Matrimoni? No, gràcies: L'Etno treu de l'ostracisme a les fadrines

VALÈNCIA. El Museu Valencià d'Etnologia (l'Etno) va inaugurar ahir l'exposició Fadrines, la culminació d'un projecte d'investigació a llarg termini que aborda la complexa (i sovint mal entesa) situació de les dones que van configurar les seues vides més enllà del matrimoni, ja fora per decisió pròpia o per imposicions del patriarcat. Amb l'objectiu de donar visibilitat a aquesta realitat històrica, la mostra ofereix una aproximació multidimensional a la solteria femenina en una època, el segle XX, en què casar-se i tenir fills era considerat quasi una obligació per part d'una societat marcada per la tradició cristiana.

L'exposició posa en relleu com la norma social de l'època, marcada pel franquisme i el conservadorisme, veia amb mals ulls les dones que no seguien el camí esperat del matrimoni. Els anys 40 i 50 van ser un període on la pressió social per casar-se era immensa, i aquelles que no ho feien eren estigmatitzades o vistes amb llàstima. Aquestes dones, anomenades popularment com "fadrines", van haver d'habitar una mena de marges socials, on la seua identitat no era definida per la seua voluntat o mèrit, sinó per la seua condició de no casades. Aquesta mostra a l'Etno busca donar veu a aquestes històries invisibilitzades, a través d'un muntatge museogràfic que reflecteix tant l'aïllament social com la força interior d'aquestes dones que, en lloc de veure la seua solteria com un fracàs, van trobar en ella una forma d'autonomia.

La mostra es desenvolupa en dues sales. La primera presenta una instal·lació museogràfica que vol funcionar com a espill abstracte d'una recerca que ha durat més de quatre anys. Un espai al centre de la sala ubica un jou penjant del sostre i un collar de perles baix d'aquest. El jou d'animals és un símbol paral·lel a un dels rites del matrimoni catòlic, que pren aquesta mateixa denominació. L'espai està tancat per parets que mostren fotografies de fadrines en els anys 40 i 50 i paraules amb les quals se'ls jutjava com "solitàries", "lletges" o "desgraciades".

La instal·lació física de Fadrines és en si mateixa una metàfora de la norma social que envoltava aquestes dones. Com explica Isabel Álvarez, una de les comissàries de la mostra, l'estructura central, intimidant i rígida, representa la norma heteropatriarcal dominant, mentre que els mòduls que l'envolten són aquestes dones solteres, que tot i estar apartades de la norma, "emeten una llum pròpia".

Fora d'aquest espai, quatre monòlits classifiquen els diferents tipus de fadrines que s'han trobat en la investigació, a partir dels testimonis arreplegats, i que donen el sentit de la complexitat d'aquest fenomen. Cada panel és un collage de referències per donar-li un sentit universal a les categories utilitzades (i que ja estaven presents en el llibre que es va publicar en 2021 de la mateixa investigació, escrit per Raquel Ferrero i Clara Colomina): s'inclou una explicació de la categoria, un objecte que li representa, una dramatització feta per La Zafirina a partir dels testimonis reals recollits, i la il·lustració de Núria Riaza d'un personatge de la cultura popular que simbolitze cada tipus de fadrina.

Així, el puzle queda de la següent manera. En primer lloc, "Esta serà per a la vellea" és l'expressió dedicada a les fadrines a les quals se'ls va imposar el destí de cuidar en lloc de donar-li opció i autonomia, dones que van configurar la seua identitat al servei (l'objecte escollit són uns guants roses; i el personatge, Viridiana). En segon lloc, "Ben menjada i ben guardada" parla de les fadrines amb una vida privilegiada, en la qual la seua llibertat està lligada a la independència econòmica (l'objecte és un perfum, i el personatge Lara Croft).

El panel de "Bèstia solta" representa aquelles dones que van anteposar la seua llibertat a les convencions socials, a les quals la societat no va poder domesticar (l'objecte són uns bitllets de tren i el personatge, Idgie Threadgoode, de Tomàquets verds fregits). Finalment, "No me venia mai bé" parla de les dones que directament estaven desinteressades amb els homes ("no em feia gola els homes", diu un testimoni), i a les quals, per no haver-hi suposadament una alternativa al matrimoni, els hi queia tot el pes de la sospita i censura social. També entren en aquesta categoria les dones que no encaixaven en el desig heterosexual (l'objecte, entre cas, és un exemplar de El encaje roto, d'Emilia Pardo Bazán, i el personatge Mary Poppins).

La segona part de l'exposició és una sala de visionat d'un webdoc produït per Bressol Produccions titulat Fadrines. Que la vida només és casar-se? Aquest documental, disponible tant a la mostra com en la web de L'Etno, permet als usuaris explorar de forma interactiva un conjunt de relats audiovisuals sobre la vida de les dones solteres d'aquella època, també com a culminació del recull dels testimonis en primera persona que s'ha generat al llarg del desenvolupament del projecte. El documental, que també s'organitza en les quatre categories de l'exposició i el llibre, fica veu a les "feministes intuïtives" i "a les quals la fadrinesa no fou una opció".

El projecte no només és un exercici de recuperació històrica, sinó també un espai de reflexió sobre la resistència i la subversió: "Ens interessava desxifrar eixos altres models de ser dona, de qüestionar l'statu quo que moltes vegades han quedat soterrats perquè no han tingut la força suficient, han sigut incapaços de permeabilitzar la normativitat. Amb el seu posicionament, les fadrines qüestionaven els dictats de com havien de ser les dones en determinades èpoques", explicaven Ferrero i Colomina a un reportatge en Culturplaza amb raó de la primera publicació.