VALÈNCIA. Un dels punts d’ancoratge essencials sobre el qual pivota la literatura del segle XIX el constituïx, sense la menor ombra de dubte, la producció del francés Gustave Flaubert (Rouen, 1821 – Croisset, 1880). Potser siga excessiu, però s’ha dit no sense raó que, en la història de la novel·la, hi ha un temps abans de Flaubert i un temps després de Flaubert, com si es tractara de capes o estrats geològics diferenciats, determinants d’una era. I s’ha dit també que el seu llegat, la seua influència (la que es produïx de manera conscient però sobretot aquella que, per tan present i efectiva, resulta invisible) no té comparança possible entre els literats del segle XIX, que si no és la centúria d’estricte naixement de la novel·la, sí ho és de la seua consagració com a gènere, i on esta adquirix els seus trets constituents i reconeixibles, inserits ja plenament en això que hem anomenat la modernitat.
Hereu de les formes ja més crepusculars i amerades de versemblança del romanticisme, i a cavall entre el realisme indubitat de Balzac o Stendhal i el naturalisme de Zola o Guy de Maupassant (però participant intensament d’allò més genuí d’uns i altres), Flaubert farà de la seua prosa un compendi d’eficàcia, un estil precís i exacte on rarament sobra alguna cosa, produint sempre un resultat llargament meditat, fruit de la busca permanent, irrenunciable, de la paraula o l’expressió perfecta (le mot juste), i perfectament alié a coartades tècniques (i de pretensions morals) com la improvisació o, ja en terrenys de la superstició, la inspiració.
Nascut en 1821 al si d’una nissaga de metges, son pare era cap de cirurgians a l’Hôtel Dieu de Rouan, i sa mare formava part dels últims esclavons de rics terratinents endèmics de Normandia. Després d’un batxillerat brillant i ja malalt de literatura, es trasllada a París per a impugnar la tradició familiar estudiant Dret, carrera que abandonarà sense pesar ni pena. Va estimar-se més conéixer a Victor Hugo, llavors un tòtem de quasi tot, i donar eixida al vigor sexual que li encenia cos i ànima (iniciat als 15 anys amb una de les criades de sa mare), i que el portarà a alternar amants i bordells sense solució de continuïtat.
Tot i la vida regalada que li permetien eixos grans facilitadors de la literatura que són el patrimoni i les rendes familiars, per causa de certs desequilibris nerviosos i una probable i no del tot diagnosticada epilèpsia retornarà a Croisset, molt prop de Rouan, a una casa situada en una parcel·la a la vora del Sena, un espai idíl·lic i que ja sempre serà, de manera certa, el seu lloc al món. En 1846 moriran, amb a penes uns mesos de diferencia (els rics també ploren), son pare i sa germana, circumstància que l’obligarà a fer-se càrrec de la seua neboda. Eixe temps coincidirà amb l’inici de la seua relació amb la poeta Louise Colet, que es mantindrà durant una dècada i que resultarà, durant tot eixe temps, tan complicada com estimulant.
Desplaçat a París per a contemplar els successos que després es transformarien en la Revolució de 1848, eixe mateix any escriurà una primera versió de La tentation de Saint Antoine, obra que finalment es publicarà molt després, i l’any següent iniciarà amb el seu amic i també escriptor Maxime du Camp un viatge que s’allargarà –la vida regalada és així– fins a 1851. Un periple esplendorós i quallat d’acrobàcies sexuals de pagament que el durà per Itàlia, Grècia, Egipte, Síria, Turquia i Jerusalem, i que sense aparent connexió serà l’espurna que li encendrà, només regressat a Rouan, la voluntat d’escriure allò que es convertirà en Madame Bovary, una d’eixes novel·les que detenen l’alé i el temps de la literatura.
