VALÈNCIA.Tres de desembre de mil nou-cents setanta-sis. Dos cotxes avancen enmig del rebombori de Kingston, Jamaica. En el seu interior hi ha huit hòmens i no menys armes. Dir home és molt dir si tenim en compte que alguns d’ells han entrat recentment a l’adolescència. Els vehicles s’aproximen a una finca en el 56 de Hope Road. L’embús –el típic embús dels barris alts de la ciutat– sembla voler revestir l’escena d’un dramatisme major, demorar el que ha d’ocórrer, el que ocorrerà en qüestió de minuts. Uns quants dels xics s’impacienten. Els han tingut tancats entre quatre parets fins que quasi han perdut l’enteniment per la síndrome d’abstinència i el cansament. Ara són gossos rabiosos amb els narius blancs i els ulls desorbitats, gossos sarnosos de raval que marxen per a caçar un lleó.
En el 56 de Hope Road el Cantant assaja amb la seua banda. La casa s’ha convertit en el cor espiritual i mediàtic de la ciutat. En dos dies se celebrarà el concert Smile Jamaica que ha de servir per calmar els ànims abans de les eleccions. Kingston és una olla a pressió que expulsa sang en comptes de vapor i encara així l’orifici d’eixida s’està taponant i tot està a punt de saltar pels aires. El PNP (People’s National Party) vol revalidar el seu govern front a un JLP (Jamaica Labour Party) que ansia arribar al poder. Els uns i els altres tenen els seus feus en el gueto, feus enfrontats que ara tracten de destruir-se entre ells molt més ràpid del que ja ho feien davant la imminència dels comicis. Hi ha molts interessos en joc, moltes ambicions, molts diners i molt de poder. Els pobres continuaran sent pobres, les muntanyes de fem de les Garbagelands continuaran creixent, el reflex de córrer o posar-se a cobert davant la més mínima detonació continuarà en la part més profunda de tots els habitants de les xaboles de zinc; el país continuarà afonat, però per a alguns, estes eleccions són una gran oportunitat.
Com en totes les històries, en esta també hi ha influències. A certa companyia de certa potència estrangera no li ha fet gens de gràcia l’amistat del PNP amb Castro ni les seues reformes esquerranes, motiu pel qual ha desplaçat fins allà alguns dels seus agents per tal que hi intervinguen. Hi ha un cantant bastant molest que amb la seua fama mundial i el seu bonisme rastafari posa en perill l’ordre. No ho diu públicament, però sembla que dóna suport de forma secreta al PNP. Si no és així, tant fa, corren el risc que forme el seu propi partit, i mira tu, això no pot ser. Per això ara hi ha dos cotxes que han eixit de l’embús i han pres el camí d’entrada al número 56 de Hope Road, d’on ixen les notes d’algunes de les cançons que sonaran en dos dies al National Heroes Park. Les armes estan damunt les cames. Les portes s’obrin. Rita Marley és la primera a veure’ls baixar, la primera a rebre l’impacte d’una bala que va eixir de la terra de les oportunitats, va travessar tota la misèria de Jamaica i va acabar allotjada en el seu cap.
"If it no go so, it go near so". Si així no va, s’hi acostarà. Amb este refrany jamaicà arranca Una breu història de set assassinats, l’espectacular novel·la del també jamaicà Marlon James (Kingston, 1970), que li ha servit per fer-se amb el prestigiós Man Booker Prize en la seua edició de 2015. Publicat per Bromera, el llibre gira al voltant de l’atac que va patir Bob Marley en la seua pròpia casa, assaltada per set pistolers que finalment no van aconseguir acabar amb la seua vida, encara que sí que el van ferir –a ell, a la seua dona i al seu mànager–. Això, però, no va impedir que pujara a l’escenari dos dies després per a cantar per la pau. Se sap molt poc sobre este assalt, però per descomptat, hi ha sospites. Marley era un personatge massa carismàtic, una icona vivent capaç de decantar unes eleccions a un costat o a l’altre que a més coneixia de ben a prop alguns dels capos que governaven els barris de xaboles de Kingston, afiliats a un dels dos partits que es disputaven el poder.
Davant la manca d’informació precisa respecte a uns fets d’una magnitud major de la que podria semblar, James fa ús de la ficció per tal d’apropar-se a la veritat en una obra d’estructura coral en la qual la història la conten pistolers, gàngsters, agents de la CIA, un periodista de la Rolling Stone i fins i tot un fantasma. Escrita d’una manera brillant i amb un ritme implacable que impedeix tancar el llibre i descansar, compta a més amb una dificultat que primer ha superat l’autor, i després, els seus traductors: la de traslladar els diferents idiomes i registres que es parlaven a l’illa, des de l’anglés jamaicà fins el patués de la zona, passant pels diferents tipus d’anglés dels estrangers.
"No és casualitat que les històries del gueto no arriben mai amb fotos. Els ravals del Tercer Món són malsons que desafien tant la fe com les dades empíriques, fins i tot les que tens davant dels nassos. Visions de l’infern que es retorcen sobre elles mateixes i ballen al ritme de la seua pròpia banda sonora. Ací no s’apliquen les regles normals". La misèria, el patiment, la violència i la mort ens acompanyen de principi a fi en la lectura de la novel·la de James, junt a una capa d’humor negre que se superposa a tot i alleugera la història, un humor propi de la resignació o del costum que fa menys asfixiant la presència constant de la parca, "perquè la mort és el monstre que més por fa en el món, més por que res del que tu pogueres somiar de xiquet, i la sents com si fóra un dimoni que va tragant-te a poquet a poquet".