Mortadel·lo, programa electoral

“Deixeu-me, que el mate!”. Qui ho demana branda una maça de cadenes medieval amb actitud amenaçant cap a un home alopècic que fuig espantat. Un senyor amb bigot i una senyora de mitjana edat retenen l’homicida. En un cantó, un gos fuma i pren conyac. És una escena recorrent: algú irat clama venjança.

El meu menut (5 anys, en octubre) està fascinat amb l’univers d’Ibáñez. El seu decés ens agarra en plena immersió. Passem uns dies en la casa pairal, envoltats de fragments de la meua infantesa i joventut i lluny dels seus llibres, on rigen la diversitat, el respecte, la no violència o la consciència de classe i comunitària, valors amb els quals intentem educar un membre actiu del món que volem. Normal que estiga fascinat: bones xacotes compartim amb les disfresses i els bacs. Ibáñez és un mestre indiscutible de l’humor, com Chaplin, Berlanga o els Monty Python.

També és normal que li agrade per la tendra edat i pel contrast còsmic amb les ficcions que freqüenta. Alhora no entén quasi res: ni les reaccions iracundes de testosterona, ni la rigidesa jeràrquica amb tot el despotisme i genuflexió que comporta, ni la conducta dels personatges (tots masculins) en presència de les escasses dones (dos secretàries: una menyspreada, l’altra cosificada). Ni comprén algunes vinyetes racistes: si apareix un subsaharià és caníbal i du ossos al cap. Sobre alguns aspectes passe de puntetes, uns altres li’ls explique i els contextualitze i en ocasions els pose nom amb térmens que ja coneix: masclisme, racisme, classisme, misèria… (Sí, a voltes dubte: no estem passant-nos-en? Però a la seua edat jo ja sabia què eren el pecat i l’infern, per exemple, i ningú s’estranyava).

Ibáñez reflectix l’estructura i les maneres de fer i pensar de la societat en què ha viscut. En ocasions amb ànim crític i caricaturesc; en altres de manera inconscient, ja que en formava part. El món ha evolucionat. De fet, estem en la Màquina del Cambiazo i en Magín el Mago, les dos de 1971, i l’obra d’Ibáñez també evolucionà des de llavors.

Tot continua resultant-me hilarant i brillant, però no vull tornar a eixe món, ni perpetuar-lo. Ni a la crisi de la baixa edat mitjana, i mira que m’agrada el Tirant lo Blanch! L’actualitat ens mostra que una part de la ciutadania sí que ho vol, per frustració amb l’esquerra, desinformació, por, burrera o nostàlgia… “Tornem al país de Mortadel·lo i Filemó”, de fet, és un bon resum del programa de la dreta i la ultradreta espanyoles. Segur que Ibáñez no el compartiria. Impedirem que el duguen a terme, mentres ens baquegem de riure amb les burrades dels agents de la TIA i tot aquell vetust univers.

* Banda sonora de l'article: En el país de Mortadelo y Filemón, Brighton 64 

Ramon Morera Soler (Oliva, 1976), escriptor frustrat i lector impenitent. Professor de llengua i literatura en Secundària i Batxillerat. Lletriste i cantant de rock’n’roll en Mossén Bramit Morera i Els Morts, que acaba d'editar que acaba d'editar l'LP Cadàvers exquisits