VALÈNCIA. Per a fer justícia al protagonista, este article potser hauria de començar amb el crit de “yeah, festa a la casa del Dasousa”, amb qui introduïa Panxo de Zoo un dels temes del primer àlbum del grup. “Zoo va ser l’excepció que confirma la regla; ens va explotar aquell single d’Estiu –del mateix disc Tempestes vénen del sud (2014)–. Amb la perspectiva d’ara sembla normal que passara, però no ho esperàvem, almenys deixa manera fulgurant”, recorda hui Mark Dasousa (Ondara, 1975), l’home darrere de Zoo, darrere d’Aspencat i darrere de Smoking Souls, Cactus, Pupil·les, Tesa, La Fúmiga…
–La revista Enderrock va dir que eres l’artífex de l’escena alternativa valenciana.
–Això és exagerar –es retrau–. Forme part d’eixa escena, on hi ha molts productors lluitant. Entre tots estem ajudant que l’escena puga enlairar-se. Nosaltres contribuïm a fer possible la part del somni de triomfar en la música i escampar el missatge dels grups.
Dasousa és el productor que habita Atomic Studio des de fa quasi vint anys. És fàcil comunicar-se amb ell, el que és difícil és traure’l d’allí. Està treballant en les mescles del pròxim llançament d’Smoking Souls, amb qui va començar a treballar en el segon disc, Nòmades (Propaganda pel fet, 2015). Aquell àlbum contenia temes com Fills de la nit, un hit que va propiciar el salt d’estatus de la formació en el circuit de festivals. “Els grups venen pensant que jo faré màgia i l’únic que faig és actuar d’espill: els faig vore si el que estan demanant és el que volen o no”, comenta el productor.
Si coneix quin percentatge de mag, de psicòleg, d’enciclopèdia i d’artesà té el seu ofici és perquè l’ha estat sospesant durant dos dècades. Abans, abans inclús de fer-se conéixer com Mark Dasousa, va ser un xiquet que va aprendre a tocar un teclat Casio PT-10, regal de l’avi, qui tocava l’acordió per afició. Després va tindre la seua primera banda, Carpe Diem, amb dos amics, i aleshores el seu ofici es va obrir pas com una intuïció: “Tocava el teclat i intentava arreglar les cançons que creàvem per un impuls. Soc autodidacta, no tinc cap estudi ni títol; la primera vegada que vaig poder gravar va ser en un quatre pistes de cinta”, recorda.
El germen real d’Atomic Studio està en Atom, la banda de la qual era integrant Dasousa. En eixa etapa van treballar amb Uwe Hoffmann, productor alemany que va unflar definitivament la vocació d’aquell jove músic d’Ondara. Atom va arribar a signar un contracte amb Universal i volien gravar unes demos sense dependre de ningú, així que Dasousa, juntament amb els seus companys Jaume Faraig i Valentín Solà, van obrir les portes del seu primer estudi, que encara no tenia nom. “Començàrem en 2001, vam prendre eixe risc de muntar l’estudi en la Marina Alta, i enregistràvem a companys que ens coneixien. Ens deien que tenien pocs diners, però ho féiem; era una cosa molt vocacional”, relata el productor.
Eixa premissa s’ha mantingut durant tota la vida d’Atomic Studio. “Em costa dir que no a un projecte”, assegura Dasousa. “A mi em van ajudar com a músic i he entés que la manera d’ajudar a la teua escena musical és fer faena, que cresca la música al teu voltant de manera sana i forta, ajudant la gent a estalviar-se hores i temps”, incideix.
El primer encàrrec va arribar del grup d’un amic i la cosa “no va eixir massa bé”, reconeix entre riures el productor. Però des d’aleshores un incessant degoteig de referències han fet créixer l’estudi fins a conformar el seu imponent santoral de bandes. Algunes d’elles han tancat un cicle virtuós en Atomic Studio. És el cas d’Aspencat: “He tingut l’honor, el plaer i també la suor per gravar tota la seua discografia; ha sigut una sinergia que ens ha fet créixer a tots. Els trobe a faltar, la veritat”. Així resumeix els 8 anys i sis discos en què van col·laborar.
Precisament Aspencat encarnaven una de les afirmacions del productor sobre l’escena valenciana que ell ha contribuït a conrear: la necessitat d’escampar un missatge. “Els grups tenen una part autobiogràfica i el que ens ha tocat viure és un marc sociopolític convuls i podrit, i això està en les lletres”, raona. Com que els cicles polítics canvien, sembla que el missatge també muta: “Hi ha grups que no tenen un contingut tan polític, però parlen de la terra, del que implica fer país; altres, com Pupil·les, posen l’accent en la consciència feminista”.
L’adolescent que va precedir al músic es va formar amb els clàssics britànics i nord-americans: The Beatles, Hendrix, The Zombies, The Animals, Rolling Stones, The Yardbirds…“He entrat en altres escenes perquè l’estudi m’ha portat a elles”, reconeix. L’ofici en un hàbitat tan delimitat no només obliga a llevar-se prejudicis per mantindre’s, també a adaptar-se als canvis de sonoritats, que són els canvis del signe dels temps. De l’ska-rock d’Aspencat, hereu de La Gossa Sorda i Obrint Pas, a l’ànima electrònica de grups com Cactus o de Tesa.
“Crec que estic empatat a l’hora de treballar amb grups tradicionals, o de rock alternatiu, i grups electrònics”, calcula el productor. Tanmateix, per a ell la diversitat de gèneres no suposa el gran repte de la seua professió; el desafiament és atendre a la individualitat de cada grup: “Hi ha músics que es fixen menys en la part tècnica, que busquen una part més artística i de creació, i altres que directament volen sonar d’una determinada manera”.
El seu rol també varia en funció del punt de partida de la banda, raona: “Alguns venen despistats i amb una il·lusió ferotge que és pura innocència, i altres tenen més trajectòria i senten més responsabilitat, són més exigents, i el tipus de relació és diferent”.
Però hi ha coses que no varien del seu treball, independentment de qui toque la porta de l’estudi. Per exemple, la pregunta que posa en marxa el seu servei: “Què pretenen amb la música i per què vénen a treballar amb mi; m’agrada saber què busquen i si puc aportar el que necessiten”. Una altra cosa que no ha canviat és un distanciament postpart, fruit de la sensació, després de cada disc, “que es podia haver fet alguna cosa més”. “Intente no escoltar les produccions quan les he acabat i, quan les sent després d’uns anys, a vegades em sorprenc veient que no estaven tan malament… i a vegades també confirme que no van estar bé”, valora.
Tanmateix, els grups, la crítica i el públic no són tan durs amb els seus treballs. D’altra manera no s’explicaria que una bona quantitat de bandes –no només valencianes, també del País Basc, Catalunya o Múrcia– continuen peregrinant a Ondara buscant eixa “màgia”. I si ell no és l’únic demiürg de l’escena valenciana alternativa, almenys sí que és una de les seues veus amb pes, una veu que per cert expressa que “encara falta un poquet més d’estructura institucional”, un impuls a un músic “més desconegut, però no amb menys talent, que necessita suport institucional, perquè no tots fan música per a ballar en les festes del poble”. En definitiva, diu, conrear “un altre tipus de públic que està començant a desenvolupar-se en el País Valencià i que costa més treball”.
És la paraula del productor que ha fet sonar quasi tot el que pot sonar en este tros de terra.