Compartir faena i beneficis: quan les treballadores d’Alcoi s’apropiaren de les seues fàbriques

ALCOI. Un tuit de @perfilomega ens posava sobre la pista de la propera utopia acomplida. Fa menys de cent anys, la majoria d’Alcoi va imaginar que hi havia una altra ciutat, diferent de la que construïa una minoria que l’esclavitzava a treballar. La fotografia clau: uns andamis enfilant el campanar de Santa Maria per convertir les seues rajoles en una piscina municipal, mentres desenes de fàbriques començaven a ser gestionades democràticament per tota la plantilla.

A Alcoi este esperit no venia de nou: unes dècades abans a la Revolució del Petroli ja van incendiar l’Ajuntament per a demanar jornades de huit hores al dia. En contraposició a la primera vaga general valenciana celebrada el 1873, el Círculo Industrial lluïa des del 1868 el poder de l’empresariat local, entre vidrieres i columnates modernistes.

“Recibirán cinco resmas de papel tipo 19”. Un telegrama del general feixista Mola a les 5 de la matinada del 19 de juliol del 1936 anunciava als quarters militars l’inici del colp d’Estat contra la República, després de la majoria absoluta del Front Popular a les eleccions de febrer. Amb un relatiu èxit localitzat a la Meseta nord, la resta de territoris —lleials a la República— es convertiren en una espurna per a la revolució social.

Tomás Moro ja s’havia imaginat quatre segles abans una societat que compartia treball i propietats. Una línia que després va explotar amb les ideologies que empoderaren el moviment obrer a fàbriques i camps del Nord i el Sud del planeta.

A la II República vivien a Alcoi 39.000 habitants —quasi la meitat dels 66.400 que va arribar a tindre als anys 80— i aprofitaven el Serpis com a motor per a la indústria tèxtil, del metall i del paper. La cosa venia de lluny: les sinergies amb la natura es van consolidar el 1560 amb la fundació del Gremi de Teixidors i el 1731 van aconseguir proveir els exèrcits reials a la Real Fábrica de Paños de Alcoi.

Però no es tractava d’un negoci amb un únic amo. Una xarxa d’empreses familiars treballaven de forma cooperativa  i actuaven com a lobby davant el govern o la compra de tecnologies. Però amb la Gran Depressió del 1929 van començar els problemes, agreujats amb la competència italiana i els problemes de transport.

Transformada en l’Associació Patronal de la Indústria Tèxtil i Fàbriques d’Alcoi a la República, en esclatar la Revolució Social del 19 de juliol, el potent anarquisme d’Alcoi va confiscar la patronal i totes les seues fàbriques dos mesos més tard.

“El 18 de juliol, davant la revolta de l'exèrcit, tot va quedar paralitzat. Quan es va resoldre el problema de la caserna i es van obrir les portes en una abraçada fraternal entre els soldats i els que els esperaven fora”, conta l’escriptora Salomé Moltó. “Es va negociar amb els patrons, aquests van dir que si les seues vides i les de les seues famílies quedaven garantides, ells col·laborarien en les col·lectivitats. I així va ser”. “Alguns patrons hostils es van tancar a les masies, però com no podien competir amb les col·lectivitats van acabar acceptant-les i col·laborant amb elles”, contava a Cazarabet.

“Alguns dels empresaris van escapar, però la majoria es van quedar a les seues fàbriques com a part de comitès tècnics, però privats del seu poder executiu, que de facto va passar als sindicats”, expliquen els historiadors Joaquim Cuevas Casaña, Lina Gálvez Muñoz i Lluís Torró Gil al text “Is an anarchist business organization possible? Textile firms in the industrial district of Alcoi during the Spanish Civil War (1936-39)”.

El procés no només va comportar la gestió col·lectiva de més de cent empreses familiars, sinó que a més el sindicat va racionalitzar la producció de totes elles, unificant els seus processos. Això sí, abans de la unificació, cada empresa va realitzar un inventari amb el valor dels seus productes, les unitats emmagatzemades, la gestió dels termes i algunes solucions proposades.

Fins i tot, la nova empresa col·lectiva va demanar “la col·laboració dels bancs per amortitzar els préstecs amb un interès moderat”, expliquen els historiadors. Les anarquistes van dissenyar una nova estructura per a les 129 plantes, amb departaments de Vendes, Compres, producció, Economia o Finances; van introduir les primeres estratègies de màrqueting i prenien les decisions a la Comissió Tècnica de Control Tèxtil, que assignava els rols de cada treballador i comptava amb l’opinió d’alguns dels antics propietaris que decidiren col·laborar.

Una finestra oberta a la història que demostra que socialitzar la propietat i democratitzar la presa de decisions també pot ser racional i eficient. El centenar de fàbriques va superar la crisi de producció i va atendre la demanda de la guerra. Amb la victòria del bàndol colpista a la Guerra, els antics empresaris van recuperar les seues propietats i van confiscar els beneficis produïts durant els tres anys d’economia col·lectiva.