Reactivar antigues impremtes o mercats envellits no és només una estratègia de maquillatge. A Russafa o Nules emergeixen arquitectures productives que es deixen tatuar pel passat
VALÈNCIA. “Amb el pas del temps, l’ambient de la ciutat empitjora. Però cada generació no recorda com era l’ambient abans i pensa que l’actual estat de les coses és el normal”. Així defineix el psicòleg Peter Khan l’amnèsia ambiental, un problema quan ja no ens sorprenen els hiverns de temperatures extremes o els edificis abandonats de la ciutat.
Però hi ha qui no es resigna al pas del temps i utilitza la seua petjada com a ferramenta per a multiplicar la vida dels edificis. Enlloc d’esborrar, rejovenir. L’arquitectura no és una crema antiedat que retoca les arrugues; és un remei contra l’amnèsia.
Així va convertir l’equip de José Costa Arq una impremta tancada durant 25 anys al barri de Russafa de València en un espai de treball compartit per a un centenar de persones. Al cap de poc temps, se sumaven altres 1500 metres quadrats que amb el tancament de l’antic cinema Goya i la llibreria Crisol —la crisi a la cultura no entén de pandèmies— s’havia convertit en supermercat.
“Tot i que les empreses estan reinventant-se a marxes forçades i la tecnologia permet cada vegada més el teletreball, els humans tenim una necessitat de contacte i interacció social molt grans, que és precisament el que proporcionen aquests espais”, conta l’arquitecte José Costa sobre estos espais de coworking. “A més dels avantatges professionals de la interacció directa, els espais de coworking, especialment els més grans, poden suposar una mena d'oasi, un xicotet univers capaç de satisfer no només necessitats laborals, sinó socials, culturals i lúdiques”.
Amb estes premisses, l’equip de l’arquitecte signava fa més de dos anys la rehabilitació d’este trencaclosques de locals al cor de València per a convertir-se en un exemple d’arquitectura post-industrial. Un programa ambiciós que havia d’encaixar amb la memòria dels espais i la intenció de no passar desapercebuts.
“Partíem d'uns locals preexistents amb molt caràcter, amb els grans espais de la impremta i el cinema. Més que intentar encaixar totes les peces es tracta de renunciar a algunes i acceptar altres no previstes, per treure-li el màxim partit al projecte. En aquest cas els espais ens van impulsar a dissenyar un coworking molt obert, molt espaiós, amb gran varietat de llocs de treball interconnectats visualment”.
Amb la grandària de l’antiga impremta, era fàcil projectar flexibilitat. “Disposar de tanta superfície lliure, sense divisions ni instal·lacions fixes, ens va permetre plantejar diverses configuracions, igual que ara s’ha adaptat bé a les circumstàncies canviants que vivim”. “Els nuclis de comunicació verticals i els lavabos es troben estratègicament col·locats per servir a aquesta flexibilitat, així com les diferents entrades al recinte. A més, quan vam incorporar l’antic cinema al projecte, vam prioritzar la inclusió de sales de diferent grandària, així com llocs de descans i esplai, que permet als usuaris reunir-se o recollir-se quan així ho necessiten”.
“La idea principal era rehabilitar el local de l’antiga impremta sense que perdera l’atmosfera, l'essència que el caracteritzava. Vam començar analitzant els elements que era important conservar; el lucernari, l’andana de la cambra, el fossat, la xemeneia, els mecanismes elèctrics, el paviment de formigó, els murs de cara vista que es deixaven entreveure, l’acer i la fusta de la coberta, els tendals o els tancaments de fusta. Va ser la mateixa impremta qui ens va proporcionar la paleta de materials amb la qual treballar”.
L’entrada al Wayco Russafa és per una planta baixa d’Almirall Cadarso. Un punt on encara no es pot intuir l’escala del complex, encara que les instal·lacions vistes ja intueixen l’operació de memòria. Una escalera vermella indica la direcció cap a l’antiga nau industrial, al cor de la mançana de cases entre Cadarso i Regne de València. L’espai
és aprofitat al màxim amb dos estructures —una de formigó i altra metàl·lica— que amplien a doble altura els espais per treballar.
L’ampliació cap al cinema Goya va oferir la possibilitat d’obrir un pati i amb ell, el pas cap a la nova àrea. La transformació del cinema en supermercat va arrasar amb les petjades de l’espai cultural: “sens dubte calia arriscar més”, afirma Costa. “L'objectiu era el mateix: aconseguir recuperar la grandiositat de l'espai anterior”. A priori no hi havia molts testimonis del passat. “Però quan vam eliminar els falsos sostres i les instal·lacions del supermercat, va reaparéixer el volum de la gran sala de cinema, fins i tot la llotja”.
“Els murs mitgers estaven construïts amb la mateixa rajola a la impremta, així que vam decidir treure el revestiment a les zones més visibles per donar-li continuïtat visual. Però no hi havia més referències, elements o materials per aprofitar, així que calia crear un ambient nou, suggerent i actual, que fóra capaç de competir amb l’estètica de la primera intervenció i complementar-la. I amb un pressupost més ajustat”, afegeix Costa.
“Vam decidir perforar la coberta amb lluernes que inundaren de llum l'espai i afegir uns nous personatges a l'escena: una escala vermella, una verda, la sala de vidre, l'olivera, la moqueta taronja... Aquests nous elements són els que reactivaren el lloc i li donaren una nova vida”. Un antic projector recorda la memòria de l’espai, encara que ara els sons són ben diferents.
On el so quotidià no ha canviat res és a Nules. L’ajuntament de la Plana Baixa va encomanar a l’equip de l’oficina valenciana sanahuja&partners rehabilitar la nau d’abastaments de la ciutat i incorporar la gastronomia a l’experiència de compra del veïnat.
L’edifici del 1934 es va rehabilitar l’any passat amb una intervenció suau que a priori només es deixa notar amb la instal·lació d’uns enormes tubs de llum hexagonals. Un element geomètric contemporani que marca un ritme diferent a la històrica estructura metàl·lica de la nau, al mateix temps que la destaca amb la llum.
“La intervenció pretenia convertir l’interior del mercat en un espai més càlid i polivalent”, conta l’arquitecte Juan Trilles des de les oficines de sanahuja&partners. “Era un espai molt fred i les parades centrals eren simplement unes bancades de pedra, que limitaven molt les possibilitats de tindre un gran espai més diàfan”.
Amb una nova distribució de les parades, ubicades ara al perímetre de la nau, es va guanyar un enorme espai central, tres llocs més i un espai de consergeria. Encara que alguns dels referents eren el Mercat de Colom de València o el de San Miguel a Madrid, “a la intervenció no diferenciem si l'ús és gastronòmic o de venda, ja que el nombre de possibles usuaris no permetia tanta sectorització”.
En qualsevol cas, des de la inauguració de la rehabilitació “el número de comerços ha anat creixent, ja que no totes les parades estaven ocupades. Ara mateix, el mercat de Nules s'ha convertit en un punt de trobada de la ciutat, un espai en què les famílies poden anar a comprar a les parades, a prendre un aperitiu o menjar. Hem aconseguit tornar a la vida i donar un ús molt més ampli a un lloc icònic com és el mercat, que no tenia cap atractiu, i això és el que realment fa que estiguem satisfets amb el treball realitzat”.