Publicada al llarg de 1856 com a fulletó en La Revue de Paris, i en format de llibre a l’any següent, la recepció serà bona però sense albirar les tones de paper, estudis i entusiasmes que estava destinada a consumir. En tot cas, satisfet Flaubert amb la seua creació, decidirà donar-se un premi en forma de visita a les ruïnes de l’antiga ciutat de Cartago, al nord de l’Àfrica. El propòsit era documentar-se per al projecte que tenia en ment: la recreació literària de l’anomenada guerra dels mercenaris que van sublevar-se contra una Cartago derrotada per Roma. Salammbó, publicada en 1862, seguiria l’estela d’èxit i popularitat que ja havia gaudit Madame Bovary, i d’alguna manera consagraria la figura de Flaubert com el més singular renovador de la novel·la francesa i europea.
En 1869 voria la llum L’éducation sentimentale, un llibre que més que una novel·la (que ho és, i molt) s’oferix com el retrat de tota una generació, la que va viure la Revolució de 1848 i la instauració del Segon Imperi, i en la qual l’autor vessaria, transferint-la al protagonista, bona part de la seua experiència amorosa i sentimental amb l’escenari de fons dels seus temps convulsos.
Entre amistats il·lustres i rellevància creixent avançarà la seua maduresa personal, i la literària ho farà al ritme d’escriptura de la seua darrera novel·la, Bouvard et Pécuchet, que romandrà inacabada i s’editarà pòstumament, i de la publicació, en 1877, d’un volum anomenat Trois contes, un recull de tres breus narracions entre les quals es troba Un coeur simple.
Però l’acceleració dels problemes físics (desequilibris nerviosos, malalties venèries mai del tot curades i un envelliment prematur i molt intens a partir dels seus 50 anys) li portarà una ràpida decadència que culminarà amb una hemorràgia cerebral que el fulminarà en maig de 1880, quan només comptava 58 anys.
Un cor senzill (Edicions de 1984) és una novel·la breu inclosa en aquell recull publicat inicialment en 1877 al costat d’altres dos narracions. En qualsevol cas, la rellevància i la qualitat d’Un cor senzill ha propiciat la freqüent edició d’esta història de manera independent, i és considerat de manera prou generalitzada com un dels relats breus més brillants dels darrers dos segles.
Eixe fulgor li ve conferit bàsicament per la senzillesa dels fets narrats (la trista i anodina vida des del principi al final d’una criada en la Normandia del segle XIX) i l’elevació que provoca la mateixa narració per l’art literari que Flaubert aplica. Un art que es produïx per la sublimació d’aquell mot juste que en tot moment l’autor atorga als fets relatats, sense que res sobre: la condició d’òrfena i analfabeta de Félicité, el breu i penós episodi romàntic de la seua trista joventut, l’entrada al servici d’una viuda amb dos fills, l’amor i la bondat generosa que a tot i tots ofrena sense rebre les justes correspondències, o les morts imprevistes i cruels, caigudes com una maledicció incomprensible.
Tot commou en un relat on s’exposa la senzillesa extrema o la bondat sense revers de Félicité, la grisor infinita d’una vida perduda en dies tediosos, en què no es qüestiona res, i que només sembla redimir-se quan, com un regal d’uns veïns, entra en la seua vida un lloro que es convertix en el receptor d’un amor que com a nóvia o com a mare ella mai va poder donar. Un animal que, una vegada mort i dissecat, en la ment senzilla de la protagonista adquirix dimensions místiques, espirituals, en un final que podria semblar còmic o ridícul i que només el geni inextingible de Gustave Flaubert transforma en una escena tendra i captivadora.
Com totes les grans obres, Un cor senzill té un component genèsic que ha propiciat dotzenes de rèpliques erudites i literàries, i entre les quals destaca esplèndidament El lloro de Flaubert, una novel·la (o cosa semblant) de l’anglés Julian Barnes, on se’ns relata la recerca d’un suposat estudiós flaubertià a la busca de l’autèntic lloro dissecat que es disputen dos institucions de Rouen, i que segons sembla Flaubert va tindre amb ell mentres escrivia Un cor senzill, un argument que en realitat és una excusa de Barnes per a fer una singular i bella biografia literària de Gustave Flaubert, eixe autor objecte de la seua més intensa devoció, i de la nostra.