Tres minuts i 600 anys després

Que satisfactori quan l’atzar –o què sé jo, un encreuament indefinit d’influències– connecta obres sense llaços aparents. Mentres llegia L’affaire Arnolfini, del metge francés Jean-Phillipe Postel, vaig trobar i vore la pel·lícula Tres minutos: una exploración, de Bianca Stigter.

El llibre sobre el pretés Giovanni Arnolfini i la seua pretesa esposa transcorre entre la National Gallery, on es pot vore el retrat; el Palau Reial de Madrid, d’on va desaparéixer; o Bruges, on el mercader Arnolfini va despuntar victoriós. Sobretot, transcorre en el cervell de Jan van Eyck. Una litúrgia interpretativa per a la qual Postel dissecciona, com en la seua consulta, un pacient que no ha demanat opinió mèdica. Són un matrimoni? Era un ritual nupcial? De veritat hi ha només dos persones en el quadro? El gosset als peus existix? La realitat està en allò que veiem en primer pla o en el reflex que es projecta en l’espill? L’home és en realitat Arnolfini? Hi ha motius per a creure que és el mateix Van Eyck qui hi apareix? Representa una celebració o un temor esotèric? És una escena familiar o un transsumpte espiritual? Si l’obra està datada en 1434, els prop de sis segles que han transcorregut han alimentat el dubte i, per tant, la necessitat de trobar-ne una explicació.

El documental Tres minutos només té una ubicació: Nasielsk, a uns pocs quilòmetres de Varsòvia. En 1938 David Kurtz, un renovat mercader, passava una temporada per Europa per a recordar la seua infància, després d’haver emigrat als Estats Units d’Amèrica. Allí, en Nasielsk, que era el seu poble, va emprar la nova Kodak Magazine de 16 mm i la Kodachrome en color. Durant tres minuts va fixar la càmera sobre els veïns. Un ambient distés, replet de quotidianitat i detalls. Un moment que incloïa un enorme asterisc silenciós que es faria evident pocs mesos després: dels poc més de 4.000 habitants, més de 3.000 van ser deportats a Treblinka. En sobrevisqueren un centenar.

El net de David Kurtz, Glenn, trobà per sorpresa, entre el llegat familiar, la cinta, amb una anotació: El nostre viatge a Holanda, Bèlgica, Polònia, Suïssa, França i Anglaterra. 1938. Després de restaurar-la es va convertir en el testimoni de milers de persones, d’un poble extirpat. A partir de tan sols 180 segons, la directora Bianca Stigter ha mostrat qui eren, on anaven, quins projectes de vida tenien.

Un dels mites de la creació busca resoldre per què ens obsessiona capturar la realitat, congelar una escena, detindre el temps. Però el retrat de Van Eyck i la cinta de Kurtz mostren sobretot allò que no podem vore. Sospitem que és un intent comprensible per a evitar sucumbir a l’oblit etern: abonar amb pistes per tal que, quan algú les trobe, vullga saber-ne més.

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en CulturPlaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.

@vicentmolins