VALÈNCIA. Si pogueres viatjar a algun punt del segle XX de la ciutat de València, a quin viatjaries? La màquina del temps encara no s’ha inventat, però una de les més semblants és el cinema. L’Institut Valencià de l’Audiovisual i la Cinematografia (IVAC) i la Filmoteca Espanyola guarden joies audiovisuals a l’abast dels ciutadans. Des dels xicotets documentals muts de principis de segle, gravats amb les primeres càmeres, fins als noticiaris franquistes del NO-DO, la filmoteca guarda la memòria del segle XX en forma de documentals, pel·lícules i vídeos de ficció.
El control polític sobre els missatges cinematogràfics ha fet patent que qui controla les càmeres, controla la memòria, però al marge dels discursos de vencedors i vençuts, els vídeos documentals del segle XX serveixen per a redescobrir la València dels orígens que ja no existeix. Ens llancem a bussejar per la filmoteca i rescatem alguns dels curiosos vídeos que posen en moviment les fotos dels nostres besavis des de principis de segle XX fins al fallit colp d’estat de Tejero amb els tancs al carrer.
Feia només 10 anys que els germans Lumière havien patentat el cinematògraf i la reialesa estrenava segle volent provar-ho. L'arxiu de la Filmoteca Espanyola mostra com el 1905 els carrers de València rebien abarrotats el rei Alfonso XIII que arribava a la ciutat en un enorme tren de fusta acompanyat per una fastuosa comitiva reial.
El vídeo, en el qual es troba a faltar el so, arreplega com el monarca visita l’Albufera de València de principis de segle i com participa divertit en la batalla de flors on arriben fins i tot a llançar-se algunes cistelles. Les nombroses carrosses tirades per cavalls engalanats recorren una València irreconeixible a dia d'avui.
Els arxius cinematogràfics de la segona dècada de 1900 portarien diverses produccions de ficció com l'adaptació al cinema de la novel·la “Sangre i Arena”, de Vicente Blasco Ibáñez. Aquesta fou, segons la informació de l’IVAC, la primera i última vegada en què l’escriptor assumiria les tasques de producció i direcció cinematogràfiques.
SANG I ARENA, VICENTE BLASCO IBÁÑEZ
Però si hi ha un vídeo que no deixa indiferent és el docudrama “Sanz i el secret del seu art”. En ell, el reconegut ventríloc valencià de l'època, Francisco Sanz, mostra l'habilitat amb la qual mou els seus inquietants autòmats humanoides, alguns d'ells de grandària quasi humana, i la manera en què els transporta embolicats en tela o en enormes calaixos amb els cranis desmuntats. Segons explica l’IVAC, el 1918 Sanz va decidir fer un documental que mostrara minuciosament la seua tècnica per a ser exhibit en complement de les seues representacions teatrals. El documental, a més, està dirigit per Maximilià Thous.
Elegir un vídeo entre les nombroses interessants referències dels anys 20 que es troben a la filmoteca és una tasca complicada. Aquesta dècada duria a València el dictador Primo de Rivera el 1926, tres anys després d’arribar al poder.
Corregudes de bous, festes com la de les alfàbegues a Bétera o les festes de Burriana amb processó i fira de rudimentàries nòries per a xiquets serien alguns dels motius que atraurien les càmeres.
Però és a “València protectora de la infància” on trobem un dels vídeos amb major valor documental. La peça, de 58 minuts, està dirigida per Maximilià Thous el 1928 i mostra el treball de les institucions valencianes per a ajudar els xiquets orfes. Però, a més a més, permet veure diferents espais de la ciutat de València, alguns dels quals ja no existeixen.
La construcció del ferrocarril d’Alacant a Alcoi el 1928, amb la ciutat plena de materials, o les Fogueres de Sant Joan del 1929, amb el foc de la seua cremà registrat per aquelles càmeres antigues són dos més dels curiosos vídeos.
