"Algú que llegeix el Tirant lo Blanch, també pot escoltar música d’eixa época”

COCENTAINA. Hi ha una música, més actual d’allò que pensem, que parla en romanç, i que no entén d’altres versos prefabricats ni autocorrectors de WhatsApp. Al capdavant, quatre dones amb una avidesa cultural i historicista incansable. Són Piacere dei Traversi, una formació de tres flautes i una vocalista compromeses amb el nostre Segle d’Or, i que fabrica, molt acuradament, sons del Renaixement. Han esmicolat la història de la mística espanyola, les danses renaixentistes arreu d’Europa, i han contraposat Monteverdi i Juan Bautista Comes, reconegut mestre de capella d’aquesta terra, encara que estan especialmente interessades en les dones, aquelles que han fet història, com ara sor Isabel de Villena, precursora del valencià escrit. Ara, els inquieta la Revolta de les Germanies, quan es compleixen 555 anys. Parlem amb la dolça capitana del consort, que arriba des d’Algemesí per parlar del nou treball del grup i de la música antiga, i també moderna, Carmen Botella.

-Actualment, coneixem moltíssims grups de fans de rock, indie…Què caracteritza a un seguidor de la música renaixentista? Com identificar-lo.

-Precisament, eixe és l’obstacle de les persones que ens dediquem a fer música antiga. Ara hi ha un cert moviment, perquè hi ha gent jove que està dins d’aquest món, per tal que puga entrar-hi a formar part. Als concerts, jo veig que la mitjana d’edat és la d’un públic adult, alta, més de quaranta anys. En canvi, com deia, hi ha molta gent de menys d’eixa edat dins d’aquest món. Hi ha moltes formes d’apropar-se a ella: per exemple, canviar la localització dels concerts, que no siga una sala o una església, que es puga fer a l’aire lliure. Jo conec gent que fa concerts a la muntanya, o al carrer…És a dir, anar nosaltres on està eixa gent jove, a buscar-los. Al final, algú que llegeix el Tirant lo Blanch, literatura del SXV, pot escoltar música d’eixa época.

-Clar. Perquè, a més, sembla que la idea de música antiga estiga sempre lligada amb la idea de ‘religiositat’.

-No té per què. Hi ha molta música sacra, també. Evidentment, dins del món religiós s’ha composat molta música religiosa: pel sant, pels patrons. Però també molta música profana. Si ens remontem a l’Edat Mitjana, els trobadors no escrivien música religiosa, per exemple.

-Quina és la funció concreta de la formació Piacere dei Traversi? Composa, recita…?

Piacere dei Traversi és un conjunt de tres flautistes i cantant, que sóc jo. Agafem, solament, música del Renaixement, de finals del SXV fins molt principis del Barroc. Per què? L’instrument que elles utilitzen no dóna per a més. Es va fer en aquella época per interpretar la música que es composava en aquella època. En eixa flauta no es pot tocar repertori medieval, per exemple.

De fet, té un nom en anglés: s’anomena ‘consort song’.

Exacte. Com que són tres flautes i una cantant, cadascuna fa una veu. Si tu estàs en un cor, observes un munt de gent, fins a quaranta persones, encara que hi ha quatre veus: soprano, alt, tenor i baix. Què fa el consort de flautes? Cadascuna fa una veu, i jo, la de soprano. Podem fer la mateixa música de quaranta persones, en quatre, solament.

Piacere dei Traversi comença a l’any 2012 i ho fa sense vocalista. És molt innovador el fet d’integrar-te per a una formació d’eixe tipus?

Va ser també un tema d’infraestructura del grup: eren quatre flautes i una d’elles marxà a viure a l’estranger. Van decidir que fos una cantant aquella que substituís a l’altra flauta. Per què? Si tu tens una cantant, diu un text. Elles adaptaven peces vocals i instrumentals al seu consort, però es perdia el text. De manera que, si tenien una soprano, que canta normalment el text de dalt, la melodia, no ocorria això.

Què vos uneix a les quatre?

