VALÈNCIA. Com miren les ciutats? Quina cara fan? Com les vivim? Com ens acullen? Sempre intente submergir-m’hi de valent quan en visite una i a València també ho faig, molts cops, amb la mirada d’una turista que dissimula. Com ensumen les ciutats? Fa anys vaig escriure, arran d’un article, que les ciutats són un wok, un caldo de cultiu d’escanejos olfactius. Olors d’immediatesa volàtil. Etiquetes de fragàncies que viatgen pels seus carrers. Els barris tenen les seues fronteres marcades amb el nas, amb l'olfacte de cada vianant. Textures urbanes carregades de geologies centenàries, polides i maltractades, marquen la identitat fossilitzada amb el que es té a mà. Olors absolutes, olors fràgils. Olor de persones. Blocs d’habitatges viciats de gustos i fums ronden els trajectes dels carrers. Són les característiques emocionals amb resposta etnogràfica. Trams de metro amb olor de curri, de margarina, de gofres, de canyella, d’allioli, a Londres, Berlín, Estocolm, València… flaire de ciutats. Olor de museu, de llibreria de vell, de loció d'afaitar, de diners o de pastisset de moniato. I ací estem, nosaltres, els ciutadans que vivim apilonats o amb folgança a les viles, que ensumem i ens deixem ensumar. I València, la ciutat que també ens mira, que mirem.
No tots els ulls busquen de la mateixa manera, això és evident. Examinar sense haver de dissimular és una llicència que sovint no podem permetre’ns davant dels vents que bufen, de les mirades obliqües que determinen una única direcció. L’esguard honest és difícil de trobar quan la mediocritat s’instal.la sense obstacles, se subvenciona i es publicita. Mirar-ho tot de biaix, amb un xic de malfiança, és un exercici amb commocions, que dificulta un bon pas. Sembla que estem acoquinats per les propostes visuals, les que ens forcen a guaitar de reüll, les que ens obliguen a donar ullades amb un aire interrogatiu als dissenys dels carrers, als habitants de la ciutat. Sotjar amb dosi de reflexió resulta incòmode a la llarga i fa patir amb molta impotència. Tant fa que observes una avinguda amb palmeres (i habitatge de rates) com un bulevard farcit de cotxes, gossos sense nugar, bicicletes, patinets de xoc... Tot impedeix una mirada tranquil·la. La meua ciutat empenta a la introversió, a mirar-nos endins, a rumiar i a comparar amb unes altres metròpolis més coherents amb la vida, més amigues d’aquells que les habiten.
Les ninetes dels ulls es mouen amb estupor i es queden immòbils admirant, amb sorpresa, els desgavells i els encerts a mig coure. Els dies administren la intensitat dels trajectes urbans amb una estructura complexa i molt millorable. Itineraris d’economia afeblida i rutes socials amb mancances cròniques. Camins sense senyals culturals afermançats. Veure de lluny és bastant previsible a València, fa guipar les coses d’una altra manera. Ben mirat, intuir el panorama abans d’hora permet prendre una alternativa saludable i no haver de travessar ensurts ni contaminació mental (perquè de l’altra, la ciutat ja supera els nivells màxims de pol·lució), ni cabòries que no condueixen a ports amb calma. Autoengany? Mirem-ho així!
Vetllar pels interessos de la col·lectivitat és tan difícil, tant! Ací, els models urbans que defensen els seus habitants semblen una utopia impossible. Els criteris que fan examinar l’entorn de fit a fit lliures de neguit i de rancúnia amb la cara descoberta, amb desig visual i insatisfacció sentimental, encara estan per venir. Només amb una mirada i salten les alarmes i els dubtes del nostre interior. No podem perdre el temps filosofant a la recerca de la qualitat de vida dels ciutadans si no hi ha voluntat d’atendre la ciutat, sense tenir-la en compte. Una gran operació especulativa de desigualtats s’expansiona en la nostra societat. El poder, la gestió política, no aconsegueix, de moment, l’habitabilitat dels seus residents, dels carrers, de les places de les avingudes... és un caos maquillat. Negociejar, sense fer-nos cas, sense planificar, sense assegurar uns habitatges dignes fa alimentar la manipulació. No avaluar amb seny qualsevol proposta urbanística és una quimera.
Devorar la ciutat amb la vista és difícil i també ho és mirar-nos mútuament, amb bons ulls. Sovint girem la cara i fem el semblant de no veure davant del profit dels individus interessats i satisfets. Ho dissimulem a un hàbitat que no vol viure amb l’esbroncada tatuada, encobrim el color del disgust a la cara, el que no afavoreix. Cada cop costa més no escorcollar amb la mirada de la insatisfacció, de la decepció, del desengany. Som satèl·lits de ciutat, uns “servents” al dictamen dels polítics de torn, d’ideòlegs de nova fornada, de somriures amb ortodòncia estàndard.
Els magnífics urbanistes, els mestres, els que han defensat de sempre la ciutat i els seus pobladors també qüestionen aquesta València de postal que es vol vendre sense mirament. L’admirat periodista Abelardo Muñoz entrevistava al Eldiario.es, fa no res, els arquitectes Carles Dolç, Carmel Gradolí i Tato Herrero. Muñoz ressaltava: “No són només experts arquitectes i urbanistes en pensar la ciutat. Són humanistes i dissidents a les polítiques del poder...”. I tant! Moltes dècades lluitant, amb triomfs i desassossecs, davant l’especulació, fugint dels desastres ambientals, mirant el benestar, reivindicant una vida relaxada per als ciutadans de València. Aquests enginyosos coneixedors en matèria urbana són necessaris quan vivim encerclats de despropòsits i de kitsch endèmic. Nosaltres, i ells, perseguim la saníssima ambició d’una ciutat habitable, rehabilitada amb la saviesa i l’experiència; allunyada dels planificadors llepafils i saberuts “low cost”, dels cobdiciosos a piles, dels egòlatres amb endolls d’última generació.
Els que vivim en mode fals turista o ciutadà de cada dia, desitgem enfocaments urbans consistents, dels que es mengen amb els ulls la mar i València. Desafiaments sense cap mena de contaminació. Un model de metròpoli plural i avantguardista, en colors verds. Mirades sostenibles que dissenyen amb claredat, amb habitabilitat malcriada. Una ciutat que mire a la cara, que s’adrece de tu als ciutadans, a tots, sense escrúpols. A un target real, al que camina a correcuita, al que transita a poc a poc de dilluns a diumenge. Que la civilització salte a la vista. Sense veure visions, sense il·lusions òptiques.