Tomàs Mestre i Neus Agulló en els papers de Quico i Maria. Fotos: IVÁN JIMÉNEZ VALÈNCIA. Veure Els dies de la nit és posar l’ull al menjador d’un matrimoni d’ancians. La de Quico i Maria és una història de soledat, desmemòria i amor. De vellesa, malaltia i absència. Però també, malgrat tot, de moltes llums entre tanta foscor. Tomàs Mestre (València, 1963) i Neus Agulló (Alcoi, 1944) posen cos i ànima a uns personatges creats per Joan Lluís Moreno (Alacant, 1961) i engrandits per Pep Cortés (Alcoi, 1945 – Barcelona, 2019) en la que ha estat la seua última direcció teatral. El 4 i el 5 de març la versió de l’alcoià xafa València per primera vegada i ho fa al caliu del Teatre Carolina.
Diu la coprotagonista d’Els dies de la nit —coneguda per obres com Ací no paga ni déu o Sopar de dimecres i guardonada amb el Premi Narcís de l’Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV)— que, per damunt de tot, esta obra “té molta veritat”. Per al seu company d’escenari —fundador de Saineters Teatre i Maror Produccions, amb la qual ha triomfat amb l’obra El crèdit—, “este teatre és paraula”. “Ací no hi ha trampes. No hi ha llums espectaculars ni una escenografia que vulga impressionar. Ací hi ha els sentiments d’una banda i la paraula d’una altra. Això, en un temps de tecnologies, de la substitució de la carn i els ossos pel plasma, em sembla importantíssim reivindicar-ho”, manifesta Tomàs Mestre.
D’eixa manera, entre confessions i records verbalitzats, Maria i Quico repassen una vida gratament compartida però condicionada per la pèrdua d’una filla i la solitud dels seus finals. A ell, la falta de memòria ja no li permet eixir al carrer. A ella, la salut mental d’ell l’obliga a romandre sempre pendent. Fa temps que, tant l’una com l’altre, es veieren condemnats a un confinament involuntari. “Estan tancats a casa perquè físicament ja no poden sortir-ne i perquè mentalment, pràcticament tampoc. N’hi ha moments molt durs dels que no tenen escapatòria”, revela l’actor. Qualsevol, per tant, podria veure en ells el reflex d’algú proper o, fins i tot, el de si mateix.
En Els dies de la nit —esclareix Mestre— “es donen vàries circumstàncies implícites, però cap d’elles és el late motiv”. Tot i això, i encara que l’obra es presta a lectures diverses, hi ha tres qüestions principals que, segons l’intèrpret, la vertebren de principi a fi: l’alzhèimer, representat en la figura de Quico; el paper de les dones que, com Maria, es converteixen en esclaves; i la violència de gènere que, per a la desgràcia d’ambdós, va matar la seua filla sense que pogueren evitar-ho.
Lluny de buscar la sensibilitat fàcil, Joan Lluís Moreno configura un text íntim amb la quotidianitat com a clau. “No hi ha res forçat en ell, tot passa amb suavitat”, apunta Mestre. I precisament per això, sempre aconsegueix despertar el riure i, alhora, entelar els ulls d’intèrprets i espectadors. “Això és una cosa molt difícil en teatre que a mi no m’havia passat mai i, francament, no sé si em tornarà a passar”, confessa l’actor. En l’obra, les situacions còmiques del matrimoni octogenari es barregen constantment amb una sensació de tendresa que, sense caure en el melodrama, sovint provoca la llàgrima. “Quan s’acaba la funció i la gent ve a parlar amb nosaltres, molts tenen els ulls plorosos”, relata Tomàs Mestre. I afig: “Hi ha moments en què Neus i jo també plorem. És una emoció controlada, però una emoció que ens dona la pròpia interpretació”.
Interioritzar tant els personatges els ha portat a estimar-los encara més. Tant és així que la pròpia Agulló es confessa “enamorada de Maria”, del seu sentit de l’humor, de la seua humanitat i de la manera en què vol el seu home. “Maria és la persona que tots deuríem ser”, declara. De la mateixa manera, el seu còmplice d’escena assegura haver aprés molt de Quico a pesar dels vint anys que els separen: “Malgrat que, per edat, em queda lluny, jo sé qui és este personatge, no tant per l’alzhèimer, sinó pel tipus d’home que és: valencià, del camp, que ha jugat a pilota, que anava al bar de Paco... Eixe home podria ser mon pare i la seua dona, ma mare”.
De convertir la persona en el personatge s’encarregà aleshores el seu admirat director, el treball del qual no s’esvaí amb la seua mort i ha continuat després l'adjunt Xavier Monzó (el Pinós, 1959). “La presència de Pep no ens la llevem de damunt”, afirma Neus Agulló, per a qui l’alcoià va ser veí, família i mentor: “Malgrat haver treballat amb directors molt famosos, el que millor m’ha sabut dirigir ha sigut el Pep Cortés”. Per a Tomàs Mestre, va ser “un home de teatre amb una excel·lent capacitat per destil·lar del text allò més destacable i portar els actors i les actrius per un territori de sensibilitats”. Un saber fer amb què —assenyala— va segellar també Els dies de la nit: “Pep tenia molt clar el que volia de nosaltres, nosaltres ho hem entés i crec que ahí està el resultat”.
