'Tres Rosas Amarillas', la llibreria més bonica del món

VALÈNCIA. L'estiu de 2015 vaig viatjar a Porto sense saber que allí es troba Lello, llavors la llibreria més bonica de la Terra, segons la CNN. Desconeixia que Enrique Vila-Matas opinava açò mateix. Coneixent el gust que té Vila-Matas per apropiar-se de cites d'altres i fer-les pròpies, pot ser ho va escoltar un dia d’Amália Rodrigues o Gonçalo M. Tavares. També aní a Porto per a aconseguir una camiseta d'Iker Casillas i perquè en una de les cançons més belles del món (hi ha rànquing d'això) Mr. Perfumme canta: “Ellos vivían junto a un río/ en algún lugar de Oporto/ en una casa vacía/ donde habitan los monstruos que una vez/ inventaron sin querer/ porque creían que eran invencibles”.

Aquella setmana vaig eixir a córrer algunes vesprades. Em posava els cascos per a escoltar música i travessava els dos màrgens més cosmopolites del Duero, amb l'esperança de topar-me amb Casillas o amb aquells dos amants que “inventaron un viaje/ follaron como salvajes/ a sabiendas de que era la última vez”. Passar per la porta de Lello fou casualitat. Em va cridar l'atenció la cua que hi havia de desenes de turistes, amb el paraigua en la mà, encara humit, preparats per a entrar, mirar al sostre, pujar les escales, fer-se una foto, baixar-les i eixir al carrer per a tornar a mirar cap amunt. Quina classe de bellesa se sosté en una llibreria on l’afluència de turistes et fa sentir que estàs en el corredor principal d'un centre comercial un dissabte de vesprada? No vaig fer cap foto. Lello no podia ser la meua llibreria.

Mon fill és el més guapo de tots. La meua xicona, la més preciosa del planeta. I la llibreria Tres Rosas Amarillas, a Madrid, situada inicialment en el carrer San Vicente Ferrer, la més bonica del món. Fou l’única del país especialitzada en relat. Cada vegada que aparcava el cotxe prop d’Atocha, mamprenia el camí fins a casa de mos tios. En vore’m, ma tia Tere em pegava un abraç llarg i em deia: “Sobrino, ¿te preparo el chuletón? Mañana haré el cocido”. A l’hora ja estava de camí a la parada de Tribunal. Encara no tenia res publicat. Era un xicot que es posava nerviós si José Luis Pereira, un dels propietaris de la llibreria, em convidava a un gotet de Lambrusco mentres xarràvem de les novetats literàries. Em sentia feliç i foraster. Sabia que per allí es deixaven caure autors i autores a qui admirava. Cada vegada que s'obria la porta, escudrinyava la cara de José Luis. Si era qualsevol dels autors que havia llegit, em posava seriós i em repetia a mi mateix ni se t'ocórrega dir que escrius. Sóc orfe de trobades amb Julio Cortázar, però en Tres Rosas Amarillas em vaig topar amb Juan Carlos Márquez, Jon Bilbao, Almudena Sánchez, Eloy Tizón, Óscar Esquivias, Julio Jurado, Matías Candeira, Eduardo Cano, Víctor García Antón, Clara Redondo o Isabel González. Tres Rosas Amarillas fou l'espai on vaig conéixer una florida representació dels narradors de contes en castellà dels darrers vint-i-cinc anys.

Sempre que puc torne a Tres Rosas Amarillas. Allí va sorgir l’espurna per a escriure els relats del meu primer llibre. No és estrany que els escriptors tingam més d’una casa. Pot ser qualsevol full en blanc. Marguerite Duras digué que una de les millors maneres de conéixer a algú és vore en quines llibreries compra els llibres. Cervantes y Compañía és la més bonica de Malasaña (que és el mateix que dir de tot Madrid). Bartleby ho és de València. Igual que la Ramon Llull. I si passes per Railowsky segur que t'adones del mateix. Mos pares tenen una casa, la nostra casa, però, potser, aplegue el dia que ja no siga meua. Així i tot, manarà la memòria. El mateix passa amb Tres Rosas Amarillas. Encara existix a dos-cents metres del lloc on s’establí per primera vegada, ara amb una altra porta i altres continguts. La darrera vegada que aní, José Luis mirà cap a la porta i, en vore’m, tragué un parell de llandes de cervesa. Seguix manant la memòria, i la bellesa d’eixes llibreries amb les quals pots construir una casa.