L'ENTRECUIX

Llibertat sexual entre volants i lluentons

En una època que condemnava les dones a la llar, les folklòriques i vedets del franquisme aconseguiren llibertat jugant amb el desig i la sexualitat.

6/04/2023 - 

Es troben vostés davant d’una enfervorida oda a les folklòriques i vedets que van salpebrar l’erm de l’Espanya franquista a colp de carnalitat aborronadora. Dones rotundes, excessives i teatrals capaces d’escandalitzar els guardians de la moralitat amb un simple moviment de pestanyes. Qualsevol cor que continga alguna cosa més que borrellons i teranyines hauria de caure rendit a estes emperadrius de tot el que és mundà.

Imperio Argentina, Lola Flores, Sara Montiel… Considerades per molts com a figures casposes i reaccionàries, en realitat van ser dones lliures que van imposar el seu carisma sobre la cendra dictatorial. A més, aquelles heroïnes de concupiscència encesa van aconseguir colar entre els clavills del sistema temes tabú com l’adulteri, la prostitució, l’homosexualitat o la luxúria. Unes, amb to melodramàtic i gemecs tràgics; les altres, gràcies als seus balls frívols i l’escassa vestimenta. Totes elles maniobrant en els màrgens d’allò que era socialment acceptat, escampant picardia pels cantons de l’espai públic.

Així, sense haver-ho planejat, es van convertir en figures subversives enfront d’un entorn beat i purità fins a la nàusea. Algunes fins i tot van complir aquell paper quasi al seu pesar, perquè pertanyien als circuits oficials de l’art i la cultura franquista. Què li farem? Contradiccions de la vida! Et promocionen com a quintaessencia de la raça i del nacionalcatolicisme, però acabes transformada en personatge disruptiu per la teua conducta alliberada i alliberadora. Entre La Bien Pagá i el post-porn hi ha molta menys distància del que es creu.

Aquelles grans dames de l’espectacle, orgulloses de les seues carns turgents i els seus pecats, van assumir que el fet de pujar a un escenari implicava perdre part de la virtut i els va importar ben poc. En compte de lluitar per ser considerades dignes, en compte de mendicar l’acceptació dels altres, van abraçar el seu rol de dones maleïdes i es van rebolcar en la sensualitat desbordant que elles mateixes emanaven. Li van fer la figa a la puresa perquè van entendre que la vida era massa fugaç per a passar-la fent de donzella desemparada, maniquí lobotomitzat o pecadora penedida. Contra la repressió, copla, cabaret i lascívia. Manolo, em negue a marcir-me resant el rosari. I els calcetins te’ls llaves tu, que ja eres majoret.

» Rosita Amores és la Marilyn Monroe de Nules, la Kim Kardashian de la postguerra.

Quan lluir regatera era un acte de resistència i la voluptuositat resultava revolucionària, aquelles pioneres de l’apoderament femení (aprén, Beyoncé) van convertir les boes de plomes i les bates de cua en ferramentes per a fer-se les ames del seu destí. Van tindre amants, van parir fills sense estar casades, van conéixer el món, van disfrutar de tòrrids romanços i van experimentar els orgasmes que es negaven a les dones pudoroses i respectables.

Ahí tenim la valenciana Concha Piquer, que cantava als amors extramaritals i proclamava amb orgull ser l’altra. O Rosita Amores, la Marilyn Monroe de Nules, la Kim Kardashian de la postguerra. Una estrela capaç de burlar la censura del Generalíssim amb la seua alquímia de lletres picants i efluvis sicalíptics. Mentres des de les instàncies mèdiques s’assegurava que la majoria de dones eren frígides i no trobaven cap plaer en el coit, les reines de la copla i les varietats parlaven de goig i traïció entre els llençols. I, de pas, obrien el camí per tal que les generacions futures pogueren gaudir de la vida i la sexualitat sense els complexos i melindros que tan eficaçment havien inoculat el Generalíssim i els seus col·legues. Sí, amiga, el teu clítoris li deu a Estrellita Castro molt més del que penses.

A més, en el seu paper de mites eròtics de la postguerra, folklòriques i cabareteres van contribuir a democratitzar la sensualitat, a fer-la arribar a totes les classes socials. Una cama a l’aire, una tancada d’ullet, un lament de cega passió, permetien oblidar per uns instants les cartilles de racionament, el pa amb serradura i la mort en vida dels vençuts. La pau dels cementeris quedava esgarrada durant un moment per l’ardent brogit de Paquita Rico o Emilia Argüelles Catalina.

Les van condemnar a l’infern, sí, però s’ho van passar de meravella pel camí. Davant d’una societat que els exigia ser putes o submises, elles van decidir convertir-se en dives. I presumir de cuixes de tant en tant, que per a això eren seues.

Lucía Márquez (València, 1988) és periodista i col·labora en diversos mitjans de comunicació tant escrits com audiovisuals. Fa la seua tesi doctoral sobre la precarietat i els nous discursos al voltant del treball.

@Lululonciens

Noticias relacionadas