VALÈNCIA. Quan Joe Pask va nàixer com a alter ego de Josué Miró Pascual ja feia uns quants anys que Alcoi era l’escenari dels records de Josu. Per supervivència artística, segons diu, de la capital de la comarca de l’Alcoià van eixir els tres alhora: Josué, Josu i Joe. “Els artistes alcoians de qualsevol disciplina han crescut en un entornque no els dona suport i molts d’ells, com jo, ens n’hem d’anar fora”, explica el cantant i compositor. Per això el fulgor de la seua irrupció s’ha acabat emmarcant a la ciutat de València. Ha sigut tot molt ràpid. Joe Pask ha cremat etapes a alta velocitat, amb fotografies mogudes sense pausa i escenes que se’ns escapen.
En qüestió de dos anys, Joe Pask hapassat d’un EP (Hang It, en 2016) amb posada d’adolescent que superava tots els exàmens de folk nord-americà d’imitació–anglés, guitarra acústica, harmònica i fins i tot banjo– a un primer disc amb cos de banda, guitarres elèctriques i en valencià. Per això Salt (2018) assolix una nova dimensió com un primer disc que evita la urgència, la necessitat de la qual es va assaciar amb els seus dos primers EPs. L’accelerat pas d’uns a l’altre ha anat acompanyat, a més a més, d’una forta entitat i maduresa, arrecerada a l’ala de Micalet Landete, Senior, que participa en dos cançons de Salt. És per tot això que Miró s’ha guanyat un lloc en el circuit de festivals, en el qual forma part d’un selecte grup de bandes indies i no indies. Josué, Josu i Joe també senten que tot està anant molt ràpid. Per això la persona que hi ha darrere dels tres repetix contínuament el mateix mantra: “només tinc 27 anys, crec que açò és el principi”.
- Amb un any de perspectiva, com veus Salt? Ha canviat el que et generava quan el vas gravar?
- La meua vida ha canviat prou des que va eixir i encara més d’ençà que el vaig escriure. Però sempre que l’escolte em fa rememorar el procés de creació i això és una cosaque m’emociona. Sense a penes recursos vam parir un fill molt bonic i que ens està donant moltes alegries.
- Quant t’ha donat el disc? Més o menys del que esperaves?
- Està donant-me molt més dels comptes que feia jo a principi de 2018. En eixe sentit, era i soc ambiciós, i no vull parar de créixer i aconseguir coses, però, vist en perspectiva, crec que ambsoles un disc m’he col·locat prop de grups que porten anys de trajectòria i que per a mi són referents en molts aspectes. I això, evidentment, és molt gratificant.
- Amb el teu primer disc t’has fetpresent en el circuit valencià de festivals.
- Vam tocar en Les Arts i a Vivers. Crec que ens senta bé l’escenari gran. Tenim una proposta que trau molts watts de potència i cançons que es podrien dir festivaleres... Però també en una bona sala, com les que hi ha a València, se’ns pot gaudir igual i sonar encara millor.
- No obstant això, el teu estil no és el que impera en la bambolla de festivals. Com et veus envoltat de grups que s’assemblen molt més entre ells que a tu?
- La veritat és que no som el grup paradigmàtic de festival. Sent indies autèntics, no caiem en fórmules, i això fa que ens siga més difícil arribar ala massa. Andreu, el meu baixista, diu que som com un equip de Segona B en la copa, que ningú li presta atenció, però que acaba donant la campanada. És un símil on em trobe molt a gust, el romanticisme de l’outsider.
“Em trobe a gust en el romanticisme de l’outsider”
- Des de fora es pot tindre la sensació que ha anat tot molt ràpid amb Joe Pask des del 2016. Com ho has viscut tu?
- Jo també sent que tot està anant ràpid. Em va costar els estalvis de la meua vida publicar Salt, i m’agafava bons cabrejos veient que a penes tenia ressenyes, que no ens agafaven la proposta, etc. I un any després comencen a cridar-nos de molts llocs per a tocar i fer-nos entrevistes. Crec que ha sigut una mescla del disc i l’esforç invertit. Treballe 24/7 en Joe Pask i això s’havist recompensat. De tota manera, només tinc 27 anys, crec que açò és el principi. Ara mateix la pressió que tinc és la de refrendar el primer disc amb un bon segon LP.
- I, de sobte, obrint per a The Waterboysen breu.
- Serà fantàstic perquè és una d’aquelles bandes mítique sque ha transcendit a la història de la música. Estem molt emocionats.