Hi ha diferents edats, generacions. Cadascuna ha tingut la seua trajectòria. Jo les vaig trobar quan ja en tenia feta dins de la música antiga. No pots agafar a algú que fa òpera i posar-lo en el meu lloc. Eixa persona hauria de canviar molt la seua tècnica, necessitaria un procés més llarg. Igual per a la cantant que per a elles, que no poden passar de la nit al matí de tocar la flauta de banda a la del Renaixement. Les meues companyes han estudiat a La Haya, un centre molt important de música antiga, de quan ací, en Espanya, encara no sabíem on anar a estudiar-la. Altra va estudiar a Toulouse. I jo vaig acabar de formar-me a Viena.

Totes dones. Un concepte molt feminista que, però, no existia encara en aquell temps, no?

El feminisme com a tal, com a moviment, no existia. És una cosa molt contemporània. Per a esdevindre una dona intel·lectual, que composara, que escrivira o pintara, o el que fos, havia de vindre de bona família, que li donaren una formació…O ser monja. En el primer cas, havia de tenir el consentiment de l’home… Però sí hi havia. Sobretot, en Itàlia, moltes dones; moltes d’elles monges, de bona família, que, per tant, no havien de rendir comptes a cap home. També hi ha existit gent de la noblesa que ha tingut una bona educació i ha pogut desenvolupar una vena artística.

Tenim en l’imaginari, tal vegada, que allò de la música antiga sona com molt tancat, ‘passat de rosca’, poc evolucionat. Vos escoltem, i canvia de seguida aquesta idea.

Tenim varis exemples (…) Un d’ells és Isabel de Villena. Es cria a la cort i rep una educació exquisita, i arriba a ser abadessa. Ella sabia escriure, era una dona culta. A més a més, per fer els nostres programes ens preocupem, després d’haver ‘furgat’, per les figures femenines d’aquella època. Ha vingut així.

L’únic grup en actiu que reinterpreta música renaixentista, és així?

L’únic grup d’esta formació, que siga consort de flautes i soprano, sí. En Espanya. Era molt habitual en el Renaixement i al Barroc: era com tindre un cor en casa, en versió domèstica. Estaven al servei de la cort, d’un duc o un noble, o a les esglésies, que tenien la seua capella de músics. La concepció de ‘per a tothom’ no es té fins el segle XVIII, quan s’inventen, anem a dir, els teatres ‘tancats’. Les flautes també fan variacions sobre allò que tenen escrit. A Europa, d’aquestes característiques, hi ha pocs grups, també.

Diccionari de paraules de butxaca per poder apropar-se més al vostre estil.

Paraules que em vénen al cap poden ser “polifonia”, noms de danses, com ara ‘pavana’, ‘gallarda’, tècniques interpretatives, “glossa”… També: “ABB, repetició!”. És un tot un món. O dir: “Jo ací respire, o la meua ‘negra’, o ritenuto”. Sóc tecnicismes de solfeig, interpretatius, historicistes, també, propis de l’època, que no pots trobar-te al segle XX.

Encara que sembla que està a les antípodes de qualsevol estil, a ta casa de ben segur escoltes altres tipus de música, o no?

Sí. No és incompatible. A mi m’agraden artistes d’avui dia que tinguen qualitat. Hi ha alguns que fan cançons molt rodones i molt ben fetes, o els les fan, o que m’agraden com canten i interpreten. Que tinguen un mínim de qualitat, això.

Està perdent-se?

Jo, a més de compositora, sóc intèrpret. Sí que veig que hi ha molta música de ‘usar y tirar’. Són tot ‘hits’, que van molt ràpid. Com poden fer cançons en dues hores? Mare meua. Hi ha molta electrònica, molt d’ordinador, sintetitzadors… Música en llanda. No és com fa trenta anys, quan un cantautor agafava la guitarra i posava en valor una lletra bonica. Estic a favor de la música moderna sempre que es faça a la manera tradicional.

Reconeixements i llocs on ha sonat Piacere dei Traversi, i que demostren la seua vàlua.

