Les situacions de violència contra alguns monuments fallers posa en valor la seua capacitat de transformar els imaginaris d’una festa elitista
VALÈNCIA. Segrestada per Hades, el déu de l’Inframón, Demèter va buscar la seua filla Persèfone durant sis mesos per tota la Terra. Deesa de l’agricultura a la Grècia clàssica, Demèter va descuidar els prats i les valls durant mig any. Però un acord entre Zeus i Hades va fer que mare i filla es retrobaren en març.
El que Demèter no sabia és que amb l’arribada de la tardor, cada any, Persèfone havia de tornar a l’Inframón per complir amb la part de l’acord de Zeus. I per això, va maleir a la Terra amb mig any d’obscuritat, fins que es retrobara amb la seua filla. Perquè tant fa que siguen mites grecs o tradicions valencianes: les històries serveixen per marcar el pas del temps i celebrar-lo en comunitat.
Però dos anys després, ja podem afirmar que quan es va cremar el cos de la Meditadora, el 16 de març del 2020, el temps es va congelar. Aquell inici de primavera va ser molt plujós —el d’enguany va camí a ser-ho—, però es fa difícil recordar si va ploure molt o poc. Simplement tots els dies eren iguals.
Ni Falles, ni Pasqua, ni Sant Vicent, ni la paella d’aquell diumenge. Escrivia Georges Balandier en El Poder a Escena que la festa serveix per posar el temps al revés. Una dramatització cíclica de la subversió, on el poder pot fingir que ha perdut el control de la situació... només durant uns dies.
Balandier pensa en les ciutats medievals, on els fils de l’establishment semblaven més explícits que hui en dia. Les festes de carnavals, com ho són les Falles, serveixen per assenyalar els límits i els artificis del poder. És un simulacre del que passa quan es dissolen de les normes. “O nosaltres o este caos” que ajuda a legitimar el poder de les institucions.
Però les Falles de València fa dècades que formen part de la producció d’imaginaris de les elits i un espai públic gens públic. Amb el monopoli de la cessió de carrers per a les agrupacions falleres, es fa difícil celebrar les festes de forma alternativa, com proposen les diferents Falles Populars a Ciutat Vella o Poblats Marítims. Enguany, la de Benimaclet organitzada pel Terra no ha pogut aprofitar el carrer.
Però a vegades la violència és transformadora. Independentment de l’impacte mediàtic, les mutilacions genitals que van patir les falles fetes per Anna Ruiz Sospedra a Castielfabib-Marqués de Sant Joan i Lepant-Guillem de Castro dibuixen eixe contorn de les estructures del poder, del que està permés i del que no. Venen a completar la idea de les falles, basades en textos de Max Aub i Maria Zambrano, però amb una lectura on la vida personal de Ruiz Sospedra s’atravessa.
Sense barreres amb el públic, es consolida la representació figurativa de cossos humans, lluny del barroquisme. Figurativa i realista, com la falla d’Arrancapins que plantava enguany amb Reyes Pe. La seua Violència marcava els límits del poder, visibilitzant la incòmoda situació dels refugis per a persones sense llar que viuen al barri.
Contar el que es viu al carrer, sense cap punt de sàtira. El sainet va vindre després, amb un supermercat demanant la seua retirada, una visita de la policia local i la desaparició de dos ninots. Un procés previ que contava l’artista a El Briefing de Plaza Radio, abans d’un desenllaç trist que ha revalidat la seua proposta.