fan de la matèria més baixa el nodriment de les seues cries, un símbol sagrat del cicle de la mort i resurrecció de totes les coses. És sols un exemple primitiu de com l’estudi dels insectes infon un sentit de meravella per la varietat heterogènia de la vida i avesa al tracte amb unes realitats inferiors i amagades que reflectixen les grans veritats còsmiques.

Familiaritzar-se amb el grup més nombrós d’animals del planeta és, si més no, endinsar-se en un univers regit per les categories del gènere fantàstic, sovint pel vessant més esbalaïdor: tocacampanes que practiquen el canibalisme sexual, ortòpters que fan la criptobiosi i revifen després d’una hibernació molt propera a la mort, hexàpodes que muden d’exosquelet dotzenes de voltes al llarg de la vida o vespes maragda que convertixen les paneroles en zombis i hostes voluntaris de les seues larves. Les anatomies de sers com els mecòpters, les erugues bramans o els membràcids brasilers, d’altra banda, no desentonarien en un bestiari lovecraftià. O així ho degué pensar el biòleg Gustavo Hormiga quan en 1994 tingué l’acudit de batejar un aràcnid com a Pimoa cthulhu.

Les papallones, objecte d'interés de Jünger i Nabókov

Panoràmica d’una atracció permanent

Vulnerable des de sempre a la seua fascinació, comprenc que els insectes hagen inspirat tants escriptors, els hagen servit per a elaborar metàfores socials o xifrar angoixes íntimes, trobar espills de conducta o projectar malsons; convertir-los en exemple d’industriositat i harmonia natural –com fa Virgili en el llibre quart de les Geòrgiques– o en emblema de l’estranyesa i asfíxia de la vida moderna, com succeïx en la més coneguda de les al·legories kafkianes. 

Els romàntics, amb una imaginació orientada cap a tot allò que fora anòmal i inquietant, tingueren molta tirada per l’entomologia i no pareix una casualitat que Charles Nodier, introductor en les lletres franceses del relat sobrenatural, es dedicara a la disciplina i publicara abans d’engegar la seua carrera literària una Dissertation sur l’usage des antennes dans les insectes (1798). No fou una excepció, val a dir, puix les ciències naturals visqueren una gran onada expansiva en el segle XIX i les classes benestants n’incentivaren el conreu. Balzac i Flaubert, dos dels observadors més perspicaços de l’època, tingueren sengles col·leccions d’insectes, mentres que la figura de Jean-Henri Fabre, gran divulgador de la matèria i autor de deu volums autobiogràfics amb el títol de Souvenirs entomològiques (1879-1907), gaudí d’una popularitat incontestable, amb lectors i admiradors tan notables com Marcel Proust o Saint-John Perse.

Este poeta de Guadalupe, de fet, se serví d’infinitud d’imatges entomològiques en els seus poemes: brunzits nocturns que el transporten al paradís perdut d’una infància caribenya, ales atrapades en ambre que expressen estancament existencial, la “migració ardent de les abelles” com a paràbola del viatge de l’esperit o fins i tot l’aranya que vetla i contempla penjada del seu fil com a transsumpte del poeta. Saint-John Perse connectava, en qualsevol cas, amb els corrents estètics de les darreries del segle –simbolisme, decadentisme, modernisme– que no havien deixat de trobar en els artròpodes un element molt expressiu, sovint passant-los pel tamís de sensibilitats neurastèniques. 

Iridescències irreals i formes mòrbides, empremtes enigmàtiques com la calavera que s’insinua en el tòrax de certs borinots i processos amb ressons transcendents com el de la metamorfosi captivaren artistes com Odilon Redon i Alphonse Mucha, que els recrearen en quadros i cartells, orfebres i artesans que els convertiren en un motiu molt recurrent de joies i objectes decoratius –la libèl·lula és una de les figures totèmiques de l’art nouveau– o dramaturgs com el Premi Nobel belga Maurice Maeterlinck, autor d’una trilogia sobre la vida de les abelles, dels tèrmits i de les formigues, rica en analogies amb la nostra. 

Les avantguardes, i especialment el surrealisme, foren tan sols un esclavó més en la cadena d’identificació de les cuques amb heralds de la mort o del somni; criatures atàviques d’un estrany domini entre la realitat i la fantasia. André Breton col·leccionava palometes caiman de la Guaiana, Salvador Dalí feu que formigues, mosques, abelles o llagostins pul·lularen a plaer per les seues pintures i escrits, Max Ernst poblà d’escarabats moltes il·lustracions i tots ells sentiren una barreja d’aprensió i enlluernament per la mantis religiosa, a qui Roger Caillois dedicà un assaig imprescindible, publicat en el volum Meduse et Cie (1960), que també conté altres textos que establixen relacions entre les ales de les papallones o el mimetisme dels himenòpters i l’estètica, la cultura o la sociologia . 

Nabókov i Jünger: l’entomologia com una forma d’aristocràcia

Els insectes són una aparició recurrent en les obres dels autors fins ací esmentats, però assolixen un protagonisme nuclear en aquelles elaborades per dos dels més importants escriptors del segle XX, Vladímir Nabókov i Ernst Jünger. El primer, de fet, fou un lepidopteròleg de relleu, responsable durant la dècada de 1940 de la col·lecció de papallones del museu zoològic de Harvard, redactor d’un bon grapat d’articles científics i propulsor de teories que en el seu moment tingueren una difusió modesta però que es provaren avançades i certes molts anys més tard. 

