LITERATURA » TEATRE

Qui té por d’un repertori teatral valencià?

Pareix que el teatre valencià visca instal·lat en el present continu. No tenim clàssics propis?

20/07/2023 - 

Amb una ullada als programes de mà de Londres trobarem un nom que es repetix fins a l’extenuació: Shakespeare. En la temporada actual, la Comédie-Française muntarà tres obres de Molière i dos de Marivaux; a Madrid, la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC) ha estrenat enguany sengles versions diferents de La vida es sueño de Calderón, mentres que des del Teatre Nacional de Catalunya va arribar fa poc al Principal de València el tercer muntatge professional que s’ha alçat en l’últim any del mític Terra baixa d’Àngel Guimerà, peça cabdal de les nostres lletres. Si repassem les produccions públiques valencianes dels darrers anys, hi ha versions de Shakespeare –encara–, de Beckett i inclús de Goethe, però l’única obra que fa olor de tradició autòctona és la versió del Tirant de Paula Llorens i Eva Zapico del 2019, que no és en origen un text dramàtic.

Partim de la base que el bagatge escènic anglés o castellà no és comparable, ni de lluny, al valencià en llengua pròpia. No obstant això, vol dir que en tots els segles de producció dramàtica no hi ha cap autor o text capacitat per a traspassar la frontera dels anys? Ni tan sols la producció de l’últim terç de segle XX, amb la fecunda explosió del teatre independent, no mereix ja ser revisitada? L’exercici del repertori propi exigix una maduresa escènica que no tenim. No la tenen les institucions públiques, per descomptat, que després de tants canvis de barret i crisis diverses viuen instal·lades en el curt-terminisme i la manca d’ambició. No existix en l’acadèmia: escassegen els estudis i les crides imaginatives a rellegir el patrimoni del segle XIX i primera mitat del XX, arrelada la idea (l’autoodi?) que es tracta de material literari de poca qualitat o directament menyspreable. Manca iniciativa també en les companyies independents, que segurament prou d’esforç els costa mantindre’s vives com per a plantejar muntatges de textos antics que jutgen, per falta de precedents, com una operació comercialment inviable.

» Vicenteta de Favara era una dona més empoderada 
que les de Sexe a Nova York

Però què entenem per repertori? Es tractaria d’un seguit de peces de la tradició literària que per les seues característiques diferencials (qualitat, singularitat, retrat d’una època, etc.) poden ser gaudides pel públic més enllà del moment de la seua creació. Són peces amb capacitat per a ser reinterpretades, no estrictament clàssics, perquè també pot entrar tot aquell material que puga desprendre interés en una lectura contemporània. Tampoc parlem necessàriament d’un cànon, sinó d’uns instruments que permeten visibilitzar una tradició escènica o, com és el cas, traure-la de l’oblit més lacerant. Dir que els valencians no tenim repertori és negar la mateixa existència d’un poble i dels seus modes de representació històrics, tan vàlids com qualssevol altres. Llavors, quin és el problema? Habitualment es partix de la base del prejuí pedant, no voler o no saber-se reconéixer en textos que són l’espill d’un passat concret.

El virgo dels clàssics

Sobreviu una obra que és l’excepció que confirma la norma del desinterés pel repertori propi, El virgo de Vicenteta, publicada pel suecà Josep Bernat i Baldoví en 1845. Com en l’època del destape havia fet en el cinema Vicent Escrivà, la companyia catalana Els Joglars muntà en 1986 una versió teatral titulada Vicenteta de Favara. El director, Albert Boadella, n’incorporava tot un seguit d’elements plàstics i un rerefons bíblic per a avivar la intenció iconoclasta de l’original. L’actualització de l’afany per provocar era una reinterpretació contemporània, una lectura concreta de la tradició, igual que el film –que arribà a tindre segona part– havia explotat, per la seua banda, el vessant eròtic tan de moda en el seu moment.

Joan Fuster va deixar escrit que El virgo no tenia altra finalitat que divertir, però els usos variats d’un mateix text demostren que el divertimento ha sobreviscut més de segle i mig perquè encara aporta alguna cosa al present. És cert que parlem d’una obra grollera adreçada a menestrals i llauradors analfabets, humor de corral amb la metàfora sexual per bandera. Però que potser l’espenta i la iniciativa eròtica de Vicenteta no ens parla d’una dona empoderada que ja voldrien les de Sexe a Nova York? Que la moral relaxada de la peça no projecta amb precisió una societat iconoclasta i satírica amb ressonàncies en el present? Que els versos no demostren un coneixement acurat de la llengua, una música recitada que és tot un tresor lingüístic?

Vicenteta no és Hamlet, ni falta que fa, perquè en el segle XIX les condicions de vida de la gran majoria dels valencians eren tan dures que calia un teatre per a evadir-se, una forma simple de comunicació que arribara a tot el món. A qui li fa vergonya el gust de les classes populars, aquell que tan bé van reflectir autors huitcentistes com el mateix Bernat i Baldoví o altres encara més oblidats, com Joaquim Balader o Rafael Maria Liern? Potser pixem colònia tots, ens volem imaginar el que no som, i ens sufoca el nostre passat…

