El Consell i el Govern no volen que se’ls associe amb el conflicte, sinó amb la resolució de problemes
Acostumats a les picabaralles internes, sembla que els governs –el valencià i l’espanyol- s’han convertit en una bassa d’oli. Exhibeixen bon rotllo, guarden les formes i demostren interés per a atendre allò que es demana al carrer. Aquesta setmana hem tingut dos exemples.
D’una banda el seminari del Consell, celebrat a Sagunt, on el president Ximo Puig i la vicepresidenta Mónica Oltra han repassat amb els consellers i els seus gabinets l’acompliment dels deures que s’havien ficat a l’anterior cita a Torrevella, així com les noves tasques que pretenen mamprendre aquest semestre i que estaran centrades a obtindre diners de la Unió Europea. D’altra, la reunió que ha mantingut la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaria, amb el cap del Consell, Ximo Puig, per tractar temes clau com el finançament autonòmic i el corredor ferroviari mediterrani.
En les dues cites, les formes han sigut probablement més importants que el contingut i els principals dirigents polítics han intentat adaptar-se a les ondulacions del terreny, com si foren aigua, per a presentar una superfície llisa, sense accidents. Si hem de fer cas del que s’ha vist a Sagunt, caldria pensar que no hi ha tensions internes a la Conselleria de Justícia; que el pols entre Gabriela Bravo i el conseller de Transparència, Manuel Alcaraz no existeix; que la conselleria d’Agricultura i Medi Ambient no ha patit cap crisi interna o que la Conselleria d’Economia ja ha trobat el seu lloc al món. No és així, però en consonància amb la renovació de l’acord del Botànic, el més prioritari ha sigut transmetre una imatge de solidesa.
Amb la tercera convocatòria d’aquest seminari de govern, també hem vist que els consellers han anat ajustant el nombre i la dificultat de les tasques a la seua expectativa d’èxit. Ja no es tracta d’una llarga llista d’iniciatives, sinó d’objectius assumibles i, per tant, més concrets. El que més importa ara als consellers és que el percentatge d’èxit siga el més alt possible, perquè aquest Consell ha introduït un sistema que permet la comprovació de la promesa, una passa endavant que deixa enrere els temps on el portaveu del Consell del PP Alejandro Font de Mora compareixia amb bombo i platerets per a anunciar –i demanar un acte de fe- que el govern havia complit en el primer any de funcionament el 80% del programa electoral.
L’altre exemple d’adaptació al terreny ha vingut de la mà de la vicepresidenta Saénz de Santamaria, acompanyada durant la seua visita a la Comunitat Valenciana pel delegat del Govern, Juan Carlos Moragues, obstinat en deixar clar –dins i fora del seu partit que no està disposat a ser figura decorativa-.
Santamaria ha estrenat un nou tarannà, com ja va fer fa unes setmanes el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, en admetre la importància del corredor mediterrani i recalcar la voluntat del Govern per a revisar el sistema de finançament autonòmic. Que bonic si aquestes manifestacions les haguera fet la representant del Govern central fa uns quants anys! Però lamentablement, com a succeït amb els familiars de les víctimes del Yak-42, hem hagut d’esperar que Mariano Rajoy perdera la majoria absoluta per a veure un canvi d’actitud. Ara els populars necessiten donar estabilitat al mapa autonòmic davant el desafiament independentista català i, de pas, donar protagonisme als líders territorials socialistes davant el perill desestabilitzador en què s’ha convertit Pedro Sánchez en el complicat procés precongressual que viu el PSOE. Un Sánchez que, no debades, pretén convertir la federació valenciana en una plataforma que impulse la seua carrera de primàries i per això es va estrenar públicament a Xirivella, després de dimitir de secretari general, i ara ha tornat a Castelló, amb la idea de tocar-li els nassos a Ximo Puig.
Pot ser que amb aquesta nova conjuntura de diàleg permanent, Soraya Saénz de Santamaria també necessite un despatx a València i podia haver aprofitat la seua estada per a visitar el Palau del Temple, seu oficial de la Delegació del Govern a la Comunitat Valenciana. Un magnífic edifici renaixentista, la rehabilitació del qual ja fa més d’una dècada que es va iniciar i que continua estant embolcallada per una boira que impedeix saber quina es la gestió feta en un immoble que és monument històricartístic nacional i bé d’interés cultural.
La diputada socialista Ana Botella ha necessitat més de cinc mesos perquè el Govern es digne a donar-li una resposta per escrit que no aclareix els dubtes sobre una rehabilitació que pot acabar en els tribunals. La parlamentària reclama saber qui i amb quin informe es va autoritzar la decisió de desballestar un saló de plens del segle XIX que havia estat a la Diputació de València i que ocupava una de les sales del Palau del Temple, així com la despesa de la rehabilitació de l’edifici després de les modificacions fetes. Un projecte del qual la secretaria d’Estat d’Administracions Públiques va decidir apartar a l’arquitecte Carlos Meri, encarregat del projecte, perquè continuara amb la direcció d’obra Manuel Fonseca. Massa boires i poques respostes sobre un edifici singular dels valencians, que hauria de ser exemple d’eixa transparència que ens ha portat la nova política i la pèrdua de majories absolutes.
La magistrada apunta a irregularidades administrativas y al desequilibrio en la distribución del dinero, pero no aprecia ilícito penal