Nosaltres en aquest treball –el darrer, ‘Vita Christi d'Isabel de Villena’- és quan realment ens hem donat a conèixer. La idea va eixir quan una de les nostres components es va adonar que l’any 2017 es complien 555 anys del seu nomenament com a abadessa del Convent de la Trinitat de València. Però, clar, com lligar sor Isabel –que era escriptora, no composava música- amb música de l’època? Vam pensar llegir-se el Vita Christi on, per primera vegada, una escriptora fa ús del valencià, que tracta la vida de Maria, i que va fer per a les seues monges. Al final, vam fer el següent: jo llegia un paràgraf del llibre, un fragment, i darrere posàvem una obra instrumental, amb una lletra que tingués relació amb allò que jo havia llegit. Hem rebut molt bones crítiques de la premsa especialitzada, i de la música clàssica. També hem estat finalistes a millor disc de recuperació de patrimoni musical a la primera edició dels Premis Carles Santos de la Música Valenciana, que es van celebrar a Castelló, i també hem estat finalistes a l’Associació de Grups Espanyols de Música Antiga (GEMA) com a millor grup del Renaixement i millor treball discogràfic. Amb ‘Vita Christi’ hem estat, per exemple, en El Escorial, a Madrid, en diversos festivals de Comunitat Valenciana, a Múrcia, a Sòria. Al mes de setembre actuarem al Palau de l’Almudaina de Palma de Mallorca. En octubre, tenim un concert al Palau de la Música. I esperem que amb el nou disc que hem enregistrat també ens isquen moltes coses.

Ara el comentarem. Si parlem de documentar-se, teniu, pensé, una gran tasca intentant arribar fins unes fonts tan antigues per crear les vostres composicions.

De vegades sí, la veritat. Sobretot si és arxiu d’església, que moltes voltes posen problemes. La gent que hi passa, no obstant, són estudiosos, no són persones que van a escodrinyar. També hem trobat llocs que ens ha obert les portes, però hi ha guardians de biblioteca que de cap manera ens han deixat entrar-hi. I nosaltres hem d’anar directament als manuscrits de l’època.

El recolzament anual que sempre teniu a Peníscola, d’on acabes pràcticament d’arribar.

Sí, va ser a principis d’agost. És el gran festival de la Comunitat Valenciana en este sentit. Es diu Festival Internacional de Música Antiga i Barroca, i ha arribat a la seua edició número 24, ja. Van grups sobretot valencians, però també de la resta de l’Estat espanyol i internacionals. Jo allí he cantat vàries vegades en diferents grups valencians. És un festival en molt de pes, que té vàries ubicacions, tant al Castell com en esglésies. Si portes un programa religiós, o vas amb poca gent, normalment et posen en església, clar.

A banda de la música, que podríem apropiar-se actualment del Renaixement i aprendre?

La història. El context històric i cultural. No es pot aïllar la música d’allò que era la vida en València al segle XV o XVI, el segle d’Or. Tot està relacionat: la política, les arts, els edificis. Quan escoltes una obra d’un cançoner valencià, per exemple, el duc de Calàbria, estàs veient el Museu de Belles Arts de València; és com si estagueres davant dels retaules. En la lletra de la peça està tot. I tot alhora, deuria de ser espectacular, entrar dins d’un segle meravellós.

Parlant del duc de Calàbria…El nou projecte, que heu enregistrat a l’església de Sant Francesc, a la localitat de Cocentaina, al Comtat.

Es diu ‘El mecenatge de Germana de Foix’, que va ser virreina de València, va estar casada primer amb Ferran el Catòlic. Va tenir un ‘affair’ en el nét, Carles I d’Espanya i V d’Alemanya. Al final es va casar amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i virrei de València. Per què? Doncs perquè aquest any es commemora el 500 aniversari de la Revolta de les Germanies. Vam pensar que era una bona excusa per retreure la figura de la Germana de Foix, saber més d’ella. Hem passat d’Isabel de Villena a una miqueta més tard. Ens venia millor enregistrar en València, però ens costava molt, és una cosa molt delicada, necessitàvem un lloc reduït, en molt bona acústica, i on hi hagués silenci. Vaig pensar que seria més fácil buscar per aquesta comarca. Vaig preguntar a un músic de Cocentaina, amic meu, Raül Belda, i em va recomanar anar al convent de Sant Francesc, per l’acústica. Els frares no em van posar cap problema, es van portar molt bé. Ens van deixar les claus, fins i tot, i van posar a la nostra disposició la capella on volíem enregistrar nosaltres. No hem tingut ningú que ens molestara. Estem molt contentes. És que estes coses no es poden enregistrar en un estudi, ens sentiríem molt incòmodes, sinó en un lloc que tinga una reverberació natural, per això les esglésies, palaus, castells de l’època. Volem que este disc isca a la llum la primavera de 2020. Encara que el disc ja està enregistrat, cal fer ara l’edició; hi ha moltíssima feina per davant.