VALÈNCIA. “No comprenc com han pogut donar-me a mi el premi Nobel existint Mishima. Un geni literari com el seu es produïx en la humanitat només cada dos o tres segles”. Són paraules de Yasunari Kawabata, un dels més grans escriptors japonesos del segle XX, en assabentar-se que havia guanyat el Premi Nobel de Literatura de 1968. I no era falsa modèstia. Kawabata sabia molt bé de la transcendència literària i fins i tot mítica de l’obra i la vida que Yukio Mishima (Tòquio, 1925-1970) ja havia assolit en aquell moment.
Però eixa transcendència i eixa rellevància –tot s’ha de dir– es manté a hores d’ara en molt millor estat fora que dins de la societat nipona. I és perfectament comprensible –deixant a banda el radicalisme polític del personatge– per oferir l’obra però sobretot la vida de Mishima uns trets en principi poc compatibles amb eixa societat: exhibicionisme sense contemplacions, permanència d’activitats sorolloses o cridaneres o un sempre buscat excés de visibilitat que mai podria ser ben acollit en un país on la discreció és un valor superior.
Com en tots, potser bona part d’eixes característiques poden trobar-se rastrejant la seua infància. Qui sap si eixe regust imperial que l’obsessionava va ser inicialment inoculat per la seua àvia –que procedia d’una família vinculada als samurais de l’era Tokugawa–, amb qui va viure els seus primers anys (de fet, el va criar ella), i que patia uns evidents deliris de grandesa en forma d’aspiracions aristocràtiques i una certa bogeria. O si la profunda i raonada fascinació que Mishima sentia pels cossos vigorosos o la bellesa és el revers o la rèplica resplendent d’una greu malaltia que va patir als 4 anys, i que marcaria la seua salut durant tota la infància i adolescència. O si l’atracció pel buit que sempre va sentir és el reflex pervers d’aquell reiterat episodi relatat per ell mateix i segons el qual son pare el portava a vore passar els trens –tenint a penes un o dos anys–, i quan aplegava el ferrocarril a tota velocitat es posaven molt a prop i alçava al xiquet per a que tot l’aire calent desplaçat per la màquina i el soroll brutal impregnara els seus sentits, entre crits d’espant i plaer de pare i fill.
Amb eixos antecedents un molt jove Mishima assistia a l’elitista escola Gakushüin i ja vetlava armes literàries llegint els clàssics japonesos o occidentals com Oscar Wilde o Rainer Maria Rilke. Foren uns anys tristos però on també va temptar les seues primeres provatures literàries: alguns relats publicats en revistes i un primer llibre que va tindre una molt escassa repercussió. Eren els dies immediatament anteriors a la derrota japonesa en la Segona Guerra Mundial, i al seu traumàtic i atòmic episodi final.
Després de graduar-se en Dret per la Universitat de Tòquio, i d’una breu incursió (no aplegà a l’any) en la vida laboral convencional com a funcionari, decidix dedicar-se en cos i ànima a l’escriptura i publica, en 1948, Lladres, la seua primera novel·la d’una certa vàlua, seguida a l’any següent per Confessions d’una màsquera, que li donarà el renom i el prestigi que ja no l’abandonaran mai, i on apareixeran uns elements que es faran consubstancials a la seua obra: un homoerotisme més o menys explícit i una sonora i versàtil atracció per la bellesa i la mort.
La dècada dels 50 serà per a Yukio Mishima la d’una producció ingent, com una preparació o formació un tant descontrolada i que abastava bona cosa de gèneres: des de peces de teatre kabuki fins a llibres de versos, passant per diversos assajos o novel·les. Però serà la següent, la dels 60, la dècada on augmentarà la seua presència pública actuant, adaptant i dirigint en representacions teatrals algunes de les seues obres, i on desplegarà el millor del seu talent dins del gènere que realment li donarà la immortalitat literària: novel·les com L’estrela més bella (1962), El marí que va perdre la gràcia de la mar (1963), l’excelsa Neu de primavera (1965), Cavalls desbocats (1969), El temple de l’alba (1970) o la pòstuma La corrupció d’un àngel, també de 1970. Este darrer llibre pòstum és, a més d’una gran novel·la, un riu per on fluïx gran part del pensament i la ideologia de l’últim Mishima, el retrat al·legòric d’una societat que ell considerava inserida en la decadència moral i espiritual més absoluta, així com la prevalença de velles obsessions com la bellesa o la virilitat, i l’espant davant de la vulgaritat del món modern.
Perquè és en eixa darrera dècada quan, a més d’assolir l’esplendor literari, Mishima portarà a terme una activitat ideològica i política incessant, sempre polèmica, i amb moments determinants com la fundació, en 1968, de la Tatenokai (Societat de l’escut), una milícia de dreta nacionalista i tradicionalista obsessionada per les arts marcials i severes disciplines físiques, i que arribà a tindre més de tres-cents membres, amb els quals mamprendria el seu darrer acte estètic planificat durant anys. En novembre de 1970 assaltarien una caserna de l’exèrcit demanant un colp d’Estat i la restitució del poder i la dignitat de l’emperador. Davant la inanitat conscient de tot aquell anacrònic desgavell, Mishima deixà a mitges l’arenga que tenia preparada i es retirà per a consumar allò que havia meditat llargament: el seppuku (ritual de suïcidi japonés d’esventrament), completat amb l’obligada decapitació que va ser duta a terme per un dels seus companys assaltants.
El temple del pavelló daurat (Amsterdam Llibres, 2011) és, a pesar de pertànyer cronològicament al grup de novel·les dels anys 50 (publicada en 1956, concretament), una obra perfectament assimilable als seus cims narratius de la dècada dels 60. I a més té el valor afegit d’anticipar la plasmació dels grans temes que resultaran inherents al conjunt de la seua obra: la bellesa i la seua destrucció, la vida dominada per una sort de nihilisme inevitable i tots els elements que, per a Mishima, definien aquell Japó decadent i humiliat després de la derrota bèl·lica.
Fonamentada en el fet real de l’incendi d’un temple budista de particular bellesa de la ciutat de Kyoto, el llibre és la narració en primera persona de la ment torturada de Mizoguchi, un jove monjo taciturn i acomplexat que des de ben menut ha sigut carn i objectiu de burles i ofenses per part de la resta dels novicis. Obsessionat amb la bellesa del temple daurat on ha aconseguit entrar per a iniciar-se en el camí del zen (i on ja havia sigut monjo son pare), eixa fascinació resultarà paralitzadora quan el jove novici tempte les primeres relacions amoroses, i per mitjà d’una sèrie de raonaments conduits magistralment per Yukio Mishima el jove conclourà la radical incompatibilitat entre eixes relacions, eixos afectes que volen nàixer, i la devoció al pavelló daurat, i la decisió serà destruir eixa bellesa que interferix entre l’absolut i la vida, i que les seues ànsies frustrades i la seua ment maltractada reclamen.
Novel·la paradigmàtica i principal dins de la seua producció, El temple del pavelló daurat és una de les millors portes que travessar cap al coneixement que el conjunt de la seua obra representa, a les formes ancestrals de saviesa que invariablement impregnen qualsevol de les seues línies, al dolor transformat en bellesa que va practicar l’etern inconformista que va ser Yukio Mishima, eixe buscador etern –en un passat idealitzat o en un futur innocent– d’horitzons que ens porten més enllà de la grisor d’una vida sempre insuficient.