L’ESPLET  

‘Panther’: la història dels caçats

Tigre de Paper publica la novel·la de Melvin Van Peebles, un thriller policíac que relata els inicis dels Panteres Negres i els esforços de l’FBI per desestabilitzar l’organització insurrecta

3/01/2017 - 

ALCOI. Diu el conegut proverbi nigerià que «fins que els lleons no tinguen els seus historiadors propis, les històries de cacera sempre glorificaran el caçador». Decidits a posar-hi remei, Tigre de Paper, editorial independent dedicada al llibre polític, ha rescatat recentment la novel·la Panther (2016), de Melvin Van Peebles (Chicago, 1932), amb traducció de Daniel Escribano. Publicada originalment l’any 1995, relata els inicis del Partit Pantera Negra, l’organització socialista i en defensa dels drets de les persones negres que va sacsejar els Estats Units el segle passat amb les seues accions fins al punt d’alertar l’FBI, amb el controvertit John Edgar Hoover al capdavant, qui va fer servir tota la força de l’oficina federal per a detindre mitjançant les tècniques més perverses el moviment organitzatiu de les comunitats negres contra la repressió i la desigualtat. Van Peebles fa encaixar este fascinant episodi històric en una trama fictícia policíaca que barreja personatges reals (com Huey P. Newton o Bobby Seale, fundadors dels Panteres Negres) amb altres d’imaginaris. El resultat captiva des de la primera pàgina.

Amb pròleg de Gil Scott-Heron, que en forma de poema realitza una crítica mordaç al colonialisme i l’esclavisme, Panther ens trasllada fins a l’any 1967 a Oakland, Califòrnia. En el gueto d’esta ciutat, un xiquet mor atropellat en un creuament de carrers que acumula ja diversos accidents fatals, un punt sinistre de la carretera que genera entre els veïns del barri una senzilla i raonable demanda que, no obstant això, és sistemàticament desatesa: la instal·lació d’un semàfor. A la novel·la, esta particular i minúscula lluita fa entrar en joc els Panteres Negres, un grup fundat a les acaballes del 1966 que en el moment comptava amb menys d’una desena de militants. Van Peebles ens mostra els primers passos d’esta organització, que al principi era vista amb escepticisme i menyspreu pels seus propis «germans», però que a poc a poc aniria guanyant-se la confiança i el suport de les comunitats negres a través de les seues accions: menjadors socials, proves mèdiques, formació política, assessorament jurídic… Tot un catàleg de serveis que convertien el Partit Pantera Negra en un autèntic paraestat que suplia el tracte desigual que proporcionava l’administració estatunidenca als ciutadans negres.

Un dels principals enemics dels panteres va ser la policia, la reputació de la qual no era massa bona als guetos a causa de les detencions arbitràries, les violacions o els assassinats periòdics a persones negres, una problemàtica que ens resulta lamentablement familiar en l’actualitat («la bòfia no és res més que el Ku Klux Klan amb placa», exclama un dels personatges de la novel·la). Davant d’esta situació, els Panteres Negres es van acollir a la legalitat californiana, permissiva amb les armes com a la major part dels Estats Units, per exercir el seu dret a dur-ne. Així, la jaqueta de cuir i la boina negra que conformaven l’uniforme de l’organització es complementaven habitualment amb pistoles i escopetes que els seus militants van portar fins i tot al Capitoli de Califòrnia, com recull la novel·la en un dels seus episodis més brillants, en una acció que va tindre ressò internacional i que assenyalava els Panteres Negres com un enemic públic a abatre.

 

Davant la capacitat organitzativa dels panteres, que en el context de la dèria anticomunista de la Guerra Freda l’FBI atribuïa erròniament a ingerències soviètiques o xineses, l’oficina federal no va tardar a jugar totes les seues cartes (una comissió investigadora conclouria anys més tard que s’havien fet servir tàctiques il·legals per a acabar amb el Partit Pantera Negra). Mentre que les infiltracions i fins i tot l’empresonament o l’assassinat de dirigents són més coneguts, Van Peebles posa l’accent a la seua novel·la en l’ús d’un altre element desestabilitzador: la droga. Els panteres van fer un gran esforç per eliminar el narcotràfic dels guetos, perseguint els camells i prohibint el consum d’estupefaents als seus militants, ja que consideraven que era un element desmobilitzador. A Panther això dóna peu a una trama policíaca en què les autoritats no només toleren la venda d’heroïna als barris negres, sinó que la propicien per tal de generar apatia i conflictes entre els membres de la comunitat. Un element que marca en gran mesura el desenvolupament del llibre i, sobretot, el seu frenètic desenllaç.

Melvin Van Peebles, que, a més d’escriptor, és actor, director, dramaturg i músic, planteja el text des del compromís amb la causa i l’honestedat (no en va, el llibre comença amb el programa de deu punts del Partit Pantera Negra). En una nota inicial, l’autor adverteix que «la veritat no és cap arbre individual», sinó «el bosc sencer i és això el que he intentat transmetre aquí». Amb humor i ironia, Van Peebles ens mostra els primers passos d’una organització amb què s’identifica, però de la qual no n’amaga les contradiccions o els punts més conflictius. A través d’una estructura atraient, que barreja passatges narratius amb fragments d’entrevistes falses realitzades per un investigador per a la seua tesi (a l’estil del mockumentary), Panther desmitifica la història dels Panteres Negres al mateix temps que ens fa coneixedors de les causes i les motivacions que guiaven els seus militants. La novel·la, que va ser duta al cinema per Mario Van Peeblesfill de l’escriptor, és un bon començament per a apropar-se a la història de la població negra als Estats Units, com també ho són les biografies d’Angela Davis i Assata Shakur publicades en castellà per Capitán Swing. Estos i molts altres títols constitueixen la historiografia dels caçats, els lleons a què fa referència el proverbi nigerià. Tot i que en este cas, per motius obvis, és més adient parlar de panteres.