De cases senyorials a casa de cultura i museu Salvador Soria

Dos etapes d'obra. Consolidar i crear

El director del projecte ens diu que les obres s'han dut a terme amb dues actuaciones clarament diferenciades. Una primera es va començar fa uns vuit anys i va consistir en consolidar el que quedava de peu de les dues cases. En aquestes primeres obres de rehabilitació trobem “les dues primeres nevades” dels volums de les cases que recauen al carrer de la Puríssima i on són les antigues arcades de tosca que obrin l'ample espai de les entrades de les cases.

Serà sobre aquesta superfície que s'erigirà la casa de Cultura: els despatxos del departament, el saló
d'actes i la Biblioteca.

La segona fase és més complexa. És una ampliació dels edificis preexistents i afecta al que era el solar de Mossèn Gaspar Tello que s'ha convertit en el Espai d'Art Contemporani Salvador Soria. Estem parlant fonamentalment d'obra nova.

Aquestes obres es van desenvolupar a posteriori, quan a ran d'una subvenció del Pla Confiança de la Generalitat es decideix concretar els usos genèrics inicials de la Casa de Cultura. En esta fase és quan s'edifica el museu i les diferents sales expositives que el conformen.

Antoni Banyuls indica que “l'execució fou molt lenta i complicada. Es va treballar amb molts entrebancs donades les difícils condicions d'accessibilitat i de treball de la maquinària per a dur endavant una estructura poc convencional i es van haver de paralitzar les obres diverses vegades”. En les obres de rehabilitació del primer projecte ja van aparèixer les primeres restes arqueològiques i des de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat es va determinar que es fera una arqueologia total del solar. El resultat és que l'equip d'arqueòlegs -dirigit per Ruben Vidal- va treure a la llum “molt de material, ceràmica fonamentalment”. Les obres també quedaren paralitzades en la segon etapa per la manca del finançament de la Generalitat a causa de la crisi económica.

Un recorregut pels espais

Per entendre millor la distribució de les cases fem un recorregut de la mà de l'arquitecte Antoni Banyuls. Dins la primera fase d'obra trobem tot el que pertanyia a les cases dels S.XVI. En primer lloc s'ha actuat sobre els accessos principals pel carrer de la Purísisma. Un cop a dins trobem l'ample espai a l'entrada de les cases amb les característiques arcades de tosca. És ací on està l'entrada principal i la recepció o consergeria. A la dreta, hi ha els ascensors, i a l'esquerra l'escala -esquema que es repeteix a les plantes superiors-. Al bell mig d'aquest vestíbul i com a centre de l'edifici veiem al fons el saló d'actes que davalla fins a l'antiga muralla. Més abaix encara hi ha una sala d'exposicions. A dalt de tot, en canvi, al tercer pis, està la Biblioteca il·luminada per tots els costats i amb vistes als teulats del poble i la “catedral” -i fins i tot al Penyal d'Ifac-. Aquesta àrea té forma de T.

Banyuls confirma que en haver estat les dues cases simètriques respecte de la seua mitgera l'operació més adient i respectuosa amb la configuració històrica de les cases era ajuntar-les fent desaparèixer la mitgera que les separava per tal de respectar la seua originària distribució i generar sempre al mig un espai de major capacitat ben il·luminat. En cada planta sempre hi ha un pati en cada costat i també al darrer la qual cosa permet poder il·luminar directament totes i cadascuna de les sales.

A la primera planta trobarem el que seràn els despatxos de l'àrea de Cultura i administració. I d'enfront una segon sala d'exposicions. També es podrà anar mitjançant una passarel·la cap a la part posterior on són les sales d'exposició que van pujant i baixant en rampa. Es tracta aquest darrer d'un espai dinàmic que flueix de dalt a baix i d'un costat a l'altre dels antics edificis per generar un recorregut o passejada per totes les sales d'exposició que “dilueixen els límits en un canviant i simultani paisatge interior i exterior”. Aquestes rampes ocupen l'espai per damunt del que fou el carreró de la muralla des d'on podem diferenciar el que ve a ser Centre de Cultura i el Museu. És a dir, el que eren les cases i el solar on estava l'almàssera.

El Museu o Espai d'Art Contemporani

L'arquitecte indica que la part de l'edifici que correspon a l'Espai d'Art Contemporani és “obra nova” i s'ha afrontat amb “arquitectura moderna” però no com una proposta de ruptura o confrontació d'allò actual o contemporani amb les preexistències històriques, sinó que pel contrari, explica Banyuls “hi ha una manifesta voluntat de continuïtat amb el que existia, d'engegar una manera d'actuar que passa per fer valdre -i posar en valor- les possibilitats d'una realitat que ja ve donada, per transformar allò que ja venia fet”. També afegeix que les operacions aportades a cap sobre els edificis antics es podrien resumir en unes poques accions com les de tallar, foradar, sostraure o ajuntar elements. “Així s'aplega a un nou estat del mateix edifici on afloren moltes més relacions i lectures molt més riques sense perdre l'essència del que va ser. Això és bàsic quan actuem sobre el patrimoni construït que com a poble hem heretat”.

En eixe enfocament els processos industrials -símbols de la modernitat i amb els que també hi fa un homenatge a l'obra de Salvador Soria- estan assumits però no són un valor en sí mateix confrontant als processos de construcció tradicional, sinó que aprofiten per interactuar sobre l'obra antiga, a vegades per explicar-la, a vegades per donar-li nous significats: “en realitat darrere de l'ús que s'ha fet dels materials industrials hi ha molt de treball artesanal, d'allò que podríem dir fet a mà, i és per això que la implicació dels treballadors en les obres ha estat fonamental. Les seues mans estan ahí en cadascún dels detalls”, afirma.

A la zona que marca la diferència entre cases i museu és on s'ubicava antigament la muralla. Hi ha un fort desnivell, així les cases que es van construir conformant el carrer Sant Antoni quedaven molt més baixes que les del carrer de la Puríssima. Fins i tot, dins del museu, a peu del carrer Mossèn Gaspar Tello s'ha configurat un volum que ve a reconstruir el de l'antiga torre que donava als horts del poble. La torre pertanyia a la vil·la i la muralla. A la segona meitat del S.XVI tant la torre com la mateixa muralla quedaran inutilitzades en fer-se el carrer Sant Antoni i erigir-se les cases pegades al mur. “La torre redona dita dels Horts s'alça aleshores més avall amb la muralla nova”, afirma Banyuls.

L'almàssera també pertany a aquesta àrea. Està baix de tot i la seva entrada estava al carrer Mossèn Gaspar Tello. S'han pogut recuperar moles i fins i tot s'ha rehabilitat part de l'estructura de volta que hi tenia i que es pot veure quan es va als lavabos del museu. L'altra bòveda que s'ha recuperat hi era en el soterrani a la casa del batle, la número 38, on s'ha conservat empotrada al sòl una gran gerra per emmagatzemar l'oli.

El conjunt de les cases del carrer de la Puríssima -o les cases del batle- són un mirall on podem veure reflectida l'evolució de Benissa i la seva arquitectura. Un bon exemple de com un mateix espai s'ha anat reproduint i es pot actuar sobre ell, un cop darrera un altre, al llarg dels segles per dotar-lo de diferents funcionalitats. En poques paraules, història viva de Benissa.