D’eixa afició, en deixà testimoni en la seua autobiografia Parla, memòria (1951), però també en molts altres dels seus llibres. Els protagonistes de Dar (1938), Foc Pàl·lid  (1962) i d’Ada o l’ardor (1969) es dediquen a l’estudi dels lepidòpters, mentres que l’analogia de Lolita amb una palometa és una constant latent en tota la novel·la. I no és difícil vore el mateix Nabókov davall el narrador de Sogliadàtai (1938), per a qui “l’única felicitat del món consistix a observar, espiar, aguaitar, escodrinyar-se a un mateix i els altres”, o del vell Demon d’Ada o l’ardor, que evoca “amb quanta passió, quanta incandescència, quant d’incest –eixe és el mot– l’ art i  la ciència s’apleguen en un insecte”.

Estudi d'insectes, palometes i caragol, de Jan Van Kessel, 1653

I si per a Nabókov els insectes foren el fonament de moltes figures literàries, jocs lingüístics, curtcircuits del record o associacions obliqües amb la sensualitat i la transgressió, per a un altre gran esperit aristocràtic com Ernst Jünger esdevingueren mestres en l’ensinistrament de les qualitats físiques i anímiques que conformen l’escriptor i una font inesgotable de meditacions sobre la vida i la mort, la bellesa o la joia d’existir. A diferència de l’autor rus, però, Jünger no en tingué una formació estrictament acadèmica, fet que no impedí que es convertira en un col·leccionista de referència i descobridor de diverses espècies de coleòpters que porten el pertinent cognom juengeri

S’ha dit que la freda lucidesa i meticulositat amb què referencià els fets tumultuosos del seu temps –soldat en les dos guerres mundials, assagista de referència del moviment revolucionari conservador alemany d’entreguerres, dissident interior del nazisme, escriptor purgat en la postguerra i maître à penser de diverses fornades d’heterodoxes al llarg dels seus més de 100 anys de vida– delaten sense cap mena de dubte la mirada d’un entomòleg. I també que, en els seus textos, el segle de les masses i de les ideologies siga sentit com una fressa de legions que ixen del cau per a ensenyorir-se del món i consumir-lo.

A Jünger el trobem dedicat a encalçar escarabats en moltes pàgines dels seus dietaris i, de manera específica, en el volum titulat amb la imatge afortunada que s’empescà per a esta activitat: Les caceres subtils. És gràcies a eixe volum que podem entendre més bé  per quina raó, de Malta al Brasil, de Sumatra a Mallorca i del Japó a Angola, els seus viatges tingueren sempre l’al·licient d’observar nous exemplars de coleòpters, exercitar el do de l’astorament que preuava sobre qualsevol altre i penetrar així una miqueta més a dins de “la cambra dels tresors de Gaia”. 

Nabókov, entomòleg

Ernst Jünger va vore materialitzat en l’entomòleg l’ideal de l’individu sobirà que no s’ha deixat esclafar pel nihilisme o l’utilitarisme, les forces anorreadores de la modernitat. La seua disciplina és una ascesi que demana una instrucció de llarguíssima durada, un entrenament pacient de l’esguard,  una atenció sostinguda, un distanciament de la mundanitat i un sentit d’independència indestructible, puix l’única recompensa que obté de la seua percaça és l’èxtasi de l’observació i la felicitat del coneixement. 

En les nostres lletres, este model ha trobat un ressò recent amb la publicació de Les cuques (2020) de Julià Guillamon, que, com el mateix autor ha explicat, parla de l’afany de “sincronitzar-se amb la natura” que la nostra quotidianitat desestructurada, buidada de propòsit i sense jerarquies, avorta de continu. Que les poblacions d’insectes no hagen parat de davallar a un ritme de l’1%  anual durant les darreres dècades no deixa de ser una metàfora d’esta entropia que avança, perquè ells han sigut des de fa segles un refugi on la humanitat ha pogut anar a recompondre la seua individualitat, buscar ordes profunds, connectar amb la gràcia de la creació i educar-se en l’amor a la vida i la llibertat.

Noticias relacionadas

ENTREVISTA 

Xavier Benavent: “Fem arqueologia gastronòmica” 

La cuina valenciana no acaba en la paella i els arrossos, ja ho sabem. Però tampoc en l’allipebre, el putxero, les coques, la pericana, la casca o el torró. Hi ha molt més i, sobretot, hi ha hagut molt més, que desconeixem. A cada bugada perdem un llençol i també són molts els plats valencians que van perdent-se amb el pas del temps. Però gormands com Xavier Benavent estan disposats a recórrer la geografia valenciana per a descobrir i preservar els secrets d’una història mil·lenària plena de colors, aromes, textures i sabors

MÓN

Berlín Alexanderplatz

Por  - 

Arrossegava la maleta a través del pont que separa Unter den Linden de l’Illa dels Museus, formada entre dos braços del riu Spree. Anava camí de l’estació de l’Alexanderplatz i pensava si tot allò havia sigut una bona idea. Després, en algun quadern, vaig apuntar que la catedral es debatia “entre el gris fosc i el negre carbó” i alguna nota més amb la mateixa nul·la capacitat impressionista. Al seu davant, a l’altra banda de l’avinguda, hi havia un solar vastíssim, inabastable

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme