Humbert, li deien. El perfil del seu cos omplia la franja vertical que formava la porta arrimada d’aquell bany. Un improvisat enquadrament que vaig contemplar i vaig espiar assentat a la vora del seu llit, mentres a l’exterior acabava de trencar l’alba
VALÈNCIA. El flanc esquerre d’Humbert. La pell clara, els músculs de la cama en tensió, la cara seriosa –les poques vegades que ens vam vore quasi sempre estava seriós, a penes tenia espai per a albergar alegria–, el bigot gris, uns ulls clars que fins llavors creia impossible que m’ofuscaren, mirant l’espill del lavabo com volent esbrinar qui era exactament l’home que veien reflectit, l’home que es llavava les dents amb tant de dramatisme com si tocara el violí.
L’avinguda Roma ressorgia del silenci i despertava al seu ritme, però esta volta jo en formava part. Aquell dia no em vaig sentir com un foraster en una ciutat aliena; estava a recer del destí –així ho creia–, dins de l’edifici amb què em creuava cada vegada que eixia de l’estació de Sants, arrossegant la maleta en direcció a l’hotel. Aquell bloc de pisos amb aquell home dins: vaig voler vore un senyal en tot allò. El doctor Humbert, el monyo encara banyat després de la dutxa, la seua pell em recordava la llustrosa superfície d’una escultura antiga, jo a mig vestir, encara descalç, travessat per una pacífica ànsia, assentat en un extrem del brogit del seu llit.
El doctor. Podria tractar-se de l’aparició que esperava estoicament, perquè, tot i que odiem reconéixer-ho, els solitaris mai perdem l’esperança de deixar de ser-ho. Va ser ell qui em va espentar a creure-ho, per la manera en què em va parlar des del primer moment, les besades inacabables, diferents a quasi totes les intercanviades fins a eixe moment en circumstàncies similars. Humbert, un altre home gran. Després del nostre primer encontre es va acomiadar de manera un poc melodramàtica abans que jo tornara a l’hotel a fer la maleta. “Quan comences a caminar”, va dir sobtadament, “no gires el cap”. Vaig mantindre la mirada al front, però igualment em vaig convertir en estàtua de sal.
Un clevill de llum obert en la paret. Humbert absent, com si ell no existira, com si jo tampoc haguera estat mai allà. Vaig pensar que estava preparat per a voler-lo perquè ell semblava entestat en voler-me a mi. El doctor, sempre taciturn, em treia cinc anys, i a la nostra edat u ja hauria de saber el que busca. I no, no és així, per la senzilla raó que som barons i, encara que estem tan confusos com la resta de les persones, abans de res som hòmens. Des del seu saló veia voreres que ja em resultaven tan familiars com les de ma casa de Madrid. Podia vore la terrassa on havia pres un café amb un amant que tenia un tic nerviós. I, una miqueta més a l’est, la torre que em donava la benvinguda en deixar l’estació. En la planta 17 havia estat amb un tio que quasi no deixava parlar, mentres jo, de tant en tant, mirava els avions que anaven envolant-se, diminuts, des del Prat.
A casa del doctor Humbert em vaig sentir segur contra tot això, un fugitiu asilat davall aquells ulls clars que si hagueren pertangut a un altre, hauria rebutjat immediatament. Vaig deixar de sentir-me com si estiguera tancat en una gàbia amb altres animals. Res era comparable a la imatge d’Humbert presoner darrere de l’escletxa gegant del seu bany, segurament pensant en què dir quan s’haguera vestit i haguérem d’acomiadar-nos una altra vegada. Repetia que mai no es cansaria de res que tinguera a vore amb mi; ni tan sols ell mateix escoltava el que estava dient. Durant aquells dies la vida va ser com esperar un atac epilèptic, eixa classe de període en què estàs tan descentrat que fins i tot li riuries les gràcies al camió de la brossa. Ja no hi ha simetria i res resulta pràctic, i l’únic que compta és eixa versió espúria de l’afecte, rentada amb lleixiu.
Va insistir per tal que ens vérem de nou quant tornara a Barcelona. Mai arribaré a saber si realment li abellia estar amb mi o és que no tenia res millor a fer. A penes si reia, ja ho he dit. El posaven de mal humor els hòmens excessivament amanerats, les desfilades en carrosses, tota eixa ostentació que a ell li pareixia completament innecessària. També l’incomodava que jo haguera acumulat tanta experiència en tan poc de temps, però si li protestava, llavors assegurava estar fent broma i somreia una mica. Ens tornàvem a besar i tot era com en el primer moment, quan em va sorprendre amb el diari obert a l’entrada de l’hotel. Em vaig obstinar tant en dissimular que vaig acabar per oblidar que jo l’estava esperant.
L’última vegada que vaig estar a sa casa em vaig entretindre imaginant què significava cadascun dels objectes que donaven vida a l’habitació. Ell parlava per telèfon en un altre quart i jo dotorejava els llibres dels prestatges. Vaig triar un a l’atzar i el vaig estar fullejant. No en sé el motiu, però vaig anar fins a la darrera pàgina i vaig començar a llegir el final, com si no poguera estar acabat fins que jo el llegira. Vaig tindre la sensació que aquells paràgrafs s’havien escrit per a mi, a manera de consell o advertiment, no sobre els altres, sinó sobre mi mateix. Això va ser tot. No va fer falta res més.
Un parell d’hores més tard ens vam despedir al carrer i em va dir que molt prompte aniria a vore’m a Madrid. Estimat doctor, tancat en la seua franja vertical com una fantasia vivent. Dient que sí quan realment no volia dir res. Durant un temps em va envair una barreja de pena i tendresa en recordar-lo. M’agradava molt el seu posat circumspecte, inclús em va continuar agradant després, quan jo ja havia acceptat que hi ha tragèdies que són irreversibles i, si no s’està previngut, poden resultar contagioses. No té sentit encabotar-se a estimar a algú que s’odia a si mateix. No es pot confiar en algú que disfressa d’amor l’egoisme.
La vida en el metro per a aplegar a les facultats de l’avinguda de Blasco Ibáñez: transbords, desdejunis, estudi, lectures, amistats…
La intel·ligència artificial pot crear art i fer-ne falsificacions, escriure novel·les i oferir literatura a la carta… També potser permetrà aprovar exàmens… Inquietant? Apocalíptic?