Escalante i els coents

Busque per la xarxa una adaptació professional recent d’una obra d’Escalante: res de res. Hi ha rastre, això sí, d’una adaptació del Grup de Teatre de la Universitat de València de 2018 i algunes més de companyies amateurs, col·lectius d’aficionats molts nombrosos i actius en què l’autor mai no ha perdut vigència. El cabanyaler Eduard Escalante (1834-1895) és el dramaturg més important del teatre valencià. Algunes crítiques al conjunt de la seua creació són vàlides i vigents, en especial les que van fer Manuel Sanchis Guarner i Lluís V. Aracil al conservadorisme de l’autor, la simpatia que traspua per les classes dirigents i el paternalisme condescendent amb què retrata les classes populars. El coent va ser el seu personatge arquetípic, valencianoparlants que per voler ascendir socialment comencen a parlar castellà amb sonores espardenyades a l’idioma adoptat. No obstant això, és impagable el retrat que moltes de les seues peces fan d’una classe urbana en formació, amb aspiracions, conflictes i moral perfectament dibuixades. Segur que en 2023 tenim un ecosistema teatral prou madur, amb artistes diligents i públic curiós, com per a muntar una lectura en present, crítica i amb la distància ideològica oportuna, de La Patti de Pescadors, Les xiques de l’entresuelo, Tres forasters de Madrid o qualsevol altra obra de l’extens catàleg escalantià. I si no ho fem podem pensar que en la nostra escena encara perviu l’esperit dels coents, la creença que qualsevol obra de fora amb prestigi sempre és millor que una comèdia que parle de nosaltres en el nostre idioma.

» Molins i Sirera tenen obres dels 70 
que podrien ser recuperades

Els sainets d’Escalante, com també els dels altres autors citats que el van precedir i també dels molts continuadors que tingué, van ser per extensió i popularitat el moviment més important que ha tingut la literatura valenciana. Són encara obres de referència per a tot un teixit amateur que els manté en el repertori i refresca els seus  modes de representació. Tot i això, són menyspreats per alguns investigadors i ignorats pels artistes, per les classes cultes d’un cert progressisme intel·lectual,  una tradició dramatúrgica foragitada de teatres públics i privats on no tenen cabuda ni se’ls espera. Urgixen projectes teatrals més ambiciosos amb una visió de conjunt i perspectiva, institucions escèniques independents que, com en el seu àmbit fan la Comédie-Française, la CNTC o el Teatre Nacional de Catalunya, rescaten, repensen i tornen a posar en circulació el patrimoni dramatúrgic valencià. La tradició la tenim, millor o pitjor, només cal que la recuperem sense complexos ni altivesa.

També els independents

Més enllà del ric corpus del sainet que s’apagà progressivament després de la Guerra Civil i encara més amb la llarga repressió franquista posterior, el drama del repertori no acaba ací. El ressorgiment del teatre valencià que es va donar en la dècada de 1970 amb les companyies independents tampoc té cap eco en els nostres escenaris. És just que l’Institut Valencià de Cultura munte dos obres noves de Manuel Molins (Poder i santedat, 2020) i Rodolf Sirera (Dinamarca, 2021): al capdavall, es tracta d’autors contemporanis vius, que durant anys han estat maltractats, censurats i es mereixen tots els reconeixements. Però, per altra banda, també seria correcte i necessari recuperar, per posar-ne alguns exemples, Dansa del vetlatori (1975) i Centaures (1981) de Molins, o Plany en la mort d’Enric Ribera (1974) i El verí del teatre (1978) de Sirera, peces que en el seu moment van ser cabdals i que les noves generacions no coneixen perquè no les han pogut vore mai representades.

Si rasquem una miqueta més, hi ha una veta en la faena de companyies com Pluja Teatre, autora de peces com El supercaminal (1974), una crítica a la construcció de l’autopista a la Safor que hui tindria ecos en l’intent de destrucció de l’Horta de València o en el projecte d’ampliació de la mateixa xarxa viària saforenca, amb un impacte ambiental irreparable. Escodrinyant la trajectòria del grup Carnestoltes descobrirem que el debat sobre la revisió dels sainets no és nou: Memòries de la coentor (1977) i Barrejat Escalante (1979), de Juli Leal, ja conjugaven la recuperació de fragments d’Escalante amb una lectura crítica per tal de capgirar la tradició a través de nous usos, com també va fer Sirera en Homenatge a Florentí Montfort (1971), un atac directe a l’apropiació que les classes conservadores havien fet del gènere. Com veiem, el debat patrimonial estava ben viu en l’escena dels 70, però ha restat esmorteït fins als nostres dies. 

Noves fornades

Encara és prompte, però en algun moment també s’haurà de posar fil a l’agulla en la recuperació de la segona promoció d’autors valencians contemporanis, aquells que van sorgir a finals de la dècada de 1980 i principis dels 90. En una possible llista patrimonial que haurem de començar a pensar podrien figurar les primeres obres de Carles Alberola, les que va escriure per a L’Horta Teatre, Viu com vulgues (1988), O tu o res (1991) i Nit i dia (1993), però, sobretot, ja amb Albena Teatre, Mandíbula afilada (1997) i, per descomptat, Besos (1999), èxit que ja és història. Altres autors com Roberto García hi podrien colar Scout (1998), Paco Zarzoso Umbral (1996) i Pasqual Alapont Beatrius (1996), tot i que això el temps ho dirà.

És complicat, en tot cas, començar a pensar obres tan recents quan altres etapes anteriors encara no han sigut patrimonialitzades. Perquè sense una idea i un treball de repertori, instal·lats en l’estrena permanent, sense contacte amb algunes de les tradicions possibles, el teatre valencià serà un anar fent, un etern present dispers perquè (pareix) que no vinga d’enlloc.

Manuel Pérez i Muñoz (Alcoi, 1981) és periodista especialitzat en l’àmbit teatral. Actualment és director de la revista Entreacte i col·labora amb El Periódico. És coautor del llibre El carrer és nostre.

@ManelPiM

Noticias relacionadas