Però si hi ha una dècada especialment revolucionada en l’àmbit polític són els anys 30. Començant pels últims dies de la dictadura de Primo de Rivera i acabant en la Guerra Civil i la nova dictadura, els vídeos d’aquesta època mostren una València més reconeixible a dia d’avui.
Les Falles de València amb imatges com els “50.000 forasters arribant a l’estació del Nord” o el cultiu de l’arròs (1930), son dos dels curiosos documentals recuperats per l’IVAC.
La II República ha arribat a València. “Salut!”, saluda el documental “València en la rereguarda”, una sorprenent peça produïda per UGT-FRIEP (Federación Regional de la Industria de los Espectáculos Públicos) que mostra l’activitat social i econòmica de València durant la Guerra Civil. L’IVAC calcula que aquesta producció sigué enregistrada el 1937, moment en què València era capital de la República.
Entre els curiosos fotogrames és interessant veure la terrassa del Micalet en obres (minut 7), les dones llavant la roba a mà en el riu Túria enmig de la ciutat (minut 8:44) o el que semblen forats de les bombes en les cases (minut 12:22).
I amb el final de la Guerra Civil i la victòria del dictador, arribà el NO-DO. Acrònim de “Noticieros y Documentales”, de projecció obligatòria al cinema abans de cada pel·lícula, el NO-DO comença a emetre’s el 1942 i es quedaria quasi fins als anys 80. El seu to forçadament optimista i la seua musiqueta triomfal acompanyarien la visió d’una València monocroma.
El NO-DO, fidel a les Falles, mostrava el 1945 les festes valencianes amb ninots vestits amb tela. El 1947, València ret homenatge a Mariano Benlliure en el seu soterrar a la tomba que encara es conserva al Cementeri General de València.
Amb els anys 50, arribà l’aigua. No hi ha iaio que no haja contat en alguna ocasió els efectes de la riuada del 1957 i la por que passaren els que vivien a la capital del Túria. Com era d’esperar, amb afinitat pels fenòmens meteorològics, el NO-DO s’afanyà a contar la catàstrofe. El vídeo ens permet recuperar impressionants imatges aèries de la riuada amb l’interior de l’estadi de Mestalla com si fóra una piscina, la plaça de l’ajuntament plena de fang i els veïns tractant de traure aigua de les cases.
El 1962, cinc anys després de la catàstrofe, Franco realitzaria una visita de tres dies a València per generar un triomfalista documental monogràfic de 16 minuts sobre les solucions d’enginyeria civil disposades per solucionar i previndre una nova riuada.
Un seguici de falleres tirant pètals al pas del dictador, el barri valencià del Cabanyal amb noves vivendes de protecció oficial, l’hospital provincial o els taxistes en formació per saludar al dictador que els mira des del balcó de Capitania són algunes de les imatges que mostra aquest documental en ple franquisme.
I en ple franquisme, el futbol no podia faltar. “Bajo la batuta de Ortiz de Mendibi, el Madrid y el Valencia van a luchar en un ambiente casi casi fallero, por la copa del Generalísimo”, locuta el NO-DO. El partit entre el València i el Madrid per la final de la copa deixava imatges de jugadors històrics.
Als 70, l’urbanisme salvatge havia arribat a la Comunitat Valenciana i un dels exemples de l'efervescència turística valenciana sigué Benidorm. El seu festival de la cançó complia ja 18 edicions i la filmoteca recull com en aquella edició Dyango guanyava el certamen cantant enmig d’una sonora xiulada.
El 23 de febrer del 1981, amb la transició en marxa, el colp d’Estat de Tejero faria tremolar el país durant unes hores. Després d’un dia d’enorme incertesa, arribada la nit, el tinent general Jaime Milans del Bosch va declarar l’estat d’excepció a la seua regió militar i va traure els tancs al carrer a València en una nit que, afortunadament, passaria a la història per un esglai fallit. Amb el fracàs del colp d’Estat, València seguia en camí cap a la democràcia.