del sénia al ségura » vora mar

Resistir és véncer

Després de cinc segles de minorització el valencià sobreviu, tot i la globalització. Com és possible?

30/11/2023 - 

Fortitudine vincimus era la divisa de Shackleton. Ho fon cada minut de cada dia dels vint mesos que els vint-i-set tripulants de l’Endurance resistiren en l’Antàrtida, entre 1914 i 1916. Venceren.

Als 4 anys em faltà el iaio Felipo. M’arreplegava d’escola i se m’emportava a vore passar els trens i a la llonja i els molls, enderrocats per a bastir el Veles e vents. Als 9, la iaia Angeleta. Jo jugava a futbol de botons mentres ella es posava aquelles terrorífiques pinces metàl·liques en el monyo. La Rulla li deien, amb raó. Tinc vivíssimes les veus dels dos, la fonètica, certes expressions, la tristor d’ella, quan ell se n’anà. Cinc anys després morí mon pare, molt jove. Jo en tenia 15 i m’envaïren un pànic i una buidor indescriptibles.

I així se’ns tallà el valencià en casa. Per a ma mare no era materna, ni per a nosaltres, per tant. I açò no obstant, jo havia sigut quasi monolingüe valencià. De sobte el castellà s’imposava, fins i tot entre els tres germans que érem.

Una altra divisa, òbvia i senzilla, imprescindible: “Risc d’abordatge sense canvi de rumb, col·lisió segura”. Així és com comences a militar. En el meu cas per a evitar la col·lisió de la pèrdua de la llengua valenciana en casa. Des de l’assumpció plena de la consciència que l’idioma és part de tu, dels teus avantpassats, del teu poble. I que no el deixaràs morir.

Anys després, en l’ecosistema ja hostil del cap i casal, irromp l’orgull de transmetre als fills el millor valencià possible, com una resistència ja evident. Perquè el deteriorament en dos generacions és extraordinari: fonètica, lèxic, sintaxi, particularitats… i el drama, palpable: d’omnipresent en els carrers a minoritari. “Qui fa lo que pot, no està obligat a més”. Queda el nostre afecte invulnerable, transmés a fills i nebots; el de tots aquells per als qui és part indissociable del nostre ser. L’afecte, i una missió: llaurar l’amor per València, ciutat i regne, per la cultura, pel patrimoni, per la terra, per la llengua.

“Per què ens odieu?”, preguntava en les Corts Baldoví, a propòsit de l’enèsima envestida d’alguns contra el valencià? No crec que ens odien. La majoria, almenys. És que ho veuen d’una forma distinta. No ho entenen. No sé si hem fet l’esforç suficient per a que milers de valencians comprenguen que no som enemics i que, no obstant, mai deixarem de resistir, de generació en generació. És allò que fem des de més enllà d’Almansa, des del segle XVI. Ho han d’entendre, perquè hem de conviure.

Diuen que som meninfots, però d’això res: no som fàcils de sotmetre. En som molts més dels que pensem. I, sobretot, amb una càrrega afectiva pel valencià que ens farà resistir i véncer, que és tant, ara i ací, com sobreviure.

La solució passa per l’afecte pel valencià. Per l’afecte. Sempre.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

@FelipBens

Noticias relacionadas