VALÈNCIA. Els diaris ens busquen les pessigolles. Donem nassades a les notícies, cerquem l’opinió que més ens complau, blasfemem davant de l’última gesta d’un immoral. Ens emocionem llegint una nova aventura literària, planifiquem fugides exprés per veure una fantàstica exposició, ens assabentem de l’última troballa científica... La premsa ens estimula, ens provoca. Som unes fures, pertot ens fiquem, tot ho esbrinem. Quin vici voler assabentar-se d’allò què passa al món, que fa córrer i descobrir. La informació és necessària si sabem triar el mitjà, si ens han instruït, des dels 0 anys, en un esperit crític, imprescindible per gestionar els dies als diaris, a la conversa d’ascensor, a la vida. Si som capaços de seleccionar, de cap a peus, qui ens informa, com ens ho explica. Si allò que ens diuen segueix d’entrada el principi bàsic de les cinc W i una H, en anglés of course. Aquestes preguntes que contesten a: Who? (Qui?), What? (Què?), Where? (On?), When? (Quan?), Why? (Per què?) i How? (Com?). En definitiva amb tots els ets i uts. Així cada dia. Quin deliri. Espigolant el titular i el lead que ens enganxen i ens facen bussejar per la notícia. Escabussar-nos, que dirien, al cos de la informació.
Quan tinc diaris en paper entre les mans o als inseparables dispositius escorcolle amb avarícia i disciplina. Cada dia, de dilluns a diumenge. És un hàbit, en sóc addicta. Ara amb les subscripcions i els que són lliures, sense publicitat donant pel sac, els puc llegir amb permís de la bateria. El nostre cervellet treballa, les neurones penquen sense descans. Sempre engegades. Trie els diaris seguint un protocol, del punt local al cosmopolitisme. No en dec ser l’única. Les seccions són escrutades amb l’ànsia de conèixer què passa, què hi ha de nou o de vell. Notícies puntuals d’aquesta ciutat, del meu País, em sorprenen cada matí. Voler saber què ocorre al costat de casa, com aquell qui diu. Què ha succeït a la rodalia més sucosa, als districtes urbans més perjudicats. Quina espifiada o encert ha caigut per la zona confortable. Notícies de les comarques més atractives i actives. En definitiva, llegir què s’empatolla al món que tenim a quatre passes i el d’agafar un vol o dos. La premsa ha de competir a dojo amb tot el que ens bordeja instantàniament. Recorde quan la gent es xuclava l’índex per passar la pàgina del diari, ja no es fa. Ara el palpís del dit és l’estrella de la informació. Sense ell poca cosa llegiríem. Aquesta part tova del dit ha aconseguit al segle XXI, a les nostres vides, un paper imprescindible en la informació.
Els diaris a tota hora han de bregar amb aquesta existència exageradament instantània, com el cafè soluble, més enllà del text escrit. Competeixen amb tot el que és inimaginable, a la velocitat de la llum. Notificacions en constant activitat, desenfrenades, ens alerten a les pantalles dels aparells íntims, delators de tot el que ens envolta. Carrera maratoniana la dels rotatius d’avui. Bufen nous vents. Els periòdics d’aquesta darrera dècada s’han nodrit de tota mena d’informació que anys enrere seria impensable. Gens sorprenent, en certa manera, a un Estat deteriorat que funciona a empentes i rodolons. Saturat de sensacionalisme inadmissible, trucat i trufat d’oportunisme. Conductes influenciables de manipulacions ben estudiades i sensibles a milions d’euros per part dels grups editorials, pels formats digitals generalistes, per les cadenes de televisió publiques gestionades, fins fa no res, per interessos políticament privats. Plataformes de pagament amb tota una logística molt maquinada en marxa.
La informació viu en un moment de tràfec clandestí i autoritzat. Les notícies arriben via Facebook, Twitter, WhatsApp... De Menlo Park, de San Francisco, de Silicon Valley al món, Califòrnia i més enllà. Llegir les notícies és com fer un viatge per una carretera informativa multimèdia, vinga el quilometratge. Ho fem diàriament, a tota hora, a tot arreu. Abans ens aturàvem a l’antic continent dels quioscos, tot un món tristament en desaparició amb el canvi de costums climàtics. Avui fem l’itinerari per autopistes de pagament, peatges i obstacles, per poder llegir assossegadament una informació contrastada i veraç, sorprenent i autèntica. Mentre un to, autoseleccionat, ens avisa de l’arribada de les notícies d’última hora al nostre dispositiu de capçalera. Els diaris ja formen part d’un club temàtic, a l’estil Las Vegas de la informació, a base de calerons. Deixem-ho córrer. Continguts manipulats també omplen les dreceres per arribar als nostres intel·ligents aparells, ells no discriminen. En realitat la història no és nova, només canvia de suport, l’artefacte enginyós. La intoxicació informativa existeix des de la impremta. El paper també ho aguanta tot. Ausades que hem estat infectats els valencians amb una premsa especialitzada a viure d’infàmies, de manipulació, d’incultura, des del temps de la pesseta. Encara ens ressentim de valent. Malalts crònics d’aquest enverinament informatiu.
Ara les notícies omplen d’humor i sarcasme les xarxes. Són susceptibles de mofes i escarnis, poden perdre la intenció informativa o no. Els fakes també coprotagonitzen, amb ocurrència dubtosa, les news falses del segle XXI. Mems i fakes expressament gestionats per competir a l’univers empresarial? Són paral·lels i intrínsecs amb el negoci de la notícia, amb els interessos ideològics? La informació pot passar de la transcendència a la burla a tot córrer. Els mems són actualitat i reclam, interessen perversament. Peguen la volta món, es fan virals al vol. Si faig una selecció de notícies aparegudes els darrers dies, no caldrà que explique perquè són aspirants a ser posades en solfa, en òrbita. Au, vinga, us enganxe, a tall d’exemple, tres que igual van i s’enlairen:
“Un virus prehistòric et pot fer caure en la droga”. El País
“Les cabres reconeixen i prefereixen la gent feliç”. Diari de Girona
“Una ciutat de Minnesota alerta de la presència d’ocells borratxos”. Blog Mundo animal. El País
Els mems actuals van més enllà del sentit antropològic d’aquesta unitat mínima de difusió cultural, de la idea que creix de viva veu, de la cançoneta i la frase repetida mil i un cops, del coneixement que duem al damunt. La transmissió en l'evolució cultural és comparable als gens en l'evolució biològica. Ho deia l’enginyós inventor del mem Richard Dawkins als anys 70. El biòleg, etòleg, teòric evolutiu, divulgador de la ciència, catedràtic a la Universitat d'Oxford i molt més, explicava com les idees, les més potents, sempre superaven el pas dels temps. Ho tenia ben clar aquest britànic eixerit. Els d’ara són molt virals. El mem de la galàxia cibernauta l’any 2018 és un virus que s’escampa. Una collonada en format audiovisual llançada a la xarxa, una notícia que abasta continents, que esquitxa amb el palpís del dit. El sarcasme, el sentit de l’humor, dolent o bo, compartit pel planeta. Són aquestes les notícies peribles que triomfen, que es difonen, que es “memetitzen”, que van ringo mandango. La paròdia de la informació, la imitació burlesca de la vida es replica a la velocitat d’internet. Ho duem als gens, Mr. Dawkins?