Paco Esteve i Beneito escarba en el passat en una novel·la que ens transporta fins al segle XIX guardonada amb el Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant
ALCOI. Vivim un temps estrany, en què l’aigua corrent arriba pràcticament a totes les nostres llars i la majoria de cuines compten amb un congelador i, encara així, comprem bosses de glaçons al supermercat. Des d’esta perspectiva, costa imaginar que, no fa tant, el gel era un bé preuat que servia per a conservar aliments o per a socórrer el malalt febril. Però no tothom hi tenia accés i, fins i tot, hi havia gent que en feia negoci. Si retrocedirem fins al segle XIX, quan la modernitat encara era una promesa i el canvi climàtic no sobrevolava totes les nostres accions, trobaríem un territori valencià amb les muntanyes farcides de pous de neu i famílies de nevaters dedicades a explotar este recurs natural.
A esta època ens trasllada Si ha nevat (Bromera, 2016), la novel·la històrica amb què Paco Esteve i Beneito (Agres, 1979) ha aconseguit el Premi Enric Valor que atorga anualment la Diputació d’Alacant. L’autor abandona l’experimentació del seu més que recomanable debut Qui no fa la festa (autoeditat, 2013) i s’endinsa en camins més convencionals per relatar-nos un fragment del nostre passat. Però per tal de fer-nos arribar a l’època huicentista, Esteve executa un delicat exercici d’arqueologia literària. Si ha nevat es conforma de tres línies temporals que s’entremesclen i ens deixen veure, així, els fils de la història. En la primera capa, la més superficial, que té lloc durant l’any 2012, trobem Jordi Llopis, un periodista jubilat que assisteix a classes d’escriptura creativa i que, després d’una experiència propera a la mort, decideix reconstruir algunes de les seues vivències en forma de llibre, una convicció que serveix com a porta d’entrada al relat principal i que convida el lector a continuar escarbant.
La segona capa ens mostra la joventut de Llopis durant la dècada dels 40 del segle XX, els inicis del franquisme. D’esta manera coneixem millor el personatge: un redactor de Las Provincias que prové d’una família burgesa d’Alcoi adepta al règim i que, fart de no trobar remei per a una violenta tos que amenaça de fer-se crònica, en la seua vintena visita a contracor un curandero d’Agres, el tio Coces, a la busca d’una solució. Esteve desplega en esta línia temporal el seu coneixement sobre la medicina popular –especialment en les seues manifestacions més marcadament agresanes– i el fràgil encaix d’estes creences en la doctrina nacionalcatòlica. No debades, és autor també d’Agres i dolces (Bullent, 2015), una completa mostra divulgativa de la cultura pròpia d’este municipi del Comtat.
La figura del tio Coces serveix d’enllaç amb la tercera trama, la més extensa i elaborada, que ens transporta a la infància del sanador, durant la qual va estar estretament vinculat a la família dels Puig, un llinatge que controlava en règim de monopoli els pous de neu de la Serra de Mariola. És en este punt quan la novel·la s’amara de realitat per relatar el declivi d’una nissaga de senyors de la neu que va desplegar el seu poder sobre les nostres terres. A través dels ulls dels Puig i dels seus servidors, Esteve descriu com es van viure alguns dels fets històrics més importants del segle XIX a les comarques centrals valencianes: les guerres carlines, la Revolució del 1868 i el Sexenni Democràtic, la Restauració borbònica i la instauració del caciquisme o les pandèmies de còlera. Si ha nevat deixa testimoni, fins i tot, de la Revolució del Petroli, l’alçament anarcosindicalista que va prendre Alcoi el 1873 i que acabaria amb l’execució i la vexació del cadàver de l’alcalde republicà Agustí Abors i Blanes, conegut per la posteritat com "el Pelletes".
Amb un gran domini del llenguatge popular i una habilitat especial per a representar tendres escenes quotidianes, Paco Esteve escenifica l’ocàs d’una família noble i, pel camí, ens mostra una societat desigual i marcadament estratificada que, salvant les distàncies, recorda l’actual en algunes coses («Amb el pas del segle XX al XXI sembla que hem tornat al XIX», afirmava l’escriptor en una entrevista a Alicante Plaza). Si ha nevat és la història d’una canvi d’època, de les coses que es deixen arrere en els processos històrics i les que sempre queden per fer. Una novel·la que ens alerta sobre la relació entre els humils i els poderosos i ens ajuda a comprendre millor la configuració política del nostre present. L’autor relata, d’una manera fàcil de llegir i al mateix temps ben documentada, la decadència del negoci nevater i, per extensió, la fi d’una era, és a dir, d’una manera d’entendre el món. Com a mostra, la sorpresa que s’apodera d’un jove Coces quan s’assabenta que l’hereu dels Puig està venent els pous de neu familiars per dedicar-se a la fabricació artificial de gel: «És com si hagueren inventat una fàbrica per fer aigua. Per a què, si a la serra n’hi ha més de la que es necessita?». Misteris de la modernitat.