Tampó d’Aspart, les valencianes que creen porno punk feminista des dels budells - T. Madueño

VALÈNCIA. No els agrada tocar en espais mainstream, els encanta xillar, bramar i fins i tot gemegar sobre l'escenari. Elles són Tampó d’Aspart, el grup valencià de xiques que estan a punt de revolucionar-ho tot. Tan sols són quatre però sonen com si sobre l'escenari foren catorze: Noelia Esteve, guitarrista de la banda; Alba Mompó, baixista, la bateria Dámaris Esteban i Lolita, la cantant. Des del respecte, les relacions de poder horitzontals i gràcies a les seues lletres expressen la seua ràbia més absoluta. “No som músiques ni tenim massa idea de tocar, fem punk perquè ens apassiona i és el mitjà més senzill, o així ho veiem nosaltres, per dir clar el que ens travessa”, explica la baixista. S'autodefinixen com a fidels defensores i creadores del “porno punk hardcoreta performatiu”, i a vegades ni tan sols assagen abans dels seus concerts.

El que sí que fan és transformar els seus temes i les seues posades en escena en una autèntica festa. En un concert en què confessen que havien perdut fins a les anotacions per a tocar va acabar, d'alguna manera, eixint tot bé: “Va ser un bon concert perquè tot i sonar terriblement malament”, explica Mompó, "la gent és divertix, és punk, és la nostra manera d'amollar el nostre malestar i transformar-lo en alegria. I com ho sentim tot tan fort i és autèntic, la gent ho viu com nosaltres. Fem punk com a eina de teràpia personal i grupal, no per agradar o fer una tendència”, expliquen des de la banda.

En eixe mateix concert els decibels sobrepassaven els nivells normals. La bataka del grup, Dámaris, veia que la percussió era clau en l'acompanyament de la veu de Lolita, i els seus forts ritmes feien que tot se centrara en un final canyer: “Al tindre un ritme bailongo i punk, convertit al final en canyer i molta tralla 'bombo-caixa' desencadena un sentiment d'eufòria incontrolable que et fa botar i menejar tot el cos, volent compartir-ho amb altres però sense fer mal, formant-se el meravellós 'pogo' amb muntó de somriures i bona energia”. Les components posen el poder en gran part en la veu, que és performatiu perquè es fa sense prèvia preparació: “Lolita és molt expressiva, i sense prèvia preparació, en cada concert viu i representa els cançons amb el seu propi cos, arribant d’una manera simbòlica a transmetre el significat de cada cançó, des de de la ràbia, el plaer, l’angoixa passant fins i tot per la violència”, explica Mompó.

I sobre l'escena? Consideren que, en comparació amb altres llocs, a València hi ha un major moviment de concerts, esdeveniments i altres. Encara que per a Esteve moltes vegades el que més es veu i crida l'atenció és l'home “normatiu punk” existixen i bramen les dones, en un nou moviment cultural en què es concep a la dona en esta escena: “Igual que en la resta de subcultures i en la societat general, actualment hi sembla haver una transformació en la manera de concebre la dona en el punk”, explica la guitarrista, qui té claríssim que Tampó d’Aspart és la manera d'obrir nous camins de diàleg en l'escena: “A través del grup intentem mostrar que les dones també podem ser "kostras", parlar del nostre plaer sexual o criticar allò que ens enfada ja siguen els hòmens tòxics, els patinets o la poli, entre altres coses”. Entre els seus temes es poden sentir lletres d'allò més “bèsties” com poden ser les de: "Odiem als del patinet", "Estem fartes"… són alguns dels temes amb els quals bramen amb ràbia sobre tot el que els molesta.

Les seues actuacions són una cosa que els naix des de dins, de la forma més directa. La cantant confessa que més que centrar-se en fer una cosa performativa actuen de manera natural i esporàdica, deixant el costat més “primitivista, instintiu i des dels budells”, d'eixa manera els assajos pareixen una absoluta bogeria, on tot està permés: “Ens toquem, ens rebolquem per terra i fins i tot anem més enllà. Tot naix d'una sinergia momentània en la qual està tot permés”. Tot sota l'òptica de les cures i des d'un enfocament feminista del punk.

Esteve comprén que gràcies a Tampó D’Aspart es pot obviar esta visió que es té el punk com una mica de “gent agressiva, una mica ionqui i desatesa de la societat”, elles li donen la volta: “L'enfocament feminista del punk, és en primer lloc, visibilitzar a les dones i ocupar l'espai que ens pertany, tenint veu i reconeixement igual que ells”, explica Esteve, “d'altra banda, relacionar-se a partir de les cures i l'horitzontalitat, cuidant tot tipus de relacions i generar espais segurs per a totis”... encara que si es troben amb algun abús per descomptat cal denunciar-lo.

En els seus concerts seguixen el sistema porno punk, que segons explica Mompó es tracta d'una apropiació dels cossos, amb la qual gaudixen del seu propi cos elles soles: “Disfrutem del plaer de nosaltres mateixes, no ho fem per als ulls d’un subjecte masculinitzat que ens hipersexualitza i ens cosifica per a si mateix”, explica la baixista. Quant a l'espai punk, la cantant Lolita explica que les seues cançons de crits de ràbia se senten més còmodes en els centres socials i els seus espais propis, on es poden permetre “fugir del mainstream de la capital”.

Les quatre integrants del grup es van conéixer en centres okupes, i tenen molt clar d'on venen i cap a on van. No obstant això, sí que encaixen amb alguns esdeveniments de subcultura com pot ser Tenderete, el festival de fanzine, on van tindre un concert totalment fosc i superant els decibels permesos en els claustres de la Nau: “Tocar en un lloc com les Naus va ser molt guai, però en general nosaltres preferim seguir en els nostres espais, ací és on podem fer el que ens dona la gana”.