L’associació Amics del Joguet de Dénia fa 20 anys i ho celebra amb una exposició en el Centre d’Art l’Estació de la capital de la Marina Alta, on també està ubicat el Museu dels Joguets. Justament en aquest centre, és on ja fa molts anys es trobava l’antiga estació del tren. Un espai des d’on es carregaven les joguines per enviar-les cap a la seva destinació final, magatzems i tendes, i més tard la llar dels infants.
Per anar als inicis de la indústria del joguet a Dénia cal remontar-nos al 1904 a l’empresa que fundaren els germans Ferchen, la companyia Metalúrgica Hispano Alemana. Els Ferchen, que eren exportadors de pansa, van ser visionaris i en veure el declivi d’aquest sector aprofitaren la maquinària i professions auxiliars del negoci per reemprende una activitat marcada pel metall i la fusta. També el cartró.
Dénia va aconseguir revifar gràcies a aquest nou sector. El que abans eren caixes plenes de pansa es convertirien en joguets pels més menuts. El primer de tots fóu un tambor irrompible de llanda. També els arrossegalls que es desplacen mitjançant un mecanisme o un cordell, seguits pels joguets de fusta, els d’esport (tricicles, patinets), els de cartró (la cara del Groucho Marx), les nines de feltra, drap i pelux, els jocs de taula (parxís, monopoli), les disfresses, i les joguines de goma i plàstic (destral, cotxes de plàstic, …)
La indústria jugatera es va consolidar a la segona dècada del S.XX amb exportacions per Europa i Iberoamèrica. És el moment de fàbriques com Oliver Morand, F.Calabuig, Sauquillo Simó, Monllor, etc. Fins i tot treballadors qualificats s’independitzen i monten els seus tallers com la cooperativa la Diana.
La Guerra Civil, no obstant, acabà amb les exportacions. El joguet es centra en el mercat interior. Al 1950 la ciutat arribà a tenir més de cinquanta fàbriques.
En fusta, Monllor aconseguí la patent d’alguns productes de Walt Disney (Popeye, Betty Boop, etc). Dénia tenia com a tret distintiu el color dels seus joguets que pintaven sobretot dones. Amb Ibi i Onil la ciutat formava llavors el triangle de la indústria del joguet a Alacant.
L’auge de la fusta, no obstant, acabà el 1960 amb l’aparició del plàstic, que va fer necessari una gran inversió per adaptar maquinària i formar treballadors. Moltes fàbriques tancaren pel camí. La crisi del petroli al 1973 va collar encara més l’empresariat que gota a gota va anar minvant. L’arribada del turisme va obrir noves oportunitats. El declivi estava servit.
La indústria jugatera va anar desapareixent. Hui en dia es pot dir que només queda Cayro, que optà per especialitzar-se en els jocs de taula. D’altres com Josman (que canvià joguets per disfresses) també ho ha deixat recentment.