- Has passat del folk a un so méselèctric de manera molt ràpida, com també va fer Dylan.
- El pas de l’acústica l’elèctric va ser un canvi important de mentalitat. Per a mi, en principi, l’essència de la música es captava en el so cru, d’una persona amb una guitarra o pocs instruments. La vida va fer que coneguera a Blai Antoni Vañó i que ell, amb la producció, em fera vore que un bon vestit musical no camuflava necessàriament el missatge, sinó que podia potenciar-lo. D’eixa unió va nàixer la transició de Joe Pask cap al món de l’electricitat.
- Sembla també revelador el pas de l’anglés al valencià.
- Quan vaig gravar Hang it, el primer EP com a Joe Pask, ja portava quasi huit anys tocant en grups i sempre era en anglés. He begut de la música anglosaxona tota la meua vida i ho feia per imitació. El pas al valencià va ser un poc dual: enprimer lloc volia sonar més sincer encara i la manera més efectiva era escrivint en la meua llengua; en segon lloc vaig conéixer grups de referència que em van mostrar que la música que a mi m’agradava no només es podia fer en anglés.
- Quins són els teus referents?
- Solen tindre una cosa en comú i és que sonen a veritat. Sonen crus i el seu missatge, siga més o menys profund, arriba a la perfecció. Ara mateix per a sons elèctrics em fixe en The National, Él mató a un policía motorizado, Death Cab For Cutie, Pau Vallvé... Me’n deixe moltíssims! A nivells més acústics o ambientals em fixe en Julian Baker, The Low Anthem o el Bon Iver del principi.
- És cert que no havies sentit Senior fins que vas publicar el primer EP?
- És més o menys així. No l’havia sentit fins als darrers dies de gravació del Hangit, que seria pel novembre de 2015. I clar, en descobrir L’experiència gratificant em va petar el cap. A més, no travessava un bon moment personal i d’alguna manera eixe disc em va salvar.
- Com és la teua relació amb ell després de la seua participació en Salt?
- La mateixa d’abans, la veritat. Si no haguera tingut un mínim de confiança amb Senior ja en aquells moments, no li hauria proposat que cantara amb mi. Ens veiem poc, però sempre espere amb ànsia els seus concerts i novetats discogràfiques.
- Alguns ens passem la vida teoritzant sobre les influències i les escenes, i després resulta que les coses a vegades són més aleatòries, no?
Sí, el que fa l’escena és que compartisques referents i experiències, i tots els grups o artistes acabem guanyant i aprenent. Però no per tocar rotllos pareguts som més amics o ens fem més favors. El meu millor amic el vaig conéixer per la música i fa un estil que no té res, però res, a vore amb mi (rialles).
- Parlant d’escenes, et veus part de l’efervescència musical d’Alcoi?
- El tema d’Alcoi és complicat... Els artistes alcoians de qualsevol disciplina han crescut en un entorn que no els dona suport i molts d’ells, com jo, ens n’hem d’anar fora. Molta gent m’ha dit queAlcoi és la capital cultural del País Valencià i jo hi estic d’acord; ara bé, açò fa encara més trist eixa manca de suport. Com a exemple personal: porte desde febrer del 2018 intentant que l’Ajuntament pose uns pocs diners per apresentar el disc en el meu poble amb un mínim de condicions i no ha pogut ser. Al final m’ho he hagut de muntar jo pel meu compte. Allí només tenen diners per a les festes, molt boniques, molt masclistes i molt classistes. Les institucions d’Alcoi mai no han estat del costat dels artistes, i l’escena cultural alcoiana és a pesar d’elles.
“L’escena cultural alcoiana existix a pesar de les institucions”
- Observant els canvis entre el primer EP, el segon (A la deriva, 2016) i el disc, cal suposar que el següent treball tampoc seguirà del tot els patrons previs?
- Estic treballant ja en el proper disc i no tinc cap pressa, però el que puc dir és que totes les referències que he citat adés s’hi voran reflectides en major o menor mesura.
- És interessant que a les altures de 2019 encara no hàgem sigut capaços d’assimilar que fer un disc no és com fer un cotxe, no?
- És una odissea brutal, de fet. Els músics hi invertim molts diners i és un salt al buit perquè l’èxit no va lliga tal fet que les cançons siguen bones, sinó a moltíssimes altres variants que de vegades no pots controlar. A més, fer un LP hui en dia és una despesa molt gran perquè la gent ja només consumix música de cançó en cançó, sense atendre al disc sencer. Els que fem discos llargs ho fem per romanticisme.