VALÈNCIA. Per al lector mitjà de narrativa en valencià, fins fa relativament poc de temps el nom de Martí Domínguez (Madrid, 1966) anava unit a una saga (finalment trilogia) que s’ha convingut en anomenar de la Il·lustració. Des de Les confidències del comte de Buffon (1997) fins a El retorn de Voltaire (2007), passant per El secret de Goethe (1999), la prosa de Martí Domínguez semblava recrear-se només en una sèrie d’espais, temps històrics i personatges que per a l’autor anaven empeltats d’un valor genèsic, definitori, i que amagaven, darrere d’una pulsió literària de primer orde, un indissimulat desig de translació, d’evocació fecunda d’uns temps decisius i en molts aspectes envejats per Domínguez, i homenatjats i reviscuts per ell (i amb ell) per gràcia de la literatura.
Eixe amor per les llums exhibit sense embuts per l’autor deu molt a la seua formació científica (Doctor en Biologia i recerca i docència constants), però també a una atracció i assimilació que supose ben primerenca i en bona part autodidacta cap a les formes culturals de tall clàssic o humanístic, la porta d’enfront d’eixa absurda dicotomia tan pràctica com castradora i que distingix, o això ens han volgut fer creure, entre ciències i lletres. Fruit de la primera branca esmentada (però amb les naturals adherències de la segona) van ser dos llibres seus –Peiximinuti (1993) i l’excel·lent Bestiari (2000)–, que recollien articles de pretesa divulgació científica i que en realitat eren formes breus d’alta volada literària, condensant i concretant eixe impossible, només a l’abast d’uns quants, de superar aquella antiga dicotomia.
Més recentment, l’obra de Martí Domínguez reprengué la vocació culturalista amb El fracassat (2013), una novel·la d’inspiració biogràfica sobre un temps concret i decisiu en la vida del pintor Paul Cézanne; mostrà la seua potència assagística amb El somni de Lucreci (2013), un llibre d’una fondària poc corrent i molt injustament infravalorat; i va iniciar el camí de la novel·la més o menys ubicada en la modernitat amb La sega (2015), un camí que ha continuat –i més contemporani encara– amb el seu últim llibre, L’assassí que estimava els llibres (Proa, 2017).
Amb esta darrera novel·la pareix com si Martí Domínguez, escriptor indubtablement inserit en l’alta cultura, haguera sentit la necessitat de descansar d’eixa brillant recreació del passat, de l’acostament a personalitats fundacionals més o menys remotes, i pegar-se un bany de realitat i proximitat. O entregar-se obertament a un divertimento. O potser només es tracta d’un elegant ajust de comptes amb el seu entorn natural –la seua ciutat, el seu país–, i amb el paisanatge que l’habita. Una espècie d’alliberament mai expressat així per l’autor però que vindria a ser un “Voleu carn? Doncs vos donaré carn, però també vos diré qui sou i com sou”. I per a fer-ho l’autor ha triat –la vocació, l’objectiu és d’ampli espectre– un dels gèneres més populars que existixen: la novel·la negra o policíaca.
Però a pesar d’eixa aparent submissió a un concret gènere (que es manifesta fins i tot en el títol, ben poc equívoc), el que subjau és l’aprofitament vampiresc que Domínguez fa del gènere amb l’estructura, el joc d’aparences i els ritmes i passos que el conformen, perquè en realitat L’assassí que estimava els llibres és una falsa novel·la negra. I ho és venturosament perquè el fil argumental (la mort violenta i per resoldre d’un crític literari amb un exemplar a les mans de L’assassinat entés com una de les belles arts, la coneguda sàtira de Thomas de Quincey) és només el pretext per a realitzar una dissecció meticulosa de la societat valenciana contemporània.
Situada temporalment en 2008, ja amb la bambolla de la crisi esclatada però encara sense els pitjors efectes de la seua devastació, la novel·la exhibix, amb l’excusa de la investigació que duen a terme l’inspector Agustí Tena i el seu ajudant, un retaule prou complet de les classes benestants, de la burgesia, dels seus hàbits, glòries i misèries, de certes pràctiques econòmiques i vitals tingudes per normals i que serien part del caliu d’eixa bambolla. Domínguez té l’encert de no entrar obertament en el relat de la corrupció, i probablement no ho fa pel caràcter relativament circumstancial d’esta, fruit principal d’un concret partit polític i d’un parell de dècades de regressió (quan no involució) a tots els nivells. L’autor va més enllà al proposar un retrat d’una manera de ser i de conduir-se que té les seues arrels i la seua justificació (la seua aparença de normalitat, quan no ho és) com a mínim en el franquisme pregon. La dissecció d’entomòleg que l’autor practica d’eixos ambients arriba –amb minuciositat científica, com no podia ser d’una altra manera– al mateix habitatge on viuen (algú ho havia de dir: eixos pisos de l’Eixample grans però foscos, de llarg corredor i sentors de cuina o banys per tot arreu).
La novel·la és un mostrari (i una cordial denúncia) de la desconnexió absoluta de les capes teòricament més cultes de la societat amb el món de la cultura en general i de la literatura en particular, un plany per la pèrdua de referents i per eixe déu bifront que mai es digna a mirar-se a si mateix. I les indagacions dels policies en el curs de la investigació donaran peu a eixe contrast, al descobriment per ells (aspirants a burgesos, al remat) d’un món estranyíssim (per desconegut totalment) d’escriptors, traductors, editors i gent de lletra i dels seus bàndols (les cèlebres capelletes), els seus odis i el seu desolador aïllament, la seua intranscendència real i la seua pròpia bambolla. Eixe món –i el seu correlat: el món universitari al qual també l’autor fustiga durament per l’abandó indolent de la seua funció crítica– es barrejarà amb el dels burgesos principalment per mitjà dels jóvens i les seues relacions i els seus noviatges, condensat entre escenes de sexe i el delicat humor que destil·la Domínguez ací i allà, per a recordar-nos com s’està divertint, i transmetre’ns eixa diversió a nosaltres.
L’assassí que estimava els llibres cau alguna volta en un maniqueisme potser excessiu, com quan confronta una família de ciutat, d’ingressos econòmics fruit de la rapinya, classistes, egoistes i tots els –istes negatius que vullgam, amb una família de poble, modesta, amb ingressos fruit del treball al camp, exemple de bondat i beatitud. Domínguez, amb la seua més que demostrada solvència literària, podria prescindir perfectament de panorames tan antagònics per a transmetre la percepció moral pretesa. Perquè a lloms d’eixa solvència, i a pesar de menudències com la descrita, el llibre de Martí Domínguez cavalca molt dignament fins al seu final, deixant uns crims resolts i en el camí –el verdader afany de l’autor, el veritable propòsit– un retrat magnífic, lleuger i profund alhora i amb la càrrega de sàtira precisa, de nosaltres mateixos.