Posar-li nom a la nova RTVV: un procés enverinat

VALÈNCIA. El 22 de desembre el Consell Rector va fer pública la seua feliç idea de trobar un nom per a la nova Radiotelevisió Valenciana a través d'un concurs. Una convocatòria per a professionals i no professionals, participativa i dotada amb "un premi de 5.000 euros". La fórmula i la recompensa ja donaven la pista que ningú en eixa taula de representació havia entés que la solució mereixia un tècnic. Que, com quan s'instal·la una torre de telecomunicacions, es cableja una unitat mòbil o es netegen les piscines del CPP de Burjassot, existeix una empresa, una agència, un freelance, un know-how, un distintiu industrial i valencià capaç d'oferir una solució de garanties.

Esta mateixa setmana coneixíem el resultat: "À. I es pronuncia ‘a punt’", com certificava una breu nota de premsa publicada per la Generalitat. El degoteig de coincidències de nom va esclatar en qüestió de minuts, a força de Google. Les coincidències -més enllà del fet que hi haja estructures autonòmiques i locals valencianes fent-ne ús- podrien no haver tingut més transcendència fins que algú va superar eixa pantalla (la de Google) i va fer una cosa tan bàsica com comprovar el registre de marca per a l'objecte al qual es dedicarà -com més prompte millor, desitgem- la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació.

Cap dels implicats va comprovar l'ús de marques en els buscadors en línia. Per què?

Com va avançar Valencia Plaza este dijous, l'Assemblea Nacional Catalana va registrar la marca a punt per a diversos apartats en l'Oficina de Propietat Intel·lectual de la Unió Europea (EUIPO). Tot i que la marca completa és més llarga, està registrada per a telecomunicacions (classe 38 de la Classificació Niça) i en la de produccions de ràdio, cinema i televisió (classe 41) amb eixe nom en el qual centra tota la seua activitat en exclusiva (a punt), les garanties legals passen per un document d'acord o per la confiança no gens professional en què mai, en el futur, hi haurà problemes en este àmbit. En eixos aspectes o en la fabricació de marxandatge, per la qual cosa tampoc podria fer-se’n ús sense risc que un tercer exigisca una indemnització per apropiació de la seua marca.

La situació evidencia que els encarregats del procés ni tan sols havien comprovat l'estat i els possibles usos de la marca. Ni qui la va oferir, ni qui la va premiar. Cap dels implicats va decidir comprovar en els dos o tres buscadors en línia essencials per a l'ús de marques si eixa idea podia implicar problemes legals o d’identitat. Tampoc si patrocinarien un afusellament de sospites i incertesa davant del fràgil i necessari procés de reobertura dels mitjans de comunicació públics en valencià. Potser perquè els 5.000 euros servien per a aportar una ocurrència, una idea, i, com va decidir sobiranament el Consell, que tres empreses desenvolupen a partir del nom escollit -que seria l'homònim a RTVV- tot un mapa de marques (la tele, la ràdio, l’agència de noticies, la pàgina web…), submarques (departaments, programes, servicis…), a més d’una iconografia audiovisual, sonora, digital…

Eixa és una altra de les claus per a comprendre que el procés està enverinat des de l’inici. La idea màgica dels 5.000 euros, viable, possible, legal, adequada, precisa o no, és el punt de partida perquè ara tres col·lectius desenvolupen tota una imatgeria. És, exactament, el món a l'inrevés. El procés de la participació enfront d’una solució final, integral i professional. Les mateixes fonts del Consell van comentar esta setmana que van sentir "alleujament" en el moment en el qual es va comprovar que la marca que s'havia triat pertanyia a un professional. I es van felicitar: “no hem triat tan malament” (sic). 

El procés de reobertura del fonamental servici públic serà llarg i, en el trajecte, se succeiran decisions més o menys encertades que en cap cas haurien de permetre's no atendre a criteris professionals

Però sí, l'elecció és errònia perquè, per terminis, per projecte, la investigació no ha sigut suficient. A les proves ens podem remetre. Perquè el desenvolupament de la marca, les seues aplicacions, no poden desprendre's d'una idea d'un tercer -encara que Aftershare està entre eixos tres equips escollits per a ramificar el seu À. - amb la major efectivitat. Perquè tot no pot partir d’una expressió que, per si fóra poc, ha passat de tindre tots els dominis en línia disponibles ('à.mèdia', 'apunt.mèdia' i ‘àpunt.tv’, apunt.com…) a ser registrats per tercers per a ser finalment oferits a la Corporació. Per què fer-ho públic abans d’oferir al procés unes mínimes garanties? Per què no protegir una part tan sensible de les decisions com la de l’enfonsada marca de la tele i la ràdio públiques valencianes?

El procés de reobertura del fonamental servici públic serà llarg i, en el trajecte, se succeiran decisions més o menys encertades que en cap cas haurien de permetre's no atendre a criteris professionals. Col·lectius com ComunitAD o l’ADCV s'han oferit en nombroses ocasions a assessorar estos tràmits de manera gratuïta. Ho porten fent des de fa any i mig amb la Generalitat o l'Ajuntament de València i els resultats fa temps que es van començar a notar al carrer. Una formulació professional de la tria de marca no era més cara. No era pitjor. Era exigent, ambiciosa i lleial amb els recursos públics per a buscar solucions paquetitzades, presentades com un tot i sense bretxes en relació al fet que qualsevol registre els dominis derivats o es comprove que la marca està registrada total o parcialment per als mateixos usos que s’han de dur a terme. 

Fa 30 anys, la Comunitat tractava de pujar al tren de la modernitat europea. També amb la seua imatge, amb les seues marques. L'Administració autonòmica, amb l’Impiva al capdavant, va entendre que les nostres senyes visuals i nominals havien d'estar a eixe nivell. Marques, per cert, encara vigents. Per què tornar al passat ara i precisament amb l'estructura més cridanera, la que d’ara en avant tindrà una major exposició pública? Com s'explica? No ho sabem i és cert que podem amagar-nos en això del  'Tot està per fer', però que bé ens faria anar fent ja per no ser esclaus d’esta nostàlgia, d’este sabor agredolç al voltant dels mitjans de comunicació públics dels valencians que sembla no anar-se’n mai.