ALACANT. Per a Ximo Llorens (Alcoi, 1954), la jubilació no existeix a efectes pràctics. Als seus 67 anys, continua exercint com a periodista i conreant la narrativa, però la seua trajectòria ha estat i estarà sempre marcada pel teatre. S’inicià en la dramatúrgia en el grup Asalla i es consolidà amb La Cazuela. Hui, és un actor, autor i director reconegut en tot el territori valencià i estatal. A la prestatgeria del seus guardons, destaquen el Premi Ciutat d’Alcoi, el Premi de Teatres de la Generalitat Valenciana i el Premi Evarist Garcia de Teatre Breu en Valencià de la Diputació d’Alacant, aquest últim per partida doble. El seu nom es gravà al trofeu de la primera edició, l’any 2000, i ho ha tornat a fer dos dècades després. El certamen, que es fundà amb la finalitat de fomentar i difondre els treballs en valencià d’autors locals, té ara al seu tron l’obra Els embruixats de Clichy.
Vas guanyar el Premi Evarist Garcia en la seua primera edició i, quasi 22 anys després, has tornat a ser l’afortunat. Com has rebut aquest segon guardó?
Amb molta satisfacció. 22 anys després, continue fent el mateix, que és el que he fet tota ma vida, i si, a més, em reconeixen la faena, és per a estar molt content. Que un premi que es va instituir fa 22 anys seguisca estant vigent, crec que és una bona notícia.
Què ha guanyat Ximo Llorens i la seua dramatúrgia en aquest temps?
Han sigut dos dècades molt intenses, precisament perquè he estat molt amb Pep Cortés, que va morir no fa molt, i amb ell he fet molt de teatre; una sèrie de muntatges que han funcionat bastant bé per tot l’àmbit catalanoparlant. Supose que la dramatúrgia evoluciona com evoluciona u en la vida. Va passant el temps, vas fent-te major i vas escrivint segons eixes circumstàncies.
Com bé dius, en la teua trajectòria teatral, has creat moltes obres reconegudes amb Pep Cortés, també alcoià. És Alcoi un bressol del teatre en valencià?
Ha sigut, i crec que encara és —perquè encara bull eixe Teatre Calderó—, un bressol del teatre, no solament en valencià. Ho ha sigut del teatre en castellà i, lògicament, també en valencià, molt impulsat sobretot per Pep Cortés i per la companyia de teatre La Dependent, que és la primera companyia professional que hi ha hagut a Alcoi, plenament dedicada a la dramatúrgia en valencià.
En quin estat de salut es troba ara el teatre en valencià?
No tinc massa idea, perquè jo també escric i faig moltes coses en castellà. El teatre és un art molt directe, que té una comunicació immediata amb el públic quan es representa, i ací, on vivim, a mi m’ix escriure en valencià. No sé bé com està el teatre en valencià a nivell professional. Supose que tindrà les seues pujades i baixades, i que la pandèmia haurà fet molt de mal. Sí que puc dir que el teatre amateur està molt bé; hi ha moltíssima activitat. Prompte, a Alcoi, farem un festival de teatre amateur amb un nivell de qualitat molt elevat.
Per què és important, aleshores, mantenir present la figura d’Evarist Garcia i uns guardons com aquests?
Perquè aquest home es va dedicar molt al teatre en valencià en el gènere del sainet, que era el costumista, sempre lligat a la comèdia però sempre obstinat amb fer-ho tot en valencià. Per descomptat, celebrar aquests premis contribueix a mantindre viva la llengua.
En aquest cas, l’obra “culpable” del teu èxit ha estat Els embruixats de Clichy. Quina història s’amaga sota aquest títol i de quin gènere estem parlant?
Estem parlant d’un gènere de comèdia, però d’una comèdia amb certa intel·lectualitat. És una obra sobre la creació musical. Camille Saint-Saens, que va ser un gran músic francés perquè va inventar una altra manera de compondre i va innovar molt en la música, va ser mestre a París del músic alacantí Óscar Esplá. Ho va ser, casualment, el 1913, l’any que es va estrenar La consagració de la primavera, d’Stravinsky. Saint-Saens va reaccionar de molt mala manera, muntant un escàndol que va passar a ser el major de la història de la música. Es negava que hi haguera un altre tipus de música que no fora la que feia ell. En l’obra, es representa una discussió en casa de Saint-Saens en la qual està Óscar Esplà, molt jovenet, assistint al seu enfonsament, perquè malgrat el seu geni i la seua grandesa com a músic, Saint-Saens deixava molt a desitjar com a persona. És, per tant, una lliçó de vida per a Esplá en un to de comèdia, amb molt d’humor, però que no deixa de contenir una condició humana, en este cas la de l’artista que se’n passa de superb.
Podríem dir que està inspirada en fets reals?
És una ficció sobre una sèrie de fets reals. Els fets reals són que Óscar Esplá va estar com a alumne de Saint-Saens, que va ser eixe mateix any, però ni jo ni ningú sap si Esplá va estar a l’estrena de La consagració de la primavera. Jo sí que el pose, i això és el que em dona a mi peu per a construir la comèdia.
"M’AGRADA MOLT FER FICCIÓ HISTÒRICA; UTILITZAR PERSONATGES CLÀSSICS I IMAGINAR SOBRE ELLS"
Es percep en aquesta obra el segell de Ximo Llorens?
Espere que sí, perquè això és el que li donaria un poquet d’unitat a tot el que faig. M’agrada molt fer ficció històrica; utilitzar personatges que han sigut clàssics per qualsevol raó i contar o imaginar coses sobre qüestions puntuals d’ells. Per això, m’imagine que aquesta obra sí que pot ser reconeixible dins del meu estil dramatúrgic, pels diàlegs i pel plantejament de la temàtica mateixa. Ho he fet amb Shakespeare, amb Molière o amb Lope de Vega.
Veurem Els embruixats de Clichy sobre els escenaris?
Com que no hi ha temps material per a preparar un muntatge en un mes i mig, es farà una lectura dramatitzada dirigida per Tomàs Mestre, a qui li tinc, teatralment parlant, tota la confiança. Si no hi ha canvis, serà el 30 de novembre al Teatre Arniches d’Alacant.
En el cas que es representara més endavant, t’agradaria dirigir-la?
M’imagine que sí, però també m’agrada veure quina visió tenen altres. El director en teatre es bàsic, perquè una volta està muntat i s’estrena, ja no pinta res, tot depén dels actors. Però, en tot el procés de muntatge, és ell el qui li dona la imatge, i em desperta molta curiositat veure com ho farien altres.
Entenem que, després d’aquesta obra, en vindran altres. No es perd la passió malgrat els anys i els entrebancs?
Que va! És que no sé si es tracta ja de passió. És la meua vida, no he fet una altra cosa. Ja no parle només de teatre, parle d’escriure. Escric novel·la, conte curt, he sigut periodista tota la meua vida. Sempre dic que mai he tingut la sensació d’estar fent faena, perquè he estat passant-m’ho bé. He gaudit molt d’escriure, que és, en definitiva, al que m’he dedicat. El que passa és que el teatre també el conec com a actor, perquè, des de molt jovenet, ja en feia. Ara estic jubilat, però seguisc en actiu a tots els efectes. Supose que deixaré de fer coses quan ja no